Eva Santana: "[Sobre la violència contra les dones] es tracta d'un tema col·lectiu"

La santcugatenca, Eva Santana, actualment es defineix com a professora, imparteix classes de publicitat a les universitats Blanquerna i Abat Oliba, però ho combina amb projectes de freelance i escrivint novel·les o al seu blog 'A veces hablo sola' on penja relats i articles. També ha exercit, durant molts anys, com a publicitària en agències de renom com Ogilvy, Havas o FCB.

El seu últim projecte, 'Bonita', és un curtmetratge escrit per ella, inspirat en una experiència personal que va viure on es va sentir assetjada per un home en el seu lloc de feina. 'Bonita' es gravarà el 2024 amb la productora Silendum Films i serà una codirecció amb l'actor i productor Albert Carbó i la mateixa Eva Santana. Amb motiu del Dia Internacional contra les violències masclistes, Eva Santana ens parla sobre com va sorgir aquest projecte, les dificultats que ha tingut per tirar endavant un curtmetratge feminista i el missatge que voldrà transmetre a través de la seva primera obra audiovisual.

Què li va portar a abordar el tema de la violència de gènere en un curtmetratge?

El curtmetratge parteix d’una història real que em va passar personalment a mi. Aquesta història la vaig escriure en el meu blog, 'A veces hablo sola', i en una època de calma, em vaig dir: "Va, ho convertiré en guió i a veure què passa". Actualment, s'ha convertit en un projecte en ferm, amb una productora seriosa, amb actors i actrius reconeguts pel públic, i en un projecte amb un finançament potent. Porto escrivint continuadament i publicant des del 2015 i, sense adonar-me, he vist, que tot el que he escrit sempre, parla de dones i de feminisme; des de relats petits, crítiques que feia en assajos o els llibres que he publicat, sempre hi ha una visió reivindicativa de l’espai que ens mereixem les dones, ho escric des de la subtilesa i d’una manera implícita. En el curtmetratge, en canvi, no és subtil, és molt evident perquè és violència de gènere, ja és un pas més.

Quina situació de violència de gènere va viure?

En època pandèmica, treballant a la universitat, vaig baixar a fer un cafè al bar i hi havia un senyor, en una taula, parlant amb la seva mare a través d’un iPad amb el mans lliures. La trucada ressonava molt i no em podia concentrar en el que estava treballant, aleshores, amablement, li vaig fer un gest demanant-li si podia baixar el volum. Ell, en comptes de dir que sí es va posar molt agressiu i va dir: “Mama la tengo que dejar que me hacen colgar”. Aquesta frase la recordo perfectament perquè de seguida, li vaig dir que no calia i l’home m’evitava la mirada. Va penjar la trucada, es va crear un silenci incòmode i en un moment determinat que ens vam creuar la mirada, jo li vaig dir: “Perdona, no quería que colgaras”. Primer em vaig dirigir en català i després vaig canviar al castellà, són subtileses de concessions que vas fent. Només volia que baixés el volum, llavors li vaig explicar i encara es va enfadar més, fins al punt d’aixecar-se, tirar la cadira, venir a cridar-me, no respectar la distància mínima...

Es va angoixar?

Em vaig estressar, vaig agafar les coses per marxar i em va continuar cridant: “Ahora encima se va, usted no tiene paciència, se podría haber esperado”. De la gent que hi havia al bar, ningú va dir res. Vaig marxar, l’home em va començar a seguir i vaig anar a dir-ho a l’home de seguretat. Aleshores, en el moment que li estava dient a l’home de seguretat: “Si us plau que aquest home no em segueixi que tinc por”. L’home es va acostar i va dir: “Está usted contando su versión, pues deje que yo dé la mía, ¿porque usted cómo se llama reina preciosa?” Llavors vaig dir: “Fins aquí”. I li vaig dir: “Ni reina ni preciosa que no soy monàrquica, ni usted me conoce de nada”. L’home de seguretat el va apartar, li va demanar que expliqués la situació i que em respectés com a professora que soc. Vaig voler intervenir, perquè el fet no és que jo sigui professora, m’ha de respectar perquè jo no l'estava cridant, és un tema d’agressivitat.

Com va acabar?

No sé si va ser el mateix dia o l’endemà, perquè tinc una mica de boira mental, però a la tarda, quan ja era de nit, estava pel passadís de la quarta planta i vaig veure com aquest home anava obrint totes les portes de les classes i vaig pensar: “Aquest home m’està buscant”. Llavors, tot això ho vaig explicar a casa i saps que em van respondre? “Però tu per què t’hi fiques, per què li fas penjar, què vols, què el facin fora?” Em va saber tan greu que el primer que vaig fer és escriure un relat, és com em desfogo. I aquest és el relat que dos anys després vaig convertir en guió ficcionat, he canviat a què es dedica cada personatge perquè l’estigma que només assetja la gent que no té cultura i no té diners no és veritat.

Què ens pot avançar de 'Bonita'?

'Bonita' és un curtmetratge que barreja realitat i ficció. Per exemple, hi serà present el cas de violència vicària de les nenes de Tenerife; el pare que va passar a buscar les nenes a l’escola, se les va endur al mar en una barca i no s’han trobat mai els seus cossos. Doncs en el curt, el periodista Jordi Basté, per RAC1, explica aquest cas. No obstant això, l’eix central de la història parteix de la història que t'acabo d'explicar, com en el seu moment no ho vaig denunciar com ho hauria d’haver fet, ho vull denunciar ara públicament amb aquest curtmetratge.

