Entre el silenci i l’esclat, Juan Carlos González exposa el seu art abstracte a Sant Cugat

Juan Carlos González (Castellbisbal, 1972) ha après l'art de la pintura de forma autodidacta i, des del 2020, viu immers en un procés constant de creació d’art abstracte. Ara té dues exposicions en marxa a Sant Cugat, que funcionen com a mirall del seu univers creatiu. D’una banda, Expressionisme Divergent, al casal de la gent gran de Valldoreix, que es podrà veure fins al mes de maig; de l’altra, Llenguatge sense paraules, a l’Ateneu Santcugatenc, disponible fins avui 15 d’abril.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de TOT Sant Cugat (@totsantcugat)

Lluny de ser propostes independents, totes dues dialoguen entre elles com dues cares d’un mateix procés artístic. A l’Ateneu, l’obra es mostra més continguda, gairebé íntima: la pintura “parla en murmuris”, es construeix a partir de capes i silencis, i convida a una mirada pausada. En canvi, a Valldoreix, la proposta és més expansiva i gestual. 

Aquest contrast, però, no planteja una oposició, sinó una continuïtat. Les dues exposicions configuren un recorregut complet pel seu llenguatge pictòric, que oscil·la entre "la introspecció i l’esclat, entre la memòria i el gest, entre el silenci i la tempesta”.

Pintar des de dins

La seva obra neix d’una necessitat emocional profunda. “Era una pintura que sortia de dintre meu, és el més important que tinc”, afirma l'artista. En un moment vital complex, l’art es va convertir per a González en una eina per canalitzar tot allò que no sabia expressar: “tenia moltes emocions a traslladar i no sabia com fer-ho”. 

“Vaig veure que, traient fora la forma de llançar la pintura i de treballar el llenç, em començava a donar tranquil·litat”, explica. El resultat és obert i imprevisible, des de cosmos fins a diferents emocions, tot connectat amb el seu estat intern.

Aquest procés intuïtiu l’ha portat a reivindicar una veu pròpia dins l’abstracció. “Estava fent coses específiques i úniques que no feia ningú”, assegura. Entre els trets distintius del seu treball, destaca la capacitat de generar profunditat: “tinc un treball que es veu tridimensional en el pla del quadre”.

Un procés creatiu caòtic

González defineix el seu mètode com a obert i canviant. “El meu procés d’inspiració és bastant caòtic, ve quan em surt de la ment que necessito pintar”. Aquesta necessitat pot traduir-se en jornades d’una gran intensitat creativa: “he arribat a pintar fins a vuit o nou quadres a la nit”.

Els seus espais de treball també reflecteixen aquest ritme: “a vegades tinc tot el jardí ple de quadres”. Tot i això, les obres no sempre es tanquen ràpidament. “No vol dir que s’acabin en aquell dia, sinó que poden durar dos o tres anys. Va per fases”.

El moment de finalització no respon a criteris tècnics, sinó a la intuïció del mateix artista: “quan el quadre el miro i veig que està acabat, em diu que està acabat i el deixo”. Si no és així, el deixa reposar: “l’aparto i ja em dirà una altra cosa d’aquí un any o dos o tres mesos”.

L’art com a experiència

Amb les dues exposicions a Sant Cugat, la seva obra surt per primera vegada de l’àmbit privat per confrontar-se amb el públic. Lluny de buscar una lectura única, González vol provocar reaccions personals: “el que vull és que la gent pari i li remogui alguna cosa”, explica.

Així, la seva pintura no es concep com una obra tancada, sinó com un espai obert on l’espectador completa el significat. Un diàleg entre artista i públic que defineix una proposta que ell mateix resumeix amb tres paraules: un "art nou, atrevit i radical".

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.