Can Quitèria, deu anys en espera d’obrir-se i entregar-se a la ciutat

Can Quitèria, la casa pairal que dóna nom a la plaça que té just davant i que representa un dels edificis històrics de la ciutat, es degrada dia a dia. La importància d’aquest edifici queda palesa al catàleg municipal de cases d’especial protecció. I és que aquest document eleva Can Quitèria al mateix grau de preservació que altres emplaçaments emblemàtics de la ciutat com el Celler Cooperatiu o Torre Negra. Tancada des de fa una dècada, el mas ha de convertir-se en un equipament, encara que actualment no té cap projecte previst, ni cap data d’execució. Tot i això està previst que l’any que ve es faci alguna obra de consolidació, atès el precari estat de la teulada. Jaume Pahissa Villadelprat, una de les darreres generacions que va viure a Can Quitèria i nascut al dormitori principal de la casa, ara fa 90 anys, explica que la vida a la casa era dura “feia fred i a l’hivern no ens separàvem de la llar de foc”.

125 anys d’història
El nom de la casa, Can Quitèria, el deu al mot familiar. Aquest sobrenom va sorgir perquè una avantpassada s’encomanava sovint i de manera recurrent quan parlava a aquesta santa dient: “Me valga Santa Quitèria”. La casa construïda a tocar de la riera, es va alçar l’any 1888 amb les restes de material que van quedar després del tancament de la bòbila propietat de Josep Pahissa Claret, que va construir aquesta masia. Can Quitèria es va erigir amb tres plantes. A la primera se situaven dos menjadors i dues cuines “pel costum que hi havia abans, a moltes cases de Sant Cugat, de llogar la meitat de la casa a estiuejants de Barcelona”, recorda Pahissa. A la segona planta estaven situades dues sales grans i quatre habitacions, mentre que al pis de dalt era l’espai dedicat a les golfes, on la família Pahissa hi depositava “tot el que collíem perquè no es fes malbé”.

L’estil de la construcció, pròpia de la Catalunya de meitats del segle xix, indicava l’estatus benestant de la propietat. Entre els elements arquitectònics importants destacables hi figura la galeria amb volta d’arc de punt rodó sobre impostes i arquivoltes toscanes i la balustrada de ceràmica. A la part superior hi destaca el rellotge de sol que corona la casa i sobre d’aquest la torratxa, que dóna accés a la teulada, i que es va segar a la meitat perquè no privés al molí que hi havia adossat a l’edificació de l’arribada de vent de totes direccions. La terrisseria de Can Quitèria, visible a l’ornamentació i les balustrades, va estar realitzada per la Terrisseria Arpí, que estava situada a la plaça d’Octavià, i amb els quals els unia llaços familiars.

A més, i on actualment hi ha la plaça, se situava l’hort de la casa. En aqueta porció de terreny s’alçaven dos arbres que s’han preservat fins a dia d’avui. El xiprer, que durant el 2004 va saltar a la primera plana de l’actualitat local per passar de tocar amb el pont a l’emplaçament que ocupa ara. Dues grues de gran tonatge i un equip de dotze operaris van fer possible el trasllat. A més, i durant la construcció de la plaça, també es va mantenir el caqui.

Entre alguns fets històrics destaca els que van ocórrer durant el 6 d’octubre del 1934, quan els revoltats del Bloc Obrer i Camperol van assaltar l’ajuntament, aleshores situat a la plaça de Barcelona. En assabentar-se, la Generalitat va enviar un grup de guàrdies d’assalt amb les ordres de disparar contra el consistori. Aquest escamot va arribar a Sant Cugat sabent que l’Ajuntament seria la primera casa gran que veurien, pel que van confondre Can Quitèria amb la seu consistorial i van obrir foc contra el mas. Els impactes de les bales encara són visibles a la façana principal.