Arànega: “No oblidem les injustícies, ni la gent que lluita”

Què és ‘Neus Català, un cel de plom’?

És un monòleg que vaig fer al juliol dins la programació del Grec, i va funcionar tan bé que vam decidir continuar amb aquest projecte tota la temporada. Està funcionant moltíssim.

Amb dues modalitats de l’espectacle...

Pràcticament a tots els llocs que la fem, contracten la funció per a adults, però també la que s’adreça a estudiants, i em fa molta il·lusió. Perquè és el que realment volia la Neus: que això no s’oblidi, que aquestes coses es recordin, no només el tema del camp de concentració, sinó totes les injustícies, la gent que lluita. I què millor que un públic adolescent!

Què suposa per a Mercè Arànega interpretar aquest paper?

En l’àmbit professional, ha estat dur perquè ha estat molt difícil. D’entrada, agafar el to d’això no va ser fàcil, perquè és una cosa molt dramàtica que, com a actriu, hagués pogut fer un gran drama. Però el director va dir que no, que no és així com ella ho explica. Les coses arriben quan s’expliquen des de la racionalitat, des de “això és el que va passar; això no ho podem oblidar”.

Amb tot, no està faltat de dramatisme.

Com que ho explico en primera persona, sí que hi ha un parell de moments que són molt dramàtics, però molt tendres. I l’altra part, no és que s’expliqui des de la fredor, sinó que constantment es treballa des de l’emoció, però reprimint-la.

Prenent el model de la Neus...

Si veus una entrevista de la Neus, ella no plora a les entrevistes, però tu notes que per dintre està trencada. Però hi ha la voluntat de “no, aquí no ploraré, si de cas, ja ploraré a casa”. Reproduir això era complicat, però sembla ser, pel que diu el públic i la crítica, que ens n’hem sortit amb nota.

Per què diria que no s’ho han de perdre?

Perquè crec que val la pena, pel que s’explica, i per com s’explica. També per recordar-ho per explicar-ho als nostres fills. Com diu ella: “Continuo lluitant, i lamento que torni a passar”. Veient el drama dels refugiats sirians, si mires les fotos del 39 dels republicans passant la frontera, només hi ha una diferència: que ara les fotos són en color. És terrible. No n’hem après, o no n’han aprés, o ens continuem deixant.