“Ara som unes iaies, però vam ser joves i vam fer coses que ens agradaven”

La Pepita Garriga, la Carme Mas, la Maria Comas, la Núria Soteras, la Dolors Garcia i la Josefa Turró es troben tots els dijous al restaurant L’Art. Han perdut el compte dels anys que fa que es veuen, algunes es coneixen des de la joventut i d’altres s’han han anat incorporant amb el temps. El cas és que es continuen trobant un dia a la setmana per xerrar, posar-se al dia, tafanejar i fer broma. Em trobo amb les sis el dijous 14 de març, mentre estan de sobretaula.

Com va ser que vau començar a trobar-vos?
Dolors G.: Nosaltres ens vam començar a trobar aquí a mesura que ens vam quedar vídues, ens vam ajuntar tota una colla. Ja fa més de vint anys i en falten moltes, la joventut se les ha emportat!
Maria C.: Jo vaig començar perquè teníem parada al mercat i a la parada del costat hi havia la senyora Tubau. Ens vam fer molt amigues. A mig matí esmorzàvem al bar de davant, en deien Cal Garriga. I aquell esmorzar es va anar allargant. Quan plegàvem anàvem a fer un vermut, un pica-pica abundant. Tan abundant que quan arribàvem a casa no teníem gana. I així, mica en mica, va anar venint més gent.
Pepita G.: Érem una colla que feia molts anys que anàvem juntes. Aleshores ens teníem moltes enveges, ens criticàvem molt. Però no fèiem cap mal perquè només veníem dones. Els homes no venien.

Quantes éreu abans?
Pepita G.: Ui!, no té res a veure amb ara... N’havíem arribat a ser 22!
Maria C.: No, havíem estat exactament 17.
Pepita G.: Però aleshores no veníem aquí. Havíem fet excursions, passàvem dos dies fora. Hem fet de tot. Quan ja ens hem fet grans ha estat quan hem començat a venir aquí.
Maria C.: Abans les coses eren diferents. Trèiem la cadira al carrer...
Dolors G.: I ens criticàvem, com és natural!
Josefa T.: De fet, continuem fent-ho!
Carme M.: Agafàvem una taula i ens posàvem a la plaça.
Pepita G.: A l’estiu la gent sortia al carrer a les nits perquè a les cases feia molta calor. Nois i noies jugàvem a olles, a fet i amagar...
Dolors G.: Aquí, a l’edifici on estem ara, hi havia un cinema!
Pepita G.: Però on nosaltres vam fer la joventut va ser sobretot a La Unió. Anàvem a ballar i les mares s’asseien a les llotgetes a veure com ballàvem.
Josefa T.: I a controlar!
Dolors G.: Jo, que venia de Sabadell, quan vaig arribar a Sant Cugat les veia totes molt pageses...
Pepita G.: No érem pageses!
Dolors G.: Ja ho crec que ho éreu! Encara que anéssiu ben vestides, amb el caminar o la manera d’agafar el bolso ja es veia...
Pepita G.: Això és mentida! Però si Sabadell també era un poble!

En qualsevol cas, éreu diferents!
Dolors G.: Abans ens deien la jet set. Ara ens diuen les viejas glorias. No ho hauria de dir, però ens deien la jet set perquè ens guanyàvem bé la vida i ens agradava anar molt ben vestides, per fer la guitza.
Maria C.: Nosaltres sempre hem estat bastant de la broma, de riure sempre. Però algunes quan comencen a dir bestieses no semblen les mateixes!
Dolors G.: Però se n’han de dir, de disbarats, a vegades. Quan érem joves, érem molt atrevides... Ara som unes iaies, és evident, no? Però vam ser joves i vam fer coses que ens agradaven. Ara, no hem deixat créixer la colla. Les que ens deien de venir amb nosaltres no ens agradaven massa...
Carme M.: Però jo sí que us vaig agradar!
Dolors G.: Oi sí, és clar, si a més a més “ets la meva secretària”!
Maria C.: I tenies un marit que era únic també. Era molt seriós però també molt còmic, ens feia riure a totes. El Sagalés era un home que n’hi havia pocs com ell!

