Josep M. Figueres: “Durant el Franquisme, la premsa era més combativa que en l’actualitat"

L’historiador santcugatenc ha publicat ‘Resistència’, un repàs de la premsa catalana al llarg del segle XX

Mestre de més d’una generació de periodistes, Josep Maria Figueres és un santcugatenc que ha dedicat bona part de la seva vida recuperar i fer memòria de les publicacions periodístiques en català. Amb una obra que compta amb una cinquantena de publicacions, enguany ha publicat Resistència. La premsa en català, censura i repressió, un recull de 12 capçaleres durant el s. XX, amb pròleg de Carles Puigdemont.

De què parla Resistència, la premsa en català, censura i repressió

És un recull d’algunes publicacions que han estat exponents de la voluntat de llibertat de la premsa. Perquè el periodisme sense llibertat social, política i intel·lectual, no pot existir. En el llibre hi ha revistes polítiques, com El Poble Català o L'avenir;  i també publicacions culturals, com pot La Publicitat o la revista Ariel, que han estat perseguides tot i no ser de caràcter polític.  

Una de les revistes que apareixen al llibre és la santcugatenca l’Avenir

El nom, que fa referència al futur millor que s’espera, és una revista del món sindicalista agrari, molt lligada a la Unió de Rabassaires. Neix als anys 30 de la mà de Ramon Mas, i tenia el precedent de l’Avenir de Sabadell, que havia nascut pocs anys abans. Sant Cugat aleshores tenia entre 3.000 i 4.000 habitants, i la major part de la població vivia del cultiu de la vinya. L’Avenir es fa ressò de la lluita social del moment i la situació de conflictivitat amb els propietaris. És una publicació valenta, que pren partit davant la revista Garba, que és la publicació dels propietaris del moment. Una mostra del món antagònic i dividit en què va aparèixer la República. 

El llibre il·lustra la repressió històrica de la premsa en català.

Tots els àmbits de la premsa catalana al llarg dels segles XVIII, XIX i XX han tingut limitacions pel simple fet d'estar escrita en llengua catalana. En el cas de la premsa política les limitacions han estat extremes, amb persecucions i empresonaments. La mateixa revista que podia aparèixer a qualsevol ciutat d'Espanya, si apareixia a Catalunya en català, era perseguida i prohibida. És la voluntat de destruir una llengua que fa nosa, que és una diferència, ja que l'estat vol homogeneïtzar, vol una sola llengua.

Portada del llibre 'Resistència', que s'ha publicat aquest 2019 FOTO: Cedida

'Resistència' aplega la història de 12 publicacions en català al llarg del segle XX FOTO: Cedida

 

Durant el final de la Guerra Civil, i el Franquisme, moltes publicacions es van editar des de l’exili per evitar la repressió. Com va dur a terme aquesta premsa? 

La premsa a l'exili és una premsa heroica, ha de lluitar contra moltes dificultats. Per una banda, dificultats tècniques; moltes rotatives no tenien la ce trencada o el punt volat de la ela geminada. També de mercat, ja que era una premsa amb pocs lectors. Els exiliats eren una part petita de la població, i donaven a conèixer el diari de boca en boca. El finançament que tenia era pràcticament tot de la publicitat… I tot i així, a l’exili es van publicar dotzenes de publicacions de tot tipus, perquè fora de Catalunya hi havia el gruix de la intel·lectualitat. Escrivien en català sense cobrar, a més de tots els altres processos. Va ser una de les grans aventures del catalanisme militant al món. 

La repressió que es va viure a Catalunya seria comparable a la que actualment tenen alguns països com Mèxic o Rússia? 

No, en països com Rússia, o Mèxic, hi ha un altre tipus de repressió, sovint en forma de persecució. Hi ha interessos d'estat o particulars, com el narcotràfic, i es persegueixen els periodistes que ho denuncien. És el famós “plata o plomo”: si estàs sota el dictat del narco, tens uns beneficis econòmics; però si el denuncies, et liquiden. A Europa, en canvi, el que hi ha hagut és persecució per les idees, i molta. S’ha perseguit la premsa republicana, obrera, revolucionària, marxista, etcètera. També hi ha hagut prohibicions en qüestions idiomàtiques en els estats on hi ha més d’una llengua. S’han volgut centralitzar amb una sola llengua, i unificar l’estat amb la nació. Però Europa està ple d’espais on estat i nació no coincideixen. 

