Jordi Franquesa, tota una vida vinculada a Sant Cugat i la cultura

Franquesa va ser regidor durant dos mandats a l'Ajuntament de Sant Cugat

Jordi Franquesa va néixer al número 11 (actual 24) del Carrer Major de Sant Cugat del Vallès l'11 de desembre de 1930. "Encara vaig néixer per anar a servir al Rei, però l'any següent es va proclamar la República, i ja no hi vaig anar", diu.

Fill de forners, la seva família tenia el forn del Carrer Major, i precisament d'aquest indret guarda els seus primers records d'infantesa. "M'expliquen, perquè jo no ho recordo, que amb un any i mig, sortia al carrer i veia una colla de nanos que anaven al col·legi de Cal senyor Asqueta que estava dues portes més amunt de casa, i me n'anava amb ells. La senyora mestra enviava una nena a la botiga del forn de la meva mare, i li deia "Senyora Cecília, no busqui el nen, que és al col·legi". Això es veu que es repetia cada dia, fins que uns dies més tard, la meva mare els va dir que em guardessin". Un fet, detalla Franquesa, que "vol dir que vaig anar per iniciativa pròpia a l'escola, i va estar bastant bé, perquè per anar-hi tant, van aconseguir arreglar-me una mica, i que no fos tan burro com hauria sigut", riu.

Del poble de quan era petit, en guarda alguns records. "El que recordo és que era un poble que a l'estiu era ple de pols, i a l'hivern ple de fang", diu, explicant que "era un poble bàsicament de pagesos, tot i que el meu pare era forner. Ells no havien nascut a Sant Cugat". També recorda com era "un poble que a la nit era molt fosc", i detalla que "a la part de baix del Carrer Major, a l'altra banda d'on ara hi ha la loteria, hi havia una pantalla amb una bombeta que em sembla que eren de 40 watts en aquella època. Hi havia una altra bombeta a la cantonada de la baixada del carrer Mir, i una altra dalt a la plaça del Mercat. Això vol dir que a la nit gairebé havies d'anar palpant per no topar amb les coses, perquè de llum n'hi havia molt poca". "A part, els nanos, i d'això també me'n recordo, amb 6 o 7 anys ens agradava fer punteria a veure si trencàvem la bombeta d'un cop de pedra...".

Un poble, el que recorda de la seva infantesa, que ha canviat fins a esdevenir la ciutat que avui dia coneixem. "Crec que hi ha avantatges, i inconvenients, tant quan jo era petit, com ara", apunta. I segueix: "era un poble extraordinàriament tranquil, sobretot a la nit, i això ho hem perdut. Era net. Recordo que cada vespre, a la plaça del Monestir, que en dèiem la plaça dels Monjos, veia les ósses major i menor dalt al cel, i ara fa una pila d'anys que no els veig a Sant Cugat. Amb 16 o 17 anys, que anàvem a dormir més tard, sentíem el tren que passava per Cerdanyola. I de vegades, aquestes més estranyes, i hi ha gent que se'n riu, sentíem les sirenes dels vaixells del Port de Barcelona".

Aquestes són les coses bones que en recorda, però, com deia, no tot eren avantatges. "Mancaven serveis, fins i tot recordo que amb 18 o 20 anys criticàvem molt fort els ajuntaments, llavors franquistes, perquè era un poble molt de pagès i no feien cap esforç per intentar industrialitzar-lo. Teníem una enveja sana, o no molt sana, de Rubí que ja estava industrialitzat. La gent no depenia del camp, tenien un sou fixe cada setmana, i senyorejaven", recorda. "Cantàvem una cançó al respecte: Les noies de Rubí, totes són així, totes són iguales, quan veuen un pagès, no li diuen res, perquè van mudades", riu.

