Un diumenge al matí

"Solo llamé para decirte que te amo", un títol que ens porta a la cançó de Stevie Wonder I Just Called To Say I Love You, que sona sense veu així que s'aixeca el teló i que ens mostra una sala d'estar, una taula i cadires d'un menjador i una butaca, obre la quarta paret que ens deixa contemplar i escoltar les veus, al principi pràcticament els crits, dels membres d'una família quan s'aixequen dels llits corresponents un diumenge al matí. Aquesta obra de Nelson Valente i la companyia argentina, que ja havia triomfat la temporada passada a Barcelona, torna ara i com abans amb la col·laboració d'una actriu catalana, Roser Batalla, en el paper de Maricel, la germana de la protagonista, que puc constatar que és la que sembla més argentina de totes les actrius i actors pel seu accent.

Patrícia, la protagonista interpretada per Mayra Omar, viu amb els seus fills bessons, Guido Botto Fiora i Gonzalo Sáenz, la seva mare, l'abuela Toti, interpretada per Sílvia Villazar i la xicota d'un dels fills Camila, Julia Dorto. Ningú treballa amb l'excepció de Patrícia, és a dir, tots viuen del sou que guanya i que, a més a més, és l'única que cuina i, no es diu ni veu, però probablement és l'única que neteja. Quan comença l'obra Patrícia rep una trucada telefònica que, sembla, és d'un nòvio que va tenir quan era jove, quan encara no tenia ni la més mínima idea del que seria la seva vida després de casar-se, tenir fills, quedar-se viuda i comprovar com aquesta família es convertia en una espècie d'ens monstruós que la condemnava a ser un ésser desgraciat sempre pendent de la inacció, els enfrontaments infantils dels fills ja adults, la hipocresia de la germana, el dolce far niente de la seva mare i la presència muda d'una nora falsa que, per acabar de reblar el clau, queda embarassada. Però la trucada inicial que suposa la visita, el retorn després de molts anys de Quico, Juan Pablo Kexel, general un gir en la situació que confirma, potser sí, que les coses poden canviar per bé.

Una interpretació a la italiana, l'herència llatina dels argentins és evident, fa que l'obra passi com si res, els tipus ben dibuixats, la gesticulació, els matisos vocals, aconseguits per l'ajuda del vestuari (quasi podria qualificar de no vestit) adequat, fan passar per l'escenari un tros de vida que, haig de dir-ho, en alguns moments em va avorrir per repetitiu. Aplaudiments fervorosos del públic assistent.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.