Canviem de tema. Per exemple, quins temes heu parlat avui mentre dinàveu?
Dolors G.: Del Sant Pare!
Pepita G.: Hem dit que ens agradava bastant aquest Sant Pare. Potser després no és com ens pensem...
Maria C.: Sembla que és un home molt humil.
Dolors G.: Doncs jo no tinc cap interès amb el Papa. Que sigui el Papa d’on vulgui. A mi el que em preocupa és la situació tan precària que està patint el jovent i les criatures que passen gana. Perquè el Papa i el seu “séquito” estan molt ben cuidats tots...
Pepita G.: Jo penso el mateix. Jo no havia vist mai gent catalana demanant caritat.
Maria C.: I els desnonaments...?
Pepita G.: Tenim un país arruïnat!
Dolors G.: Doncs no ve al cas, però jo estic molt ofesa amb el tema de les preferents. Tota la vida fent un raconet i se me les han quedades. M’he tornat dura i no em fa pena segons qui.
Maria C.: Hem estat dones molt treballadores.
Pepita G.: Hem treballat molt. La meva feina era treballar, treballar i treballar. Tota la setmana. Però com a mínim, treballàvem. Ara no hi ha res per al jovent!
Dolors G.: Els que vam patir la guerra i hem quedat tocats per la guerra tenim mals records. Però hem treballat i cobrem vellesa. Que els que vindran, ja veurem...
Carme M.: I a mi? Que em diuen que me n’han donat massa i ara em fan tornar els diners?

Què pocavergonyes!
Carme M.: I aquesta mena de gent que fan aquestes estafades i ningú els diu res?
Maria C.: Hauríem de fer com la Corina! Hauríem de buscar-nos un príncep o un rei i viuríem del cuento. Però ara ja no estic a temps perquè la Corina és molt maca i jo estic massa arrugada i massa vella!
Pepita G.: Tenim uns governants molt dolents! Ara mateix, si haguéssim d’anar a votar no sabria què fer, què votar... Crec que ningú, ja!
Maria C.: I això de l’odi cap als catalans és una cosa que no entenc. És una pena, no?
Dolors G.: Bueno, cadascú sent la seva pàtria. Jo mateixa sóc filla de Gelida, sóc ben catalana, però no renego dels meus cognoms castellans. No té res a veure.
Pepita G.: Doncs jo no m’he sentit mai espanyola!
Dolors G.: No, tu no, tu sempre has estat tan exagerada.
Maria C.: A més, nosaltres tenim el problema que al col·legi tot ho fèiem en castellà.
Pepita G.: Sí, sí, jo escrivia al meu nòvio en castellà. D’un dia per l’altre a les escoles van treure el català, van venir uns professors que no se sabia d’on venien, i només fèiem que resar i fer dictats tot el dia. Volien que fóssim uns burros!
Dolors G.: T’explicaré una de bona. Jo estava en un lloc de Gelida i va passar un senyor. I em diu: “Nena, cap on es va a Martorell? I jo vaig dir... Cap allà”. I em diu: “Nena, que no saps que no n’hi ha de capellans?”. Dóna la volta la truita i el primer que va donar una missa a Gelida va ser aquell senyor.
Maria C.: Doncs ja veus, nen. Ara que ens sentim bé i som lliures, els mals ens foten! Que si un genoll, que si un braç, que si una cama...
Dolors G.: Les dents et cauen!
Carme M.: Escolta, que les meves dents són ben meves!
Dolors G.: En resum, tot això ho podem explicar perquè tenim molts anys i hem viscut moltes coses.

La vida, amb humor
La majoria són oriündes de Sant Cugat o fa tants anys que van venir al poble que ho són per adopció. Les sis protagonistes d’aquesta entrevista-conversa són amigues des de fa molts anys. Cada setmana es troben un cop per dinar plegades, per xerrar, per fer broma i per recordar anècdotes passades. Han assumit que són “iaies”, però es prenen la vellesa com si fos una segona joventut, amb humor i amb vitalitat. Són, en realitat, història de Sant Cugat, una història viva plena de records sobre aquell poble que per a elles mai va deixar de ser-ho: el Sant Cugat de les dones.