Judith Colell: “Pensar et fa lliure i això, evidentment, és una cosa que no interessa”

Judit Colell és directora de cinema. Nascuda el 1968, es va llicenciar en història de l’art i es va graduar en cinema a la Universitat de Nova York. Ha dirigit diversos llargmetratges

Com es defineix Judith Colell?
Tossuda. Inclou les coses bones i dolentes. Lluito molt per les coses professionals, però també per les personals. Sempre he volgut combinar les dues vides, m’he entossudit a voler-les totes dues, a no renunciar o a la vida personal o a la professional. Tinc dos fills adolescents ,estic casada, però també he pogut treballar en cinema. Tot això és per la meva tossuderia. El què té de dolent és que puc ser pesada, en una productora meva m’han posat de mot l’“apisonadora”.

Que ets taure de signe del zodíac?
No, sóc cranc. Sóc enormement emocional, penso que el més important a la vida, sense cap mena de dubte, és ser feliç. Que ningú ho dubti mai. Aconseguir les coses sense passar per sobre de ningú. Ser bona persona i treballar molt. Per a mi això és ser feliç

Ser feliç no és una utopia?
No són moments de felicitat, la felicitat? Sí. Però hem d’intentar que els moments de felicitat siguin els màxims. Mira, en aquest sentit, faré un petit homenatge a Tomàs Malllol, que ha mort recentment. Té una gran col·leció de cinema, ha fet moltíssim pel cinema, i ha mort gairebé amb 90 anys. Deia a la seva família que és important que acabis la teva vida, miris endarrere i vegis que has fet el que t’agradava, que has lluitat per això, que has estat legal i has estimat molta gent que també t’ha estimat.

Directora de cinema, professora, vicepresidenta de l’Academia de Cinema Espanyol... Com s’ho fa? És part d’aquesta tossuderia de la qual em parlava?

Ostres, a vegades penso que no sigui a canvi de perdre anys de vida. Sempre dic que moriré jove. S’aconsegueix no parant i treballant molt, crec molt en la capacitat de treball. Tinc la gran sort de poder treballar en les coses que m’agraden, i de tenir feina. Tot i que la labor a l’acadèmia és totalment voluntària i m’hi dedico molta estona. No abaixo mai la guàrdia.

Quan comencen aquestes ganes de cinema?
Des que ho recordo. Una mare de l’escola, quan era petita i tenia sis anys, em va preguntar: què vols ser tu de gran? Tothom deia professora , metge... jo vaig respondre actriu de terror. No em preguntis per què. A més, li vaig demanar un paper de zombi a Rec a en Jaume Balagueró, però crec que no em va prendre seriosament. El meu pare era metge, però li agradava molt rodar amb super-8 . Suposo que d’aquí em ve la vocació i explicar les coses amb imatges. Ho recordo de tota la vida. Mai he volgut fer una altra cosa. És ara quan tinc quaranta i pico anys i a vegades penso: per què no vaig ser metge? [Riu] Aquesta feina és molt pesada.

Per què?
És molt pesada aquesta lluita constant per intentar mostrar que no som el que la gent es pensa que som. És a dir, l’única cosa que veu la gent de nosaltres són els vestits, el glamur, els Oscars, els Goya, la catifa vermella de Canes ... Darrere això hi ha una indústria que ho està passant molt malament, tanquen empreses de so d’imatge... molta gent que no té feina. Jo no ho conec, però aquí potser sí que hi ha un parell de persones riques al món del cinema, però mai perquè s’hagin fet rics pel cinema, sinó perquè tenen altres empreses.

La Penélope Cruz i el Xavier Bardem?
Bé, ells estan treballant a Hollywood i allà sí que hi ha gent molt rica. Però aquí la gent treballa molt, moltíssim, directors que han guanyat Goyas continuen fent classes. Aquesta imatge de gent rica que passa per sobre la catifa vermella és mentida. Som gent treballadora com molts altres, i ens costa arribar a final de mes.

Podem diferenciar el cinema català de l’espanyol?
Mai he estat vinculada a la indústria de Madrid, tot i que ara sí, amb la vicepresidència de l’acadèmia. Aquí a Catalunya conec a tothom. Ara que conec facetes de Madrid, veig clares diferències, aquí fem un cinema més petit, no d’ambició, sinó econòmicament. A Catalunya també es fan pel·lícules amb gran pressupost, però estem més acostumats a moure’ns amb pressupostos més continguