Joan Reig, Els Pets: "La gent encara té ganes d’Els Pets i, mentre això sigui, seguirem"

El mític grup de pop-rock català Els Pets tornarà a actuar al Teatre-Auditori Emma Vilarasau per celebrar 40 anys dalt dels escenaris. Per això, el TOT Sant Cugat ha entrevistat a Joan Reig, bateria del grup i un dels tres integrants originals de la banda, juntament amb Falin Cáceres i Lluís Gavaldà. Des del 2001, la banda també compta amb el pianista santcugatenc Joan Pau-Chaves. Reig encara recorda la gentada que va anar a veure el primer concert d’Els Pets a Sant Cugat, al mític camp de futbol de la rambla del Celler, un esdeveniment que sobretot molts santcugatencs veterans tenen ben present.

El concert del Teatre-Auditori forma part de la gira dels 40 anys... Una gira de balanç
És una gira de balanç i una gira de celebració, principalment. Perquè amb un grup de pop, un grup de rock, no és normal que durin 40 anys amb els mateixos membres, no? El pop, per si sol, per si mateix, és una música efímera que sempre s'està renovant, sempre s'està reinventant, i el que avui és moda, demà ja serà passat. I aleshores, era estrany que els grups durin tant com nosaltres, aleshores. Estem molt contents que un hobby, que una manera de jugar els dissabtes a la tarda i passar-s'ho bé s'hagi convertit en la nostra feina, en la nostra professió, i ens hagi permès treballar d'aquesta feina, que és la més meravellosa del món, conèixer gent, trepitjar escenaris, països, comarques, pobles... I és fantàstic, sí, sí.
Aleshores, la idea va ser de triar quatre discos de la nostra trajectòria, no els més bons, segurament, a criteri dels segons qui, cada un té els seus preferits, fins i tot nosaltres que els hem fet.
Vam agafar quatre discos representatius. El Bon dia, pel que va significar, no?, l'Agost, Calla i Balla, que és el segon, per tant, un dels principis, i el Som, que és el penúltim. I així creiem que quedava bastant resumida la nostra trajectòria i vam decidir dividir-ho en dos concerts completament diferents, no?, dos LPs en cada espectacle. I tinc entès que aquí, a Sant Cugat, farem l'Agost i el Bon dia. Això és fantàstic!

A Sant Cugat es podrà gaudir de dos discos molt especials
Bé, dos discos molt significatius: Agost, que és un dels més valorats per la crítica, i Bon dia, que crec que és el disc que ens separa del grup del rock català. Hi va haver el moviment del rock català, tot el boom del rock català a finals dels 80 i principis dels 90. Van sorgir una sèrie de grups en aquesta moguda, no? Com totes les mogudes i tota mena de música, té alts i baixos. Aleshores, quan el rock català, com a referent de la nostra generació, començava a decaure una mica a nivell de concerts i popularitat, potser faltava un canvi generacional més important. I en aquesta mateixa època publiquem Bon dia, que ens catapulta de nou a la popularitat. Tenim com una segona joventut pel que fa a popularitat: és el disc que més venem, és el single més popular, són els anys en què fem més concerts, i se’ns comença a valorar com un grup al marge del moviment del rock català en el qual vam sorgir. Però nosaltres no ens volem separar ni negar els nostres orígens; sempre hem reivindicat la nostra generació del rock català. El que passa és que en aquell moment la crítica ens valora més per nosaltres mateixos i no només pel fet de formar part d’un moviment que va passar als Països Catalans a principis dels 90.

I com ha dit abans, vostès han passat de fer un hobby a practicar una professió perquè vosaltres éreu amics i encara sou amics.
Som amics, sí, del mateix barri de Constantí, el barri del Castell. Allà jugàvem pel carrer i ens veiem amb els amics. Jo era potser l’únic músic, entre moltes cometes, músic amateur, perquè ja havia tocat amb orquestres de ball a les festes majors. I el Lluís, gran aficionat de la música, col·leccionista de discos i premsa musical, un veritable entès en rock i pop. Quan va anar a la mili, va començar a tocar la guitarra a Jaca, fent de bibliotecari. Quan va tornar, amb només dos o tres acords, ja feia un munt de cançons, però sense cap pretensió. Tocava amb un company, Ismael Sabater, que tenia un conjunt anomenat Condons Adulterats, i ens van dir si volíem unir-nos. Com que jo era el músic de la colla amb una mica més d’experiència, vaig suggerir que calia completar la secció rítmica amb baix i bateria. El Falin, que al seminari havia tocat guitarra clàssica a les misses, va assumir la guitarra. Tot va ser improvisat i poc professional al principi, però a poc a poc ens vam espavilar. Tocàvem al poble, i veient que la gent s’ho passava bé, reia, ballava i cantava amb nosaltres, i vam continuar treballant. Vam fer la primera maqueta, que es venia als bars de Tarragona, i en preparar la segona maqueta, aquesta ja va ser el nostre primer disc amb Blau Discmedi. A partir d’aquí, diguéssim que ja tot és història.

Aquí, de Sant Cugat també hean actuat diverses vegades... Però recorda quan vau actuar al camp de futbol?
Sí, sí, sí. Hi havia molta gent, recordo, sí.

Va ser un fenomen, aquí a Sant Cugat. Sant Cugat no era la ciutat de 100.000 habitants que és ara. Era un poblet de 30.000 habitants, i clar, que vinguessin Els pets d'aquí, era tot una gran fita.
Sí, sí. Crec que va ser la primera vegada, si no m'equivoco.

