Caçant bolets a Collserola amb un expert

Ens trobem a Can Calders amb en Joan i la seva dona, la Rosa; l’Àgata i la Lali del TOT, la Maria i la Núria, la meva dona i la Laia. Sortim de l’hípica en direcció a Can Coll i Can Borrell deixant Can Codonyer a l’esquerra. Seguim el camí i comencem a ficar-nos dins del bosc. En Joan recorda que quan venia de petit amb la seva àvia recollien de tot i després a casa feien la tria. I si no hi havia rovellons, agafaven pinetells o el que fos. La qüestió era recollir el màxim de bolets possible.

Mentre caminem anem veient que, malauradament, el bosc està molt brut, ple de fullaraca i es fa molt complicat caminar entre els arbres per la quantitat de branques i matollar. La Laia ens diu que per identificar correctament un bolet s’ha d’arrancar perquè és la manera de poder veure’l correctament. També ens diu que no passa res per arrancar fongs en contra del que molts opinen. L’únic que s’ha de fer després és tapar el forat, ja sigui amb el mateix bolet o amb una mica de terra.
L’Àgata troba el primer bolet. No el coneixem i la Laia ens explica: “Això és una becaire, però està molt seca i no es veu prou bé”. En trobem un altre que la Laia agafa per ensenyar-nos. “És de la família dels mataparents. Si el toques per sobre veuràs com blaveja. Si esperem una mica més, es tornarà pràcticament blau. És una característica que ens aguda a identificar l’espècie. Blaveja quan s’oxida la carn, que és quan el toques o el trenques”.

Hi ha moments en què la Laia utilitza una lupa per poder identificar correctament el bolet. Ens deixa mirar un molleric molt petit que si no fos per la lupa no li veuríem l’esponja. “En un bolet normal les espores surten de la part de sota del barret –ens explica la Laia– on hi ha uns replecs que incrementen la superfície fèrtil al poder produir més espores i, com més espores, més possibilitats de reproduir-se. Aquestes són algunes de les estratègies que han escollit unes espècies per tal de facilitar aconseguir amb el mínim d’estructura el màxim d’efectivitat reproductora”.

Moltes zones del bosc estan malmeses pels porcs senglars, que cada dia proliferen més per Collserola i buscant menjar arrenquen tot el que troben. Aquesta situació no afavoreix gens la reproducció dels fongs, els quals pateixen aquesta invasió de manera molt directa.

Hem trobat un bolet que la Laia considera interessant poder explicar. “Aquest bolet pertany a uns dels gèneres més comuns i són fàcils d’identificar. Li diuen cuagres, llores o puagres segons el lloc. Són de la família dels rovellons, però a diferència d’aquests no tenen làtex, però comparteixen la característica que són omnipresents al bosc. Tenen diferents colors i una cosa en comú i és que es trenquen com si fos un guix”.

Seguim endinsant-nos pel bosc i cada cop es fa més difícil poder circular sense l’ensurt d’una branca o d’un forat. Malgrat això, en Joan ha trobat un grupet de camagrocs. Se’ns fa difícil d’arribar-hi per la dificultat del terreny. Hem de caminar pràcticament blegats per poder passar entre els arbres. N’hi ha uns quants, però són força petits. “Tal com veig el dia –diu en Joan– no crec que trobem res de millor”.

Davant de les poques esperances de trobar gaire cosa i després de més de dues hores de caminar, decidim tornar cap a casa. Malgrat que pel que fa a trobar bolets comestibles no ha estat un dia afortunat, sí que ho ha estat perquè amb la Laia hem après moltes coses que desconeixíem de l’immens món dels fongs.

El Diari de Sant Cugat publica un extens reportatge sobre bolets a Collserola aquest divendres 14 de novembre.