Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
El record que té el meu germà gran del nostre avi matern -va morir quan jo tenia tres anys i per tant no el vaig conèixer- és el d’un senyor de molta edat (malgrat tenir només cinquanta i tants anys), calb, vestit amb americana, armilla i corbata. S’asseia a una butaca enorme i li havia de besar la mà a l’arribar i al marxar.
En aquella època els avis eren la representació d’un respecte estricte més que no pas de l’amor o l’afecte. Eren la institució de la família, el pal de paller d’on la resta havia d’estar agafada però mantenint les distàncies al mateix temps. La seva paraula era llei i les seves decisions no es podien ni tan sols comentar i molt menys discutir.
A l’estudi “Abuelos y abuelas... para todo” editat el 2011 per l’Obra Social de Caja Madrid es pot llegir l’opinió d’una àvia que diu: “Per a mi ser àvia ha estat el millor que m’ha passat a la vida, més que ser mare”. En un altre part del mateix informe una altra àvia diu: “El meu fill s’ha separat i no tinc ganes de res. No puc veure a la meva néta i ho trobo aberrant, inqualificable”. I una tercera manifesta: “Els portem al col·legi, els recollim, els donem dinar; un altre cop a l’escola, torna a recollir-los, el berenar i el sopar. I així cada dia. Ens sentim explotats i sense dret a dir res”.
El contrast entre l’historia del meu germà i la d’aquests avis és evident. La societat ha fet un gran canvi i les relacions humanes han estat sense cap dubte afectades per aquests canvis. Com ens explica la Pilar Gómez aquests canvis es corresponen a la diferent concepció que hi ha actualment de la infància i la vellesa. El rol de l’infant ha agafat un protagonisme que abans no tenia, mentre que el de la vellesa ha quedat més amagat. Per part seva, la Montse Celdrán, professora de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona i especialista en geriatria, creu que els avis poden desenvolupar molts i diferents rols en la vida dels néts i a la vegada no en tenen cap de definit. “Quan tu preguntes què és ser avi, -comenta la Montse- ningú et sap donar una definició. Sabem què és ser pare, ser fill, però no sabem dir què és ser avi”.
Pares que treballen, pares separats, fills adoptats, avis sobrevinguts per les noves relacions dels seus fills són només un exemple de la diversitat de situacions a les que s’enfronten els avis i els néts. “En la majoria d’estudis que s’han fet es dóna un missatge molt positiu. Al nét li pregunten i ell parla del seu avi preferit, l’avi parla dels néts amb els que es relaciona. Tenim com una imatge molt idíl·lica –comenta la Montse Celdrán- que no s’ajusta sempre a la realitat.
Les separacions de parelles poden crear situacions molt complicades. Hi ha qui diu que els avis poden servir de nexe d’unió, de parallamps en el que els néts s’aixopluguin. Per contra, però, si es posicionen en el conflicte poden deixar el nét sense cap recurs per superar la crisi”. Les vivències que publicarem en els pròxims dies de cinc famílies santcugatencas ens poden servir d’exemple del que em dit.
En aquella època els avis eren la representació d’un respecte estricte més que no pas de l’amor o l’afecte. Eren la institució de la família, el pal de paller d’on la resta havia d’estar agafada però mantenint les distàncies al mateix temps. La seva paraula era llei i les seves decisions no es podien ni tan sols comentar i molt menys discutir.
A l’estudi “Abuelos y abuelas... para todo” editat el 2011 per l’Obra Social de Caja Madrid es pot llegir l’opinió d’una àvia que diu: “Per a mi ser àvia ha estat el millor que m’ha passat a la vida, més que ser mare”. En un altre part del mateix informe una altra àvia diu: “El meu fill s’ha separat i no tinc ganes de res. No puc veure a la meva néta i ho trobo aberrant, inqualificable”. I una tercera manifesta: “Els portem al col·legi, els recollim, els donem dinar; un altre cop a l’escola, torna a recollir-los, el berenar i el sopar. I així cada dia. Ens sentim explotats i sense dret a dir res”.
El contrast entre l’historia del meu germà i la d’aquests avis és evident. La societat ha fet un gran canvi i les relacions humanes han estat sense cap dubte afectades per aquests canvis. Com ens explica la Pilar Gómez aquests canvis es corresponen a la diferent concepció que hi ha actualment de la infància i la vellesa. El rol de l’infant ha agafat un protagonisme que abans no tenia, mentre que el de la vellesa ha quedat més amagat. Per part seva, la Montse Celdrán, professora de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona i especialista en geriatria, creu que els avis poden desenvolupar molts i diferents rols en la vida dels néts i a la vegada no en tenen cap de definit. “Quan tu preguntes què és ser avi, -comenta la Montse- ningú et sap donar una definició. Sabem què és ser pare, ser fill, però no sabem dir què és ser avi”.
Pares que treballen, pares separats, fills adoptats, avis sobrevinguts per les noves relacions dels seus fills són només un exemple de la diversitat de situacions a les que s’enfronten els avis i els néts. “En la majoria d’estudis que s’han fet es dóna un missatge molt positiu. Al nét li pregunten i ell parla del seu avi preferit, l’avi parla dels néts amb els que es relaciona. Tenim com una imatge molt idíl·lica –comenta la Montse Celdrán- que no s’ajusta sempre a la realitat.
Les separacions de parelles poden crear situacions molt complicades. Hi ha qui diu que els avis poden servir de nexe d’unió, de parallamps en el que els néts s’aixopluguin. Per contra, però, si es posicionen en el conflicte poden deixar el nét sense cap recurs per superar la crisi”. Les vivències que publicarem en els pròxims dies de cinc famílies santcugatencas ens poden servir d’exemple del que em dit.