Campabadal, el santcugatenc que canta els contes

Ferran Campabadal és un santcugatenc de 44 anys que ha fet de la música la seva professió. Una música que transmet, juntament amb contes de tradició oral, convertit en el cantallaire.

"El cantallaire és un que canta contes", defineix. El format vindria a ser una variació del rondallaire de tota la vida, però introduint l'element música. "Em va semblar bonic, aprofitant que tenia la música, el fet de poder agafar un conte i adaptar-lo, posant-hi rima i allargant-lo", explica. Convertir-lo, en definitiva, en un conte cantat.

La idea va néixer ara fa uns anys, quan va estrenar l'espectacle Romanalla a la Fira Mediterrània de Manresa. "Romanalla és una paraula que significa allò que ens arriba del passat, la manera com ens arriba una cosa del passat", descriu. Un espectacle en el qual va recollir contes populars d'arreu de Catalunya, recopilats, entre altres, per Pep Coll a Muntanyes maleïdes.

"Vaig descobrir aquests contes, sobretot del Pallars, Lleida i la Vall d'Aran, que són maquíssims però pràcticament desconeguts, i també vaig descobrir el món de la música popular, sobretot els instruments de la música popular, com la viola de roda, o els acordions diatònics. Una música popular que s'estava perdent i que estava en un registre guardada, però que no es donava a conèixer. I se'm va ocórrer vincular les dues coses", detalla.

"Em va fer molta il·lusió agafar el que són contes d'arrel tradicional de transmissió oral, igual que la musica també de transmissió oral, i fusionar-ho, i vaig crear la romanalla. Sense adonar-me, vaig crear un gènere que no existeix". Un gènere que, com explica, "seria una òpera, però en petit".

En aquell espectacle a Manresa va presentar dos contes: Campanades des de l'altre món, i Els Minairons. Un espectacle d'una hora de durada que va tenir una bona acollida, presentant 5 músics a l'escenari amb els diferents instruments de la música popular. "L'espectacle es va quedar allà, perquè amb la situació existent costava moure un espectacle amb tantes persones".

Va ser llavors quan va decidir reduir el muntatge. "Vaig decidir fer el muntatge en petit, que és jo sol amb la guitarra, sent una cosa de proximitat. Que ens puguem veure les cares; que puguem compartir realment una cosa molt immediata, que és la reacció de les mirades", aclareix.

"Seria com fer una òpera, perquè ens entenguem, amb els àries i els recitatius, on el tempo, la narració, en alguns moments s'estira més, perquè la música t'està creant un ambient de misteri, o de sorpresa... la música et permet, i t'obliga, a fer un altre tempo, ara que estem acostumats al fet que tot ha de ser immediat i ha de ser ràpid. El conte ens torna a portar una mica al món de la imaginació, i la música ajuda molt, perquè et dona més eines", aclareix.

Campabadal durant un espectacle. FOTO: Cedida

Com a cantallaire, Ferran Campabadal compta actualment amb dos espectacles. Un per a un públic adult i un altre infantil. El diluvi del secà és l'espectacle d'adults. I per als més petits proposa tres contes curts, d'entre 5 i 8 minuts, acompanyats d'imatges. El primer conte és El monstre que menjava princeses; el segon, Segur que creixerà, "una nena que planta un maó i vol fer créixer una casa". I Els set ratolins cecs, "un conte zen", explica. Tot plegat, adaptats amb música de diferents estils, com pot ser el reagge, country i música antiga.

Una proposta diferent que està gaudint d'una bona acollida. "La resposta és molt bonica. La gent no s'ho espera. És tot cantat. La història és la música", explica Campabadal. I és que la proposta busca la complicitat i la interacció amb els més petits. "Entre conte i conte faig cançons participatives. Els ensenyo una cançoneta, i es crea una complicitat. Els encanta", afegeix.

Campabadal durant un espectacle. FOTO: Cedida

És precisament aquesta interacció i aquest caliu el que busca Ferran Campabadal amb les seves propostes. "Faig música des que era molt petit. M'anava bé i m'agradava, feia molts amics...", explica, recordant que la seva formació va començar, principalment, a l'Escola Municipal de Música, seguint a Terrassa i l'ESMUC. Però hi ha un aspecte que sempre li ha resultat bàsic en la música.

"M'he format, sobretot, de compartir la música amb els amics. El fet d'agafar les guitarres, posar-te en rotllana, i posar-te a cantar... el foc de camp. Són uns dels moments més macos musicals que recordo, a part de moltes altres coses que he pogut fer com a professional. Aquesta vivència directa de compartir una cançó o moltes cançons des de la senzillesa i l'espontaneïtat és una cosa que m'ha ajudat molt a l'hora de fer aquesta història", admet.

La trajectòria de Campabadal és diversa. Es va formar en cant líric, però admet que la seva vida ha passat per molts estils diferents. Actualment, a més del Cantallaire, treballa a Aula de So, a Sant Cugat, on fa classes de cant, i dirigeix el Cor de Dama.

Campabadal durant un espectacle. FOTO: Cedida

Una vida, la seva, carregada de música. Un element que "m'aporta moments preciosos, moments bastant tristos... a mi m'ha vingut així, i sí que he descobert moltes coses amb la música", explica, amb la voluntat de no posar-se transcendental. "Descobreixes un món interior que t'ajuda; és una bona eina de treball personal", afegeix.

Amb tot, reconeix que hi va arribar gairebé per casualitat. "Jo estudiava geologia, i ho compaginava amb la música, però vaig començar a treballar-hi, i m'exigia tot el temps. I vaig decidir que si m'agradava cantar, i em sentia a gust, perquè no", detalla. "La música ha estat la meva porta a descobrir moltes coses", diu. "La música ajuda a trobar-se a la gent, i a nosaltres mateixos. Sols per això, ja val la pena", clou.