Records de tota una vida

Franquesa ha viscut tots els canvis a Sant Cugat des de la Segona República. També en guarda records d'aquells anys convulsos, de la Guerra Civil i la postguerra. Un dels records que guarda més clars és de quan tenia només 5 anys. "Hi havia una mena de masia a la plaça del Monestir, on va començar el Muntanyenc, que en dèiem les Llorençones, i abans Cal Xerina, però hi havia hagut un taller d'un ebenista que es deia Barbany, i el seu fill era amic meu. Feia poc que havia començat la guerra, i recordo que era un home que anava amb un mocador al coll i anava armat. Aquest ebenista estava carregant un moble amb un carret, i un altre xicot una mica més gran que jo li va ratllar aquest moble, i l'home, enfadat, li va donar dos mastegots.

Passava per allí un altre home, que no sé si era del POUM, o anarquista, o no ho sé, i com que el nano que havia ratllat el moble era vingut de fora, i estava molt marcat qui eren els de Sant Cugat i els nouvinguts, i el milicià també era de fora, es ban barallar. Es van pegar, i en un moment donat va treure la pistola. La dona de l'ebenista havia sortit, i en veure que amenaçaven en la pistola, es va acostar al seu home, i l'altre va disparar. Va clavar-li els trets al ventre, i a la dona li va travessar el braç. L'ebenista va morir. D'això me'n recordo, i tenia 5 anys i mig".

Un record trist que no acaba aquí, ja que Franquesa recorda com va córrer cap a casa, al forn, i en entrar-hi esverat cridant "han matat el pare del Jaime", una senyora va dir que, per l'ensurt, hauria de fer un pipí. "Ho recordaré sempre, perquè em va molestar molt. Em va treure al carrer i em va fer un pipí. Em va molestar molt que aquella senyora que no era de casa em fes això!".

 
Jordi Franquesa ha vist tots els canvis que ha viscut la ciutat des de la Segona República. FOTO: Bernat Millet

Jordi Franquesa ha vist tots els canvis que ha viscut la ciutat des de la Segona República. FOTO: Bernat Millet

"D'aquella època recordo quan es va matar el rector, algun que va anar a veure què passava dalt a l'Arrabassada, on mataven gent, i també el van matar a ell. Recordo el campament a Can Mora, i el local que tenien els més aviat de dretes darrere el Monestir, que en dèiem el Parque, hi havia cine, i on hi va haver també militars de les forces republicanes, i nosaltres jugàvem a fer guerres també... Allà recordo que anàvem quan havien repartit el ranxo, i ens en donaven una mica", explica Franquesa.

També recorda "quan van tirar les campanes avall, que van quedar clavades en l'obertura cap a dalt, que ens posàvem a dintre per jugar-hi. I com ens apedregàvem d'un barri a l'altre els nanos per jugar", afegeix.

De l'escola d'aquells anys també en conserva molts records. Tot i que de petit anava al col·legi dels senyors Asquesta, pel seu vincle catòlic, el centre va ser clausurat, i durant la guerra va estudiar als Col·legis Nous, el que actualment és el Joan Maragall.

I que jo anava al col·legi del Cal senyor Asqueta, al carrer major, que entre l'escola i casa nostra hi havia una senyora que era sastre, i aquesta família que eren molt catòlics, els hi van tancar el col·legi, i nosaltres, durant to el temps de la guerra, vaig anar a l'escola dels Col·legis Nous, el que ara és el Joan Maragall, i en acabar la guerra, va tornar al col·legi on anava prèviament.

Una escola que el va influenciar en el seu creixement. "A casa, no eren una família especialment religiosa, i jo no havia tingut cap mena d'influència en aquest sentit. Però com a l'escola sí que ho eren, doncs vam començar a rebre instrucció cristiana, i la veritat és que no em va caure gens malament, i fins ara, que al desembre faré 89 anys, doncs no me n'he apartat més. Vaig fer molta vida allà", explica. Així, amb uns 15 anys, "amb el Farrés, havia recuperat Els Pastorets, les danses dels primers ballets d'Esbart, el ball de bastons, amb tota la gent que va ser de la penya regalèssia, i quan ells ho van deixar, vam seguir nosaltres". Així, afirma, "feia una mica vida per tot arreu", i de més gran, per la seva relació amb Eugeni Canas, va començar a fer teatre a l'Agrupació Teatral Maragall, i amb uns 20 anys, amb l'Orfeó de Sant Cugat. "M'anava embolicant en totes aquelles coses que em semblava que eren boniques i que valien la pena de fer-les", clou.

