Àlex Florensa: “Un alcohòlic té el seu camell a cada bar que hi ha al carrer”

Florensa va anar a França a treballar amb el seu oncle a un casino. Va anar fent de la seva vida professional una excusa per beure contínuament. Es va adonar que tenia un problema i va tornar a Barcelona. Va deixar de beure durant un temps però quan hi va tornar ho va fer amb més força que mai. Poc abans de desintoxicar-se podia arribar a consumir més de 30 cerveses diàries, whisky i alcohol de tot tipus. Va ingressar per no morir:

Jo no esperava ser alcohòlic. Tampoc vaig començar bevent una ampolla de moscatell al dia... Això ve progressivament i sovint sense adonar-te’n. T’hi vas trobant. Veus que ja no és només un dissabte que t’has passat, que són molts dissabtes... Després és divendres i dissabte. Després, tot el cap de setmana. Comences a buscar excuses per beure entre setmana... L’alcohol és una substància psicoactiva, tant o més forta que la cocaïna o l’heroïna, però està acceptada socialment. No veuràs a l’àvia traient una safata per Nadal amb ratlles de coca, però segurament traurà unes ampolles de cava. Per a una sèrie de persones, l’alcohol és verí. Per a mi és verí.

Tenim un món de drogues legals i il·legals?
Sí. Tenim les il·legals i les de farmàcia. Tranquimazins, diazepams, orfidals...L’alcohol està als supermercats i als bars. Els fàrmacs ens els recepta un metge a qui tu confies la teva vida. Aquesta persona t’està receptant una droga i potser no saps que et pots convertir en un addicte. Totes les persones tenen tendències addictives.

I a l’addicte als fàrmacs potser el veurem com un malalt i a l’addicte a l’heroïna com un desgraciat...
I no n’hi ha cap de diferència. Quan agafes la malaltia de l’addicció és igual per a tothom. Es pot acabar al carrer, dormint en un caixer automàtic, a la presó o al cementiri.

Beure no té perquè implicar emborratxar-se, no?
No, però al final el cos t’ho demana. Apareix la síndrome d’abstinència. Va arribar un moment en què sense alcohol no podia avançar. No podia esmorzar per la tremolor de les mans. Deixes de menjar i de dormir bé. Vaig arribar a pesar 52 quilos.

És un vici?
No és una qüestió de vici o de manca de voluntat. És una malaltia mental que provoca que una persona es vegi obligada a consumir encara que no ho entengui i que sàpiga que li fa mal.

Com conviu el teu entorn amb la malaltia?
Al principi no entenen res. El caràcter et canvia, et tornes agressiu i irascible. Després comencen a patir perquè veuen que t’estàs matant i que no poden fer res per ajudar-te.

És cert que un addicte ho és per tota la vida?
Sí. Jo no sóc un exalcohòlic, sóc un alcohòlic rehabilitat. No et cures de la malaltia, aprens a viure amb ella. Jo sabré que m’he recuperat el dia que em mori.

Com era la teva rutina diària al centre?
Em llevava a les 7.30 del matí, esmorzava, a les 8.30 començava a fer esport fins a les 11. Dutxa i dues hores de teràpia de grup. Dinar. Després de dinar passeig o alguna activitat. Estava prohibida la migdiada perquè implicava evadir-te. Era la mateixa migdiada que feia quan havia consumit i estava marejat. Prohibida la migdiada. Després, durant tota la tarda teràpia de grup de nou fins l’hora de sopar. Havent sopat tots a l’habitació a dormir fins el dia següent. Això cada dia i durant molt de temps...

I després?
Em van fer canviar de casa i vaig estar aplicant la rutina durant divuit mesos. M’aixecava al matí i anava al gimnàs. A la tarda anava a teràpia No podia parlar amb ningú. Tampoc veia els amics i la família la veia els divendres durant la teràpia. Tenia prohibit veure algú. Prohibit anar al supermercat. Prohibit el sexe. Parlava amb la meva germana una vegada a la setmana perquè em portés la compra. En total van ser tres anys i mig de tractament.

I què passa amb els addictes que no poden permetre’s un tractament així?
La gent que no té recursos per desgràcia té pocs llocs on poder recuperar-se. Però bé, també hi ha gent que se’n surt seguint altres tractaments. Tot depèn de la voluntat de la persona. El meu és més efectiu perquè t’allunya dels estímuls. Un alcohòlic té el seu camell a cada bar que hi ha al carrer.

Hem de creure’ns les elevades taxes de reincidència?
Sí, són certes. Poden haver recaigudes. L’addicció és la malaltia de l’autoengany.

Et fa por tornar a beure?
No, perquè he fet bé el tractament i sé el que he de fer per evitar recaigudes. No em fa por, em fa respecte.

Amb la teva experiència estàs en millors condicions d’ajudar altres addictes?
Sí. Quan em vaig recuperar vaig fer un Màster en drogodependències. Ara sóc un especialista, primer perquè he passat la malaltia i després perquè l’he estudiat. Sé el que és mentir per consumir, sé el que és arribar a la degradació perquè jo ho he viscut. Sé quins són els patiments.