Cal Tartraner, l’epicentre de les reunions de la plaça de Barcelona

Cal Tartraner encara els seus 150 anys d’història. La casa que s’aixeca al número 20 de la plaça de Barcelona es va construir el 1865 per Pere Català i Farrès i es va finalitzar, alguns anys més tard, pel seu fill Josep Català i Villadelprat. Concebuda com una casa pairal, l’edifici, distribuït en tres plantes, guarda encara elements del passat vitivinícola de la ciutat. La premsa i una gran bóta que alberguen l’entrada, i que són visibles des del carrer, són només alguns dels estris que conserva Cal Tartraner i que utilitzaven els santcugatencs que vivien del camp.

“La premsa es va utilitzar del 1882 al 1973, quan en aquesta casa es va fer l’última premsada”, explica l’actual propietària, Mariona Buscallà. La casa encara té els cups, que es feien servir per emmagatzemar el vi després de la verema i el celler. “La brisa que quedava de premsar el vi, el pare, Joan Buscallà, l’utilitzava per adobar les terres que cultivava. Ell va experimentar amb el vi i, fins i tot, va fer cava. Li agradava molt tenir la premsa a casa perquè així s’assegurava que el raïm que premsava era el del seu camp, ja que a la cooperativa el raïm es barrejava tot”.

Una casa plena de vida
Cal Tartraner deu el seu motiu al fet que Pere Català va crear un servei de transport de passatgers fins a Barcelona, amb una tartana. El negoci va desaparèixer amb l’arribada del tren a Sant Cugat. L’emblemàtica casa, que forma part del catàleg de cases protegides del municipi, sempre ha estat un punt de trobada. En el seu interior s’han decidit els dibuixos que es feien per Corpus a la plaça de Barcelona, s’han fet els rams que lluïen els balladors del Paga-li, Joan i, actualment, és el punt de reunió dels membres de la Penya Regalèssia.

Aquestes trobades s’han desenvolupat en paral·lel a les activitats econòmiques de les generacions que hi han anat passant. “A la casa sempre hi ha hagut molta gent. La meva àvia es dedicava a conrear el camp, ja que el seu marit va quedar amb 30 anys afectat pel Parkinson, i anava a vendre el producte a la Boqueria i la seva cunyada va muntar un taller de costura i cosia per altres, però també es feien classes de costura i confecció. A més, també venien amics d’aquesta cunyada a passar l’estiu i, durant la guerra, quan hi havia trets, alguns veïns es venien a refugiar aquí, al rebost, perquè era una cambra interior i quedava protegida de l’exterior”, diu Buscallà.