Cruixent i Susanna: "Hem volgut desmarcar-nos d'una visió ensucrada de Nadal"

Camerata Sant Cugat estrena aquest dissabte, 30 de desembre, al Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès, la seva 13a Cantata de Nadal. Enguany la peça és obra dels poetes Àlex Susanna i el compositor Ferran Cruixent, i porta per nom Davallament, el nom d'un poema de Susanna inspirat en el conjunt escultòric del segle XII Davallament de la Creu, de l'església de Santa Maria d'Erill la Vall.

Per què han triat aquest poema per crear la Cantata de Nadal?

Àlex Susanna (A.S.): El plantejament, d'acord amb una molt bona idea del compositor, era desmarcar-nos d'una visió excessivament ensucrada i previsible del tema nadalenc. Vam pensar que no tenia massa sentit caure en l'estereotip d'un naixement amb tot el que això té d'alegre si al cap de pocs mesos, any rere any, celebrem la passió d'aquest mateix personatge. Tenia un poema que havia fet sobre el conjunt escultòric Davallament de la Creu. És un poema, en principi, sobre les figures que componen aquest davallament, sobre la seva pervivència artística més enllà del temps. És un poema sobre la passió, sobre la compassió, i és un poema també sobre el poder de l'art. Sobre el fet que segles després d'haver estat fetes per unes mans anònimes, aquestes peces tenen una capacitat d'interpel·lar-nos del tot viva i vigent. I el poema, en mans del compositor, agafa una nova vida.

Quina és aquesta nova vida?

Ferran Cruixent (F.C.): Si tenim en compte que aquest tipus d'obres religioses es creaven en el fons per adoctrinar el poble, que era analfabet i l'església era una de les poques oportunitats que tenia d'aprendre coses. I realment la por a la fi del món, la por al càstig, estava molt present. Aquestes escultures representen aquest moment de càstig, de davallament. En l'àmbit compositiu, tenint en compte que són obres d'aquest segle, he jugat molt amb cant gregorià, actualitzats evidentment, he jugat amb efectes... Hi ha moments en què, amb el cor infantil, sembla com si les mateixes escultures tornessin a cobrar vida. Que en el fons, antigament, any rere any, apareixien per tornar a escenificar aquell moment.

Aquest cop, però, en un moment que no els pertoca...

F.C.: Apareixen en un moment que no és el que els hi pertoca, que és Nadal, creant aquesta contradicció que, per mi, ajuda molt a crear aquests moments sublims que tant m'agraden en les obres que normalment escric. Aquells moments d'extrema joia en la passió; de redempció en el dolor, de resurrecció, d'espiritualitat profunda, i és així com realment he basat aquesta obra, pràcticament com si fos una missa. És com si l'obra l'estigues mirant un penitent que està observant aquelles figures, i està sentit coses; està patint una transfiguració al llarg dels 17 minuts que dura aquesta obra.

Una obra de gran envergadura. Com ha estat l'experiència?

F.C.: El que realment busquem és un contacte diví. Quan escrius una obra d'aquesta manera, en el fons, el que estàs intentant és una sinceritat; una manera d'observar els moments en els quals estem vivint, tant personal, com social i polític. El que espero és que, al públic, l'ajudi a reflexionar; a poder viure aquests moments no amb la superficialitat amb què estem tan acostumats.

Vol trencar amb les aparences de Nadal...

Fa molts anys que m'estic qüestionant sobre quins són els poders que hi ha realment al darrere. L'obra Davallament té molts moments en què el tempo és 66,6 bits per minut, referint-se d'una manera metafòrica al diable. Qui hi havia darrere en aquell moment d'aquesta espiritualitat, d'aquesta religió amb la qual els interessava atemorir com a pobre? Era el diable potser, perquè la connexió divina, aquesta que és el que potser estem buscant tant l'Àlex com jo quan escrivim, no necessites cap intermediari. L'obra és una manera de reivindicar també aquesta altra manera de mirar les coses. Cadascú de nosaltres tenim una manera de sentir, de pensar, i hem de reivindicar-ho.

Com valoren la iniciativa de Camerata d'impulsar aquesta Cantata any rere any?

A.S.: Que en aquesta època de Nadal, totalment dominada pel consumisme desenfrenat, es produeixi una iniciativa com aquesta, crec que és pràcticament una autèntica bomba. Que, a més a més, sigui el 13è any consecutiu que s'encarrega a un compositor i un poeta una cantata d'aquesta envergadura, és una cosa que crec que no té gaires precedents, ni a escala nacional, ni a escala internacional. I hem de ser conscients, d'altra banda, que tot el que sigui la simbiosi de llenguatges artístics o creatius diferents és molt enriquidor. Però si a sobre resulta, com és el cas, que els intèrprets són també de generacions diferents, crec que un encàrrec musical i poètic com aquest és gairebé com sembrar moltes llavors de cara al futur. Estic segur que ningú dels cors o de l'orquestra quedarà indiferent. Des d'un punt de vista cultural, em sembla una acció d'un valor incalculable.

F.C.: Que pugui haver-hi un encàrrec que vingui d'una ciutat com Sant Cugat, quan en el nostre país la cultura ha estat decorativa, em sembla extraordinari.