Imma Pueyo: “S’ha aconseguit definir què és Firart dins de Sant Cugat”

Firart celebrava al mes de juny el seu vintè aniversari. Durant aquests anys, l’entitat ha comptat amb 5 presidents. La darrera, Imma Pueyo, qui ha ocupat el càrrec durant 13 anys. A principis d’estiu deixava la presidència de l’entitat, i se’n feia càrrec el sotspresident, Joan Marigot, junt amb els actuals membres de la junta de Firart. En l’assemblea del 30 d’octubre es ratificarà l’actual junta o es decidirà fer noves eleccions.

Imma Pueyo és llicenciada en Història per la UAB. Estudià a la Facultat de Belles Arts i a l’Escola Municipal d’Art de Sant Cugat. És membre de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya i de Firart. Forma part del Col·lectiu Nou i del Grup Pigments. Com a crítica d’art col·labora habitualment en la revista Gausac i al Diari de Sant Cugat.

Deixa la presidència de Firart. Quins motius l’han portat a prendre aquesta decisió?
Ja feia algun temps que havia pensat que calia deixar-ho. Creia que la meva tasca, els meus objectius, ja els havia assolit i, a més, en l’àmbit personal necessitava també veure les coses des d’una certa distància. I va arribar el moment perquè la junta actual podia continuar perfectament allò que s’havia engegat.

Han estat 13 anys a la presidència... Quin balanç en fa?
La resposta és positiva. Per quina raó? Primer, perquè quan jo vaig entrar com a presidenta, l’entitat havia tingut una davallada molt forta, que fins i tot es desfeia. Es tractava d’engegar un projecte, no de nou, perquè evidentment ja hi havia una base, uns objectius inicials, però sí de crear un caràcter propi com a entitat. Per tant, vaig assumir aquest càrrec i vam començar a mantenir el que ja es feia inicialment, que era la mostra d’art dels diumenges (l’origen de Firart), i començar a fer coses noves.

Una entitat que ha anat creixent...
De mica en mica es van crear activitats, conferències, exposicions col·lectives, es va exportar el treball dels artistes a fora, es van crear lligams amb altres entitats, es va col·laborar en l’àmbit de ciutat, etcètera, és a dir, tota una sèrie d’activitats que crec que han definit bastant l’entitat dins de Sant Cugat.

Què li ha suposat personalment aquesta experiència?
Portar una entitat que té uns continguts artístics té les seves peculiaritats, les seves coses pròpies. Com a historiadora, i com a reflexió personal, el camp artístic té sempre, per a mi, un contingut històric. És a dir, la història de l’art crec que és fonamental, font de polèmiques, etcètera, i que, per tant, crec que és molt important tenir aquest criteri, o aquesta visió de la història de l’art per poder valorar aquells continguts propis de l’entitat que són els artístics.

Destaca la importància de la història de l’art...
En un món d’imatges constants, discernir entre el que és una imatge, un estereotip, o bé unes formes creatives no és fàcil. Això jo diria que és una reflexió, ja que jo crec en l’art i la història de l’art, i de tot el que representa en el nostre context.

I en l’àmbit social?
És un dels aspectes que cal tenir en compte: el vessant social o col·lectiu d’una entitat, en la qual aixoplugar-se serveix també per relacionar-se uns amb els altres, i aquesta relació implica conèixer què pensen i què fan els altres. Jo diria que hi ha aquestes dues parts, per a mi molt importants. Una, que seria aquest fons que pot tenir creatiu, aquests continguts, i l’altra, els aspectes més socials, o de convivència, que crec que en una entitat són fonamentals.

Amb què es queda d’aquests anys?
Els que treballem en entitats, tots en general, ho fem de manera altruista. Ser la presidenta de Firart ho he sigut perquè he volgut, perquè crec que aquesta tasca altruista és molt important per a la societat. Aquest temps propi que se cedeix en benefici d’un col·lectiu són hores i hores, i mals de cap i mals d’estómac. Però ha valgut la pena.