Ha contactat amb algún expert en temes de violència de gènere o amb alguna víctima, en el procés de creació de la història?

No específicament per aquest curtmetratge. He llegit a Miguel Lorente (escriptor i metge forense), llibres seus com 'Tú cocina que yo cuelgo los cuadros' o 'Las trampas del feminismo' m'han aportat molt. Per dir-ho d'alguna manera, l'anar llegint llibres que reivindiquen el feminisme, no des d'un punt polític, ha estat la meva manera de documentar-me. Aleshores, en el curtmetratge he treballat més a partir de les idees i les pràctiques de les que m'he anat nodrint tot aquest temps i vull transmetre, més que des de l'estadística i les dades.

Quin missatge vol transmetre 'Bonita'?

M'agradaria que qui mirés el curtmetratge es quedés amb el missatge que com a dones hem de dir que tenim por, no ens ha de fer vergonya, hem de demanar ajuda i denunciar, perquè soles no ens en podem sortir. Necessitem els homes perquè tot això canviï, perquè és estructural i cultural, no som rivals. Necessitem la conscienciació de l'entorn, es tracta d'un tema col·lectiu. El que vull denunciar és que si veiem que hi ha una situació d'assetjament, no mirem cap a l'altre costat. Ahir vaig anar a una conferència de la Fundació Sorli i deien, aquesta dada em va quedar gravada, que triguem una mitjana de vuit anys en denunciar una violència de gènere, per no parlar de quantes vegades van i venen de les denúncies.

S'ha trobat amb alguna dificultat per abordar un tema com és la violència de gènere en el curtmetratge?

Sí, en temes de finançament. En venir del món de la publicitat, estic acostumada a treballar amb marques, amb agències, i el món de l’audiovisual es mou més aviat per subvenció pública. Llavors, pel que fa a la subvenció pública, bé, ens estan ajudant. En canvi, les marques no es mullen i això m’ha sobtat moltíssim. No es volen posicionar públicament, però m’he trobat a la Fundació Sorli que treballa per la igualtat a l’empresa i sí que m’han dit que es mullaven amb aquests temes. La resta de marques ni m’han contestat o m’han dit excuses de l’estil: “Tenim la prioritat de construir un camp de pàdel” o directament m’han dit que no es poden posicionar en aquest tema perquè és polèmic.

Ha rebut suport per part de l'Ajuntament per tirar endavant el curtmetratge?

D'aquí poc tinc una reunio amb Gemma Aristoy, regidora de Drets Socials, Igualtat i Feminismes, i espero finançament. Ofereixo el retorn que vulguin, al final soc una santcugtenca que si es necessita fer un acte i anar a presentar el curt ho faré encantada. Jo poso la feina, però m'agradaria una mica de suport econòmic per part de Sant Cugat en projectes així.

Quines reaccions ha notat en el seu entorn quan va dir que s’embarcaria en aquest projecte?

Una de les coses que m’ha sorprès gratament és que quan he explicat que estava buscant finançament per fer un curtmetratge, hi ha hagut amics que m’han dit: "Compta amb mi". El meu ex cap de l’agència, un amic que té una empresa d’aires condicionats... Hi ha molta gent que m’ha donat diners dient: “Quin projecte més maco, hi vull contribuir”. Aquest suport de l’entorn, quasi a títol personal, m’ha sorprès gratament.

Ha explicat que treballarà amb influencers en aquest curtmetratge, per què?

Sí, des de la productora m’han dit que es nota que vinc del món del màrqueting i de la publicitat perquè tinc visió publicitària. Ho veig a través de la visió del màrqueting perquè els curtmetratges es mouen a través de festivals, llavors, com més premis tens de tot el circuit de festivals que has fet, més punts tens perquè després et donin subvencions a l’hora, per exemple, de fer un llargmetratge. Aquest és l’objectiu de la productora. El meu és que se n’assabenti com més gent millor i gent jove sobretot. Penso que això ho hem de treballar des de baix, fem tard amb una persona de 40 anys. Aleshores, m’encantaria que els influencers, com a mirall que són de la gent jove, siguin referents en temes com aquests i sobretot vull que surtin nois, trobo que és important que també formin part del moviment. Tenim cameos pactats i segons el pressupost decidirem amb quins influencers treballarem.

Eva Santana sent que hi ha masclisme al seu entorn?

Tots els maltractadors són masclistes, però no tots els masclistes són maltractadors, crec que ho hem de diferenciar. Clar que ho noto, constantment. En l’entorn de feina, detalls subtils com, estar en una reunió, preguntar qui fa l’informe de la reunió i tothom mirar-me a mi. Perdona? Per què he de ser jo? Perquè soc la única dona de la reunió? Tenint el mateix càrrec, els mateixos estudis i el mateix dret que els demés. O comentaris com: “Què guapa vas avui”. Al meu company no li dius el mateix? O: “Quin collaret més bonic”. Això un cap m’ho ha de dir? No m’agrada que m’ho digui. M’agrada que m’ho digui el meu marit i els meus amics, però no una persona de qui depèn el meu sou i la meva continuïtat a l’empresa. Al final, el que fa aquest cap és apropar-se d’una manera condescendent i no valora els meus mèrits professionals que és el que m’interessa que em reconeguin.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.