Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Albert Ubach ha estat el guardonat d'aquest 2014 amb el Premi Jacint Verdaguer de poesia en la seva quinzena edició. Un premi que es lliurava al mes de setembre, i que l'autor guanyava amb el poemari Arma d'Amor: Homenatge a la Companyia Elèctrica Dharma. Un reconeixement que arriba un any després que fos guardonat amb el XV Premi Vila de Lloseta amb el llibre Missa pro Carnavale Mortis - I. Introitus.
Explica la seva obra Albert Ubach.
Des de quan escriure poesia?
Els primers poemes que recordo haver escrit són d’abans dels vint anys. Amb tot, no va ser fins als vint-i-dos i vint-i-quatre anys que realment vaig prendre consciència que estava fent llibres. De fet, els meus dos primers llibres són escrits en aquelles edats, respectivament. Però jo mai no m’havia plantejat escriure poesia.
Què el porta a fer el pas?
Preguntar-se el perquè d’iniciar-se en l’art poètica és quelcom que admeto que no m’he plantejat mai prou seriosament. Però ja m’està bé així. Ja m’està bé que el fet d’escriure poesia no hagi de respondre a cap perquè concret, a cap exercici d’excessiva racionalitat que malmeti l’encant d’un cert misteri que aixopluga tot procés artístic.
Què li suposa haver guanyat aquest premi?
Aquest és el tercer premi literari que guanyo i, d’alguna manera, això de rebre un premi literari no és quelcom que em vingui de nou. L’any 2000 vaig guanyar el premi Octavio Paz de poesia amb el llibre Missa pro Carnavale Mortis – II. Kyrie, el qual va ser publicat per Columna. L’any passat vaig guanyar el XV premi Vila de Lloseta amb el llibre Missa pro Carnavale Mortis – I. Introitus i va ser publicat per l’editorial Moll.
Aquest, però, té quelcom de diferent...
El premi d’enguany té un pòsit emocional diferent. Conservo records sentimentals molt intensos amb la comarca d’Osona i guanyar un premi en aquella part del país representava per a mi segellar un trajecte existencial que emplenava d’alguna manera un buit interior que em corsecava després d’uns anys de travessar un procés de dol francament difícil i que ha transformat totalment la meva vida i la meva persona.
Què ens presenta el seu nou poemari?
Arma d’Amor és un homenatge personal que faig a la Companyia Elèctrica Dharma, als germans Fortuny i a Carles Vidal. És un llibre que vaig escriure entre l’any 2009 i 2010. De fet, amb aquest llibre trenco un silenci poètic provocat pel dol de la persona que inspirava –i inspira encara– la Missa que forma el corpus principal de tota la meva obra poètica. Amb Arma d’Amor – Homenatge a la Companyia Elèctrica Dharma vaig apostar per un estil radicalment oposat al que havia fet en el passat.
Arma d'Amor...
El llibre no parla estrictament sobre la Dharma, sinó que, bo prenent com a punt de partida la discografia i les cançons del grup, he escrit un llibre on abordo bàsicament els temes que formen part del meu univers poètic habitual: l’amor i la mort. Tot i que el dol sempre hi és present amb més o menys intensitat, el llibre vol ser malgrat tot un cant a l’amor: a l’amor a una identitat sonora que ens defineix com a país; a la nostra cultura i a la nostra llengua; a unes arrels seculars que conformen la nostra personalitat col·lectiva. Però, especialment, és un cant a l’amor que perdura més enllà de la mort física de la persona amada, a aquest amor immortal i indestructible que neix quan dues persones decideixen estimar-se fins a la mort i més enllà d’ella, talment un foc destinat a no extingir-se mai.
Explica la seva obra Albert Ubach.
Des de quan escriure poesia?
Els primers poemes que recordo haver escrit són d’abans dels vint anys. Amb tot, no va ser fins als vint-i-dos i vint-i-quatre anys que realment vaig prendre consciència que estava fent llibres. De fet, els meus dos primers llibres són escrits en aquelles edats, respectivament. Però jo mai no m’havia plantejat escriure poesia.
Què el porta a fer el pas?
Preguntar-se el perquè d’iniciar-se en l’art poètica és quelcom que admeto que no m’he plantejat mai prou seriosament. Però ja m’està bé així. Ja m’està bé que el fet d’escriure poesia no hagi de respondre a cap perquè concret, a cap exercici d’excessiva racionalitat que malmeti l’encant d’un cert misteri que aixopluga tot procés artístic.
Què li suposa haver guanyat aquest premi?
Aquest és el tercer premi literari que guanyo i, d’alguna manera, això de rebre un premi literari no és quelcom que em vingui de nou. L’any 2000 vaig guanyar el premi Octavio Paz de poesia amb el llibre Missa pro Carnavale Mortis – II. Kyrie, el qual va ser publicat per Columna. L’any passat vaig guanyar el XV premi Vila de Lloseta amb el llibre Missa pro Carnavale Mortis – I. Introitus i va ser publicat per l’editorial Moll.
Aquest, però, té quelcom de diferent...
El premi d’enguany té un pòsit emocional diferent. Conservo records sentimentals molt intensos amb la comarca d’Osona i guanyar un premi en aquella part del país representava per a mi segellar un trajecte existencial que emplenava d’alguna manera un buit interior que em corsecava després d’uns anys de travessar un procés de dol francament difícil i que ha transformat totalment la meva vida i la meva persona.
Què ens presenta el seu nou poemari?
Arma d’Amor és un homenatge personal que faig a la Companyia Elèctrica Dharma, als germans Fortuny i a Carles Vidal. És un llibre que vaig escriure entre l’any 2009 i 2010. De fet, amb aquest llibre trenco un silenci poètic provocat pel dol de la persona que inspirava –i inspira encara– la Missa que forma el corpus principal de tota la meva obra poètica. Amb Arma d’Amor – Homenatge a la Companyia Elèctrica Dharma vaig apostar per un estil radicalment oposat al que havia fet en el passat.
Arma d'Amor...
El llibre no parla estrictament sobre la Dharma, sinó que, bo prenent com a punt de partida la discografia i les cançons del grup, he escrit un llibre on abordo bàsicament els temes que formen part del meu univers poètic habitual: l’amor i la mort. Tot i que el dol sempre hi és present amb més o menys intensitat, el llibre vol ser malgrat tot un cant a l’amor: a l’amor a una identitat sonora que ens defineix com a país; a la nostra cultura i a la nostra llengua; a unes arrels seculars que conformen la nostra personalitat col·lectiva. Però, especialment, és un cant a l’amor que perdura més enllà de la mort física de la persona amada, a aquest amor immortal i indestructible que neix quan dues persones decideixen estimar-se fins a la mort i més enllà d’ella, talment un foc destinat a no extingir-se mai.