Clàudia Costafreda: “El referent més clar de la sèrie ‘Cardo’ és la vida real”

La santcugatenca Clàudia Costafreda ha estrenat la seva primer sèrie com a guionista i directora. Aquesta santcugatenca de 29 anys graduada a l’ESCAC ha creat, juntament amb Ana Rujas, la ficció Cardo, que es pot veure a ATRES Player Premium. Elogiada per crítica i públic com una fotografia crua de la vida millenial, aquest drama produït pels Javis tot just ha rebut tres nominacions als Premis Feroz incloent la candidatura a la Millor sèrie dramàtica.

Fer una sèrie és la culminació d’un llarg camí?

Jo ho veig més com l’inici de tot. Havia fet uns quants curts i també realitzat peces més petites. Cardo és el primer que faig a gran escala. No s’assembla a res del que havia fet abans, així que sento com que m’estic estrenant.

Ha estat difícil arribar fins aquí tenint en compte la competència que hi ha actualment?

És molt difícil en general. Tinc molts companys que porten anys intentant treballar i és complicat. A la indústria del cinema hi ha lloc per a pocs, lamentablement. La gent no aposta pel que s’hauria d’apostar. En el meu cas, però, ha estat més fàcil perquè des que vaig entrar a escriure la sèrie Veneno i els Javis van veure el meu últim curt ja no ens vam separar. Estar amb ells m’ha aplanat el camí per tenir oportunitats perquè ells sí que tenen més veu i poder al sector.

Ajuda conèixer els productors i no haver d’anar picant portes des de zero...

Exacte.

"Quan ens vam posar a escriure amb l’Ana Rujas volíem explicar emocions que teníem nosaltres i el nostre entorn"

Ara tiro de tòpic. Cardo s’ha definit com una sèrie generacional. Volíeu retratar la vida dels joves de la vostra època?

Ens ha sortit de forma natural. Quan ens vam posar a escriure amb l’Ana Rujas volíem explicar emocions que teníem nosaltres i el nostre entorn. Com a artistes ens va sorgir fer això. La trama, llavors, va fluir per aquí. Ens estan dient molt això del retrat generacional. No era la nostra intenció, però inevitablement ho és quan parlem de nosaltres i de com vivim la societat amb els nostres amics. El que no vam fer és asseure’ns i dir: “anem a fer un retrat de la nostra generació”.

Què canvia de fer curtmetratges a una producció gran com aquesta?

Per mi és tot força nou. Hem estat mirant moltes sèries i documentant-nos sobretot per escriure el guió, ja que no és mateix fer un relat de 15 pàgines que fer 6 capítols de 30 pàgines. És moltíssim. Per moltes nocions de guió que tinguem, estructurar tot això no va ser pas fàcil. Va ser un repte al qual vam donar moltes voltes. El rodatge va ser per a mi com estar sobre un núvol. Les coses anaven passant i com qui no se n'adona vam dir: “uau, ho hem fet.”

Teníeu algun referent cinèfil en ment?

La veritat, cap en concret. Quan miràvem les sèries era més per veure com estructuràvem els guions. La inspiració han estat més els nostres amics, els bars on anem, les discoteques... O sigui, el referent més clar de la sèrie és la vida real. Ara bé, sí que tenim els nostres referents que sempre ens acompanyen. Per exemple, l'Ana Rujas té Angélica Liddel i jo Lucrecia Martell, però la sèrie no s'assembla al que fan elles. Senzillament, formen part del nostre univers. Han dit que recorda a Flebag o I may destroy you però no ens hi hem fixat ni estèticament ni en com expliquen la història aquestes sèries.

"Catalunya podria ser una indústria molt potent i ara mateix no ho és"

Ara que tens un peu posat a la indústria a Madrid com veus la diferència entre el que passa allà i el que passa a Catalunya?

Són mons no connectats. A Madrid hi ha molta més indústria i més oportunitats. A més s’està apostant per noves veus. A Catalunya cal un canvi. Podríem ser una indústria molt potent i ara mateix no ho és. Conec molta gent que ha estudiat a Catalunya i es muden a Madrid. La Generalitat hauria de canviar de xip i no donar sempre les subvencions als mateixos. Hi ha molt de talent però molt poca feina.

Et veus amb la feina assegurada ara?

Espero seguir tenint feina. És cert que hi ha molta precarietat, però si entres a la roda, comences a treballar i agrada el que fas no tens per què quedar-te sense feina. En el meu cas, em veig fent les meves pelis i les meves sèries. També m'agradaria que molts companys no estiguessin a l'atur.

Prefereixes cinema o tele?

A mi m’agradaria fer de tot. Ara estic intentant aixecar la meva òpera prima. És cert que quan estudiava pensava més en pel·lícules que en sèries, però després de fer Cardo i de la llibertat que m’han donat, m’adono que és un format que també pot ser molt cinematogràfic i lliure. M’agradaria combinar, si fos possible.

"Encara hi ha molt masclisme al sector"

Et pregunten tant això del relat generacional com per la nova onada de directores catalanes? T’hi sents identificada?

No m’ho pregunten tant, la veritat. I no és una casualitat que existeixi. S’estan donant més oportunitats a les dones i es veu que és molt important fer-ho. Es dona importància a aquesta nova onada, però tampoc som tantes. Sí que veig que hi ha més dones a tots els departaments, però en so o direcció de fotografia encara queda molt camí per córrer. Encara hi ha molt masclisme al sector. És important visibilitzar les dones directores, però s’ha de continuar insistint.

Ets optimista en aquest sentit?

Sí, està havent-hi un canvi generacional i això vol dir que entren noves idees i més consciència social.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.