Van actuar al camp de futbol perquè encara no s'havia construït el Teatre-Auditori... Què en pensa d'aquest espai?
L’auditori està molt bé. Potser està més pensat per música clàssica que per música popular, però funciona perfectament. He actuat aquí diverses vegades, fins i tot amb el festival Petits Camaleons. Està molt bé que hi hagi auditoris de categoria a les ciutats d'aquest país, perquè això apropa la gent a la cultura, la música i el teatre. A Constantí, després d’anys, per fi es s'ha licitat un teatre auditori. No tan gran com el Sant Cugat perquè a Constatí som menys gent, però, com a mínim, tenir  una infraestructura d'aquestes va molt bé.

A Sant Cugat es veuran dos discos de la desena que tenen enregistrats...
Els espectadors veuran exactament això: aquests dos discos de pe a pa. Totes les cançons del primer disc, seguides de les del segon, amb alguns bisos que provenen de l’altre espectacle, és a dir, cançons que formaran part del Som i del Calla i Balla. Hi haurà una pausa d’uns dos minuts per desconnectar; pràcticament no hi haurà temps ni per anar al lavabo, i després seguirem amb l’altre disc. Tenim una escenografia molt atractiva i els tres de sempre: el Lluís, el Fali i un servidor. Ens acompanya el director musical, Joan Pau Chávez, que per cert és de Sant Cugat, tot i que ara viu a Mallorca. Ell toca teclats i piano, i s’encarrega de la direcció musical. També tenim els guitarristes Vidal Soler i Marcel Caballé. Actualment som sis dalt de l’escenari, però hem arribat a ser deu, amb secció de vent i veus femenines, les yufes. En 40 anys han passat un munt de músics pel nostre escenari.

Què és el que més li ha agradat de formar part de Els Pets?
Sobretot aquesta feina, que és dura perquè passes son, vas de nit i per la carretera, però et dona la satisfacció de veure món. Conèixer el teu país pam a pam i gent molt maca, conèixer festivals i altres països. Hem estat a Anglaterra, Irlanda i a Mèxic dues vegades. És una feina bonica i agraïda, i sobretot el feedback de la gent i l’energia que t’ofereix. Que la gent s’emocioni, plori, rigui, balli i canti amb una cosa que tu has creat al quarto, en una habitació de casa teva, per desfogar-te o per explicar una història, i que després això se’l faci seu i s’emocioni, és un premi per als músics tan important com els calers que traiem anant a tocar pel món. El que la diferencia d’una altra feina que et dona per viure és precisament això.

I què és el que menys t'agrada d'aquesta feina?
Com més gran em faig, el que menys m’agrada és viatjar. Viatjar amb el temps es fa pesat, sobretot si has de conduir i tornar a la matinada. Quan ets jove tens molta energia i ho aguantes, però amb l’edat la vista ja no és la mateixa, ni l’energia, ni la força. En un concert, la gent només veu aquelles dues hores que estem dalt de l’escenari tocant, però pot ser que ja portem quatre hores allà provant so, ajustant tots els equips perquè tot quedi bé, i després, a vegades, marxem a les tantes de la nit i l’endemà tornes a tenir concert. Això cada vegada costa més de portar; és més difícil i dur. Una cosa és quan tens 30 anys i una altra quan en tens 62, com nosaltres! Passa igual que en totes les feines: hi ha una part física i se’n ressent. No som eternament joves, tot i que m’agradaria! Però crec que encara ho aguantem perfectament i, a dalt de l’escenari, ho donem tot, tot i que costa més recuperar-se.

El nostre estil ha anat evolucionant per mantenir-se fresc. Intentem que cada cançó tingui una sonoritat diferent dins del pop-rock, incorporant influències des dels clàssics dels 60 fins a la música actual. Això també permet arribar a nous públics. Treballem amb productors externs que aporten noves perspectives i ens ajuden a renovar el so.

Pel que fa al català, crec que els Pets han contribuït molt a la música en català, fent-la més popular i accessible. La música és una eina per acostar altres llengües i cultures al català. Tot i les dificultats demogràfiques i la competència del castellà i l’anglès, la música jove, com el trap o el hip-hop en català, ajuda a mantenir viva la llengua i a arribar a noves generacions. Hi ha molta qualitat i oferta musical, i les escoles modernes de música han tingut un paper clau en això.

La meva faceta en solitari és més relaxada, sense la pressió de les grans produccions dels Pets. Puc explorar la meva personalitat i provar coses noves, mentre continuo col·laborant amb altres músics. Això m’ajuda a créixer musicalment i a mantenir la creativitat.

Es veu com els Rolling als escenaris amb 80 anys?
Sí, mentre hi hagi salut i puguem aguantar... I tant! De petit ja feia música amb conjunts i orquestres, i és la meva vida. A més, em guanyo la vida amb això i ara no sabria què fer. Podria dedicar-me a fer de pagès, que tinc avellanes i tot, però l’agricultura no està com per llançar coets; per tant, prefereixo ser músic. Mentre aguanti, anirem fent, tant amb Els Pets com a àmbit personal. Crec que la gent encara té ganes d’Els Pets i, mentre això sigui així, si continuem ben avinguts i amb ganes d’explicar coses noves, seguirem actuant.”

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.