Josep Maria Figueres és un historiador del periodisme santcugatenc FOTO: Bernat Millet

Josep M. Figueres és un historiador del periodisme santcugatenc FOTO: Bernat Millet

Com és la censura que trobem aquí, avui en dia? 

De manera general hi ha tres tipus de censura. Una és la censura del mateix periodista, o l’autocensura. Com explica el director d’El Mundo al llibre El Director, que ha tret recentment, molts diaris no critiquen les empreses de l’Ibex, ni el banc que els posa l’anunci… No mossegaran la mà que els dóna menjar. I quan s’hi fa referència, es fa de manera amable, epidèrmica. També hi ha una censura en molts mitjans pel que fa a “temes capitals”, com els negocis de la monarquia, els poders fàctics de l’estat, l’exèrcit, etcètera. D’aquests temes, rarament se’n veuen reportatges crítics amb profunditat. I també hi hauria la limitació legal, la que prohibeix accedir a certes informacions pels drets d’honor o les calúmnies. 

En aquest context, com s’emmarcaria el cas de la notícia publicada pel diari Público sobre la possible relació entre el CNI i l’imam de Ripoll? 

 

Quan Público va donar a conèixer la notícia no hi va haver cap denúncia. Això vol dir que, presumiblement, aquesta informació és certa. I si es tracta d’una notícia verídica, els diaris n’haurien de fer ressò. Si no ho han fet, és probable que sigui per criteris polítics, no per criteris periodístics. En aquest cas, no hi ha la censura en Público per donar-ho a conèixer, però sí en els altres diaris per fer-ne ressò. 

Què ho fa, que alguns diaris siguin més susceptibles a la censura que d’altres?  

Tenim un periodisme en la premsa diària de la capital de l’estat que s’ha venut. Si al s. XIX les empreses pagaven els periodistes i diaris perquè no en fossin crítics, ara el que es fa directament és comprar els diaris, de manera que les empreses tenen la propietat del mitjà. També es treuen els periodistes de més de 50 anys, que a diferència del que podria semblar, tenen una mentalitat més crítica. Els periodistes joves, en canvi, amb la voluntat de mantenir la feina, solen “callar” més fàcilment.  Només queden algunes parcel·les a la premsa digital o el periodisme polític especialitzat per subscripció. Però la premsa diària generalista ha renunciat a aquell ideari que tenia; per dir-ho amb altres paraules, era més combativa la premsa durant el Franquisme, amb una censura terrible, que en l’actualitat. 

Així doncs, hi ha una elitització de la premsa? 

El periodisme de gran difusió és un periodisme més limitat, mentre que el periodisme petit, que va per subscripció, sempre és més àgil, dinàmic, lliure. Això coincideix amb un altre factor, que és la crisi de la premsa escrita en paper. També hi ha una major multiplicitat de capçaleres, que fomenta l’afinitat del lector al seu tipus de capçalera, sigui ideològica o tècnica. A més, el públic s’ha acostumat a una premsa gratuïta, que vol dir que és una premsa menor, sense grans reportatges ni investigació, com dic jo, un periodisme “de fibra”: perquè és menjar, però no t’atipa. Calen especialistes per entendre les conseqüències dels esdeveniments o interpretar la realitat; i això és car, anirà a una premsa especialitzada per una elit cultural o econòmica. 

Com veu la premsa local a Sant Cugat, actualment? 

Hi ha varietat. És viva i rica, tot i que trobo a faltar el Diari de Sant Cugat com a publicació que podria donar a conèixer els pensaments amb amplitud. I em sorprèn que una ciutat culta, rica, lliure, i amb empresa, no té aquesta publicació. Ciutats com Valls o Figueres tenen 2 setmanaris. Sí que té publicacions gratuïtes, però trobo a faltar aquesta premsa amb opinió extensa, reportatges...

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?