Professió i vida cultural

Professionalment, Franquesa va treballar al forn fins als 27 anys, quan va decidir deixar-ho. "Amb el racionament, hi havia mesos que no podies accedir ni a tenir farina. Estava molt controlat, teníem inspeccions, i era molt desagradable, i li vaig dir al pare que jo no seguia", recorda. Franquesa, però, havia estudiat a Barcelona a la Escuela de Altos Estudios Mercantiles, que, com explica, "era com la facultat d'Economia", i allí va estudiar dos dels tres graus que es podien fer. "Quan vaig deixar el forn, vaig entrar com a comptable, i vaig estar en dues o tres empreses diferents, fent feina de cap administratiu, fins que després de casat l'any 1961, al cap de 9 o 10 anys, em va sortir la possibilitat d'adquirir el quiosc i papereria que hi havia al carrer de Santiago Russinyol, i la vaig tenir amb la meva dona durant gairebé 30 anys, fins al 2001 que vam plegar", explica. Una feina que compaginava amb la participació amb diferents moviments culturals.

El seu vincle amb el món cultural va començar de ben petit, relacionat amb l'escola on estudiava. "Es veu que jo era molt bon nen, però la mare, amb raó, no se'n fiava, i va demanar a l'escola que, quan els altres nanos sortien entre les 3 i les 6 de la tarda que es feia la classe, que jo empalmés fins a les 9 del vespre que anaven els grans. Això vol dir que jo, a casa dels senyors Asqueta, entrava a les 9 del mati, sortia a les 12 per anar a dinar, entrava a les 3 i sortia a les 9 del vespre. Estava més hores allà que a casa meva. Va arribar un moment, amb 12 anys, que ja vaig anar a estudiar a Barcelona, i al vespre, fent la tertúlia al carrer a la fresca, assajaven els xicots les cançons de muntanya a l'escola, i jo, amb aquella franquesa d'entrar a casa seva, vaig entrar a la sala del piano, i com m'agradava cantar, i el mestre em coneixia, i un noi no agafava bé la nota, em va dir "Jordi, canta a l'orella d'ell a veure si agafa la nota". Total, que em vaig quedar amb aquell grup, i al cap de poc, com el mestre va ser el director de la Lira, vaig anar cap a la Lira", recorda.

Aquesta faceta la compaginava en el temps cantant a l'església, i més tard, amb noies, es va formar l'Orfeó de Sant Cugat, i més tard, amb Eugeni Canas, es va iniciar en el món del teatre. "On ara hi ha el Baobab, Eugeni tenia una llibreria, i era un xicot culte, escrivia, feia poesies molt boniques, i teníem unes cosines en comú, i anava a la seva llibreria. Li demanava què podia llegir, i em va començar a fer llegir llibres en català, però em va convèncer que a part dels autors catalans, el que vingués de traduccions, també ho llegís en català, perquè les feien tots els bons literats catalans", recorda. Un fet del qual n'està molt agraït, ja que, com diu, "m'ha donat un cert bagatge que avui presumeixo de què puc escriure pàgines en català i amb molt poques faltes, més que res perquè, a l'haver llegit, quan una cosa està mal escrita, m'adono, perquè fa mal als ulls". Quan Canas va començar a fer teatre a la parròquia, amb l'Agrupació Teatral Maragall, Franquesa també en va formar part. "Són coses que mentre vaig tenir la botiga, vaig haver de deixar, però posteriorment hi vaig tornar. Sempre he estat lligat a coses de tipus cultural", destaca. Un vincle amb el món cultural que li ha valgut com a reconeixement a la tasca feta ser caparrot de l'any a la ciutat l'any 2001.

Jordi Franquesa va ser Caparrot de l'any el 2001. FOTO: Paula Galván

Jordi Franquesa va ser Caparrot de l'any el 2001. FOTO: Paula Galván

Etapa política

Franquesa també ha estat vinculat a la vida política de Sant Cugat. Tot i que sempre s'havia mantingut al marge de la política, passades les primeres eleccions democràtiques, guanyades el PSC, un bon amic seu, el Dr. Garriga, que militava amb Convergència, va intentar captar-lo diverses vegades. "Jo em resistia, però va haver-hi un moment en què es plantejava, cap a la banda on hi ha el Mercat de Torreblanca, una mena de promocions que, pel que deien, semblava una mica el que va ser després de la riuada tremenda del Vallès el barri de les torres de Rubí. Per a mi, allò que deia abans que Rubí senyorejava, a partir d'allà, em va fer la impressió que va baixar el nivell. Plantejava uns blocs amb illes tancades, de bastant alçada, i jo vaig pensar que per a Sant Cugat, si podia ser, allò no", explica.

"Em van enredar, i vaig entrar de militant a Convergència, i quan venien eleccions, que jo era president de la Unió de Botiguers que s'havia creat anys enrere a Sant Cugat, el Joan Aymerich em va venir a buscar", detalla. "Aymerich, quan va plantejar les eleccions, va buscar per cada regidoria algú que pogués conèixer tan profundament com fos possible el tema que tocaria, i pel tema de comerç em va buscar a mi", afegeix.

"Es va fer un equip força compacte, i penso que gràcies a allò, d'alguna manera, es va aconseguir la transformació de Sant Cugat. Es va treballar molt i va aguantar crítiques molt dures que després s'ha demostrat que no hi havia cap raó, i que si no s'hagués fet, la vida a Sant Cugat hauria sigut insuportable", explica. Franquesa va ser regidor durant vuit anys, inicialment de Comerç, passant després a Relacions Institucionals i Ensenyament, i els darrers anys es va ocupar de la cartera de Cultura. "Va ser on vaig poder intervenir una mica més, i em sembla que no ho vaig fer del tot malament, com a mínim alguns dels que havíem tractat, després quan ja havíem plegat, em deia "home, amb tu sí que em podia entendre".

Una ciutat que ha canviat

A través dels records de Franquesa es pot veure com Sant Cugat del Vallès ha passat de ser un poble de pagesos a la ciutat que és avui dia. Un canvi que valora en positiu en el seu conjunt. "El desenvolupament cultural de Sant Cugat, evidentment, deu moltíssim a molta gent que ha vingut després", apunta, explicant que "realment érem un poble força pagès i no tenien massa temps per dedicar-se a tantes coses". "Quan va començar a créixer Sant Cugat, va començar a haver-hi moviments, i clar, avui que tenim la Universitat aquí a tocar, viuen una quantitat de gent de nivell universitari a Sant Cugat impressionant", subratlla.

"Què hem perdut?", es pregunta. "Doncs algun tipus de qualitat de vida, de la tranquil·litat, de la netedat d'ambient... aquella època em recorda que hi havia una dita que havia sortit de fora, que era "si voleu salut, a Sant Cugat en venen", es deia. Parlo dels anys 30", afirma. "Quan érem joves que criticàvem l'ajuntament per no animava les indústries a venir, i després ha estat la sort de Sant Cugat, perquè és de les poques zones amb indústries netes o oficines. Per altra banda, amb totes aquestes noves empreses a Sant Cugat, els matins a primera hora, i a la tarda a l'hora de plegar, hi ha uns embolics per entrar o sortir de Sant Cugat que són brutals. Tot té el bo i el dolent", subratlla.

"A la vida, totes les coses tenen dues cares, una positiva i una negativa. Que pesa més? Doncs no ho sé. Jo, la veritat, el que crec és que val la pena mirar endavant sempre i aprofitar allò que és positiu, i d'allò que tenies i has perdut, no te'n lamentis massa, perquè al final, t'amargaries la vida, i no val la pena. S'ha de treure tot el bo que es pugui", sentencia.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?