Joan Aymerich: "No s'ha aprofitat prou el que va representar l’Escola Catalana de Tapís”

Per l’edifici del carrer Villà van passar grans artistes com Miró, Guinovart, Tàpies, Ràfols Casamada, Maria Girona, Hernández Pijoan, Cuixart, Muixart, Tharrats o Subirachs entre d’altres, que van voler experimentar amb la tècnica del tapís, i personatges com Josep Pla, L’Abat Escarré o Jordi Pujol acabat de sortir de la presó. Joan Aymerich i Aroca a banda d’alcalde de Sant Cugat (1987-1999) va ser el primer aprenent a l’Escola Catalana de Tapís a la Casa Aymat on va entrar amb catorze anys de la mà de Josep Grau-Garriga, director artístic. De la feina d’Aymerich van sortir els primers tapissos teixits a l’Escola Catalana. Avui es recorda aquella època que va marcar una de les pàgines artístiques més destacades tant per Sant Cugat com per la resta del país. La Galeria Canals l’explica a través d’una exposició i un catàleg. 

Com va sorgir la idea d’anar a treballar a la Casa Aymat?

Volia anar a treballar amb el meu germà a Barcelona, m’atreia sortir de Sant Cugat i de ben jovenet anava a fer classe de dibuix al Casal Parroquial amb Grau-Garriga de professor. A la meva mare li van dir que Grau buscava un aprenent per la secció de tapís a la Casa Aymat, llavors fàbrica de catifes, ja que des de l’època del seu fundador Tomàs Aymat i la seva posterior compra per part de l’industrial terrassenc Miquel Samaranch, no se’n feien. La mare em va portar a l’estudi de l’artista al carrer de Sant Antoni on avui hi ha el TOT. Tenia catorze anys i vaig començar a treballar-hi, allà a banda de Grau-Garriga, que era el director artístic, hi havia Vicente Pasqual que venia de la Real Fabrica de Tapices de Madrid.

On va començar la secció?

En una sala al pis de dalt, que havia estat l’habitatge dels masovers i que dona a la façana del carrer de Villà on van instal·lar dos telers d’alt lliç, més tard, per problemes d’espai, es va traslladar en una altra zona. Aquella petita sala on va començar tot encara hi és i s’hauria de museïtzar per preservar la memòria d’aquell moment.

"Els primers tapissos que fèiem eren plans seguint els cartons dels artistes, fins que Grau-Garriga va anar incorporant els volums i materials diferents de la llana"

Recorda els primers tapissos que va teixir?

El primer va ser del mateix Grau i després un parell de Jean Lurçat, un artista francès molt important amb qui el Josep en va aprendre la tècnica, quan Miquel Samaranch el va enviar a França. Els primers tapissos que fèiem eren plans seguint els cartons dels artistes, fins que Grau-Garriga va anar incorporant els volums i materials diferents de la llana. Jo vaig ser el primer aprenent i després van entrar el Josep Royo i l’Antoni Busquets.

Com va sorgir el nom d’Escola Catalana de Tapís?

Això va ser una idea del Miquel Samaranch, propietari de la Casa Aymat, era un catalanista republicà molt ben connectat amb la societat intel·lectual del país i tant ell com Grau-Garriga, tenien molt d’interès en què s’incorporessin joves artistes al projecte. Van creure que “escola” era més atractiu que taller i és clar que va representar una marca reconeguda que distingia una manera diferent de treballar el tapís incorporant-lo a l’art d'avantguarda. Samaranch com a empresari, amb una gran empenta, va ser el gran “mecenes” i Grau-Garriga, qui va impulsar el tapís contemporani, li va donar relleu internacional.

"M’agradaria reivindicar la figura del teixidor que sempre ha quedat en l’anonimat"

Vostès, de fet, traslladàveu al tèxtil, l’obra que l’artista pintava en l’anomenat “cartró”

Sí, i aquí m’agradaria reivindicar la figura del teixidor que sempre ha quedat en l’anonimat, darrere els tapissos hi havia la signatura de l’artista i sovint l’inicial de qui el teixia, en el meu cas hi ha l’ “A”.  

De la Casa Aymat deu tenir molts records?

Allà hi vaig passar tota la meva adolescència i joventut. Entre altres coses importants de la meva vida hi vaig conèixer la Carme, la que va ser la meva dona, era restauradora de tapissos antics. En aquella época ,a Sant Cugat hi havia bàsicament tres fàbriques on les dones podien anar a treballar; la Casa Aymat, la Vasconcel i la Pelleria. Un dels projectes que recordo molt va ser que van venir del Monestir de Montserrat a encarregar-nos un gran tapís per situar-lo a la basílica i que corona l’altar com a baldaquí. També que havia d’anar a la biennal de Lausana a Suïssa on presentàvem diversos tapissos i va ser el llançament internacional de l’Escola Catalana. Em feia molta il·lusió, ja que no havia sortit mai a l’estranger i just quan hi havíem d’anar, em van cridar per fer el servei militar.  Recordo molts artistes de l’època que portava en Grau-Garriga i que venien a Sant Cugat interessats per la tècnica i les possibilitats del tapís.  

"Quan vaig ser alcalde, amb Josep Grau-Garriga vam fer un projecte magnífic per la Casa Aymat"

El tapís com a marca pròpia de Sant Cugat, creu que no s’ha aprofitat prou?

Quan vaig ser alcalde, amb en Josep Grau vam fer un projecte magnífic per a la Casa Aymat que havia passat a ser propietat de la ciutat, un projecte d’escola, de taller, d’espai expositiu i de treball del mateix Grau-Garriga. Va ser un projecte que seguia les petjades de l’Escola Catalana que es va aprovar pel ple municipal i tenia ajuts europeus, però després del meu mandat no es va portar a terme, va ser una llàstima.

Va plegar d’alcalde el 1999 després de deixar les bases d’un “model” de ciutat que perdura, com veu l’evolució de tots aquests anys?

Estic content, aquest model s’ha mantingut, pensa que el Pla General Metropolità planificava una ciutat de gairebé tres-cents mil habitants i vam baixar aquest sostre requalificant terrenys per a equipaments i zones verdes. Avui som una ciutat envejada per tothom.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.