Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Entrevistem un dels protagonistes de l'obra, Dafnis Balduz
Torna a Sant Cugat amb una nova proposta teatral. Què porten aquest cop a l’escenari?
Una de les obres més importants, jo crec, del teatre contemporani del segle xx. La primera gran obra del Tennessee Williams, El zoo de vidre. Una història molt potent, amb molta força i molt maca de veure.
Com presenta El zoo de vidre?
És una funció autobiogràfica, del mateix autor que està encarnat en el personatge que faig jo, el Tom, i és la història d’una família, una mare i dos fills, i la crisi enorme que tenen en aquella casa. Una família que el pare els va abandonar, i on la relació de la mare i els fills és bastant perjudicial per la salut, podríem dir: una mare molt dominant, molt agressiva, que ha sotmès molt els seus fills. És una mica també les ganes d’aquest personatge meu, del Tom, de sortir de tot allò, d’aquella opressió.
En un context molt actual...
L’obra està situada als anys 30, just a la gran depressió nord-americana. És per això que té molt a veure també amb la crisi que estem vivint aquí. Hi ha molts paral·lelismes de moltes coses que molta gent reconeixerà de l’actualitat. Penso que és una obra molt vigent, també en aquest sentit. I després, també es parla de l’amor, de la família... De molts grans temes que mai es perden.
A qui li recomanaria la proposta?
Penso que és una obra que hauria de veure tothom. Home, no és una obra per venir amb els fills petits (si tenen deu anys no cal que els portis), però és una funció que des d’adolescents fins a gent gran pot veure qualsevol persona, perquè tothom s’hi sent reconegut.
En quin sentit?
Perquè tots els personatges tenen molt a veure amb aquestes franges d’edats. Pensa que els conflictes entre el meu paper i el de la meva germana –representa que tenim 22 i 24 anys– els hauran tingut, no dic que de la mateixa manera però sí de manera similar, la gent d’aquesta edat d’avui en dia. Al cap i a la fi, són temes universals que mai no caduquen...
Com animaria el públic perquè no s’ho perdi?
És una funció que té moltes coses. L’obra la dirigeix Josep Maria Pou, i hi ha un repartiment que, tot i que mal m’està dir-ho, som quatre actors molt ben triats per fer aquesta funció. A més, els quatre ens avenim molt bé! I cal dir que nosaltres gaudim molt l’obra i crec que això traspassa a la gent que la ve a veure. Pel que fa a crítiques també ens ha anat molt bé.
A més d’una oportunitat per gaudir d’un Tennessee Williams...
És una obra per veure. Perquè no es veuen tants Tennessee Williams pels llocs, i que està bé anar-ne a veure algun de tant en tant. Sincerament, crec que se n’haurien de fer més!
Torna a Sant Cugat amb una nova proposta teatral. Què porten aquest cop a l’escenari?
Una de les obres més importants, jo crec, del teatre contemporani del segle xx. La primera gran obra del Tennessee Williams, El zoo de vidre. Una història molt potent, amb molta força i molt maca de veure.
Com presenta El zoo de vidre?
És una funció autobiogràfica, del mateix autor que està encarnat en el personatge que faig jo, el Tom, i és la història d’una família, una mare i dos fills, i la crisi enorme que tenen en aquella casa. Una família que el pare els va abandonar, i on la relació de la mare i els fills és bastant perjudicial per la salut, podríem dir: una mare molt dominant, molt agressiva, que ha sotmès molt els seus fills. És una mica també les ganes d’aquest personatge meu, del Tom, de sortir de tot allò, d’aquella opressió.
En un context molt actual...
L’obra està situada als anys 30, just a la gran depressió nord-americana. És per això que té molt a veure també amb la crisi que estem vivint aquí. Hi ha molts paral·lelismes de moltes coses que molta gent reconeixerà de l’actualitat. Penso que és una obra molt vigent, també en aquest sentit. I després, també es parla de l’amor, de la família... De molts grans temes que mai es perden.
A qui li recomanaria la proposta?
Penso que és una obra que hauria de veure tothom. Home, no és una obra per venir amb els fills petits (si tenen deu anys no cal que els portis), però és una funció que des d’adolescents fins a gent gran pot veure qualsevol persona, perquè tothom s’hi sent reconegut.
En quin sentit?
Perquè tots els personatges tenen molt a veure amb aquestes franges d’edats. Pensa que els conflictes entre el meu paper i el de la meva germana –representa que tenim 22 i 24 anys– els hauran tingut, no dic que de la mateixa manera però sí de manera similar, la gent d’aquesta edat d’avui en dia. Al cap i a la fi, són temes universals que mai no caduquen...
Com animaria el públic perquè no s’ho perdi?
És una funció que té moltes coses. L’obra la dirigeix Josep Maria Pou, i hi ha un repartiment que, tot i que mal m’està dir-ho, som quatre actors molt ben triats per fer aquesta funció. A més, els quatre ens avenim molt bé! I cal dir que nosaltres gaudim molt l’obra i crec que això traspassa a la gent que la ve a veure. Pel que fa a crítiques també ens ha anat molt bé.
A més d’una oportunitat per gaudir d’un Tennessee Williams...
És una obra per veure. Perquè no es veuen tants Tennessee Williams pels llocs, i que està bé anar-ne a veure algun de tant en tant. Sincerament, crec que se n’haurien de fer més!