La bellesa intemporal

La Franz Schubert Filharmonia ens convoca amb un concert suggestiu que reuneix tres compositors bàsics de la història musical sense cap més adjectiu: el primer Schubert, potser per confirmar el nom de la pròpia orquestra que fins fa relativament poc es presentava com Orquestra Simfònica Camera Musicae; després Mozart i finalment Mendelssohn. El director Tomàs Grau dirigeix, un jove que des del principi de la creació d'aquesta orquestra a la ciutat de Tarragona és el titular i director artístic, es mostra contundent i expressiu amb un conjunt de joves músics que ofereixen, sens dubte, una força i potència que potser en alguns moments de la peça inicial del programa, l'Obertura en estil italià en Do Major D.591 op. 170 del mestre austríac, va sonar fresca i clara però excessiva.

A continuació la part més esperada del programa amb la presència del pianista Javier Perianes, un esplèndid solista que, sense pressa, però sense pausa, ha assolit una presència internacional amb èxit merescut que va confirmar interpretant el Concert per a piano i orquestra número 21 en Do Major K.467 de Wolfgang Amadeus Mozart fent-lo seu des del primer moment. Un Allegro Maestoso que l'orquestra exposa totalment fins a deixar pas al solista que, a partir d'aquest moment, mana en la conversa del seu instrument i el conjunt instrumental, present en el potent ostinato que sorgeix contínuament i que va subjugar als espectadors en la seva coda senzillament poètica.

El moment transcendent com intèrpret, però, va sorgir del segon temps. Aquest andante, que demana una pulsació etèria i alhora recollir i transmetre sense falsos experiments l'extraordinari i captivador lirisme i equilibrar, com va fer, la tensió entre la rítmica desassossegadora mantinguda per l'orquestra i la veu fluida del piano que semblava intervenir sense voler amb un domini de la pulsació i l'exacta pressió del pedal, per passar a un tercer temps, l'Allegro vivace assai amb potents intervencions de l'orquestra. Esplèndids els intèrprets de vent tant de metall com fusta i l'alegria i expressivitat de Perianes en una demostració suggestiva de domini sense ostentació com aquell que juga amb l'instrument, una qualitat expressiva que va confirmar després, agraint els aplaudiments fervorosos del públic amb una peça de Turina.

La peca de tancament, la Simfonia núm. 4 en La major, Italiana, op.90, va ser una esplèndida manifestació del nivell d'aquesta formació iniciada amb el cèlebre Allegro Vivace, impressionant de lleugeresa i alegria, probablement un intent de Mendelssohn de reflectir l'alegria de viure llatina que es repeteix, tot i que amb ritme diferent amb l'Andante com moto, envoltada també de l'italianisme tòpic, però eficaç; seguint un Con modo moderato fins a passar sense tall de continuïtat amb un presto, exactament un saltarello ple de desbordant alegria napolitana que Mendelssohn va viure i gaudir en el seu viatge pròdig per l'exaltació que ell transforma i Tomás Grau encaixa aconseguint una sonoritat adequada. Un primer concert que anuncia continuïtat d'aquest conjunt instrumental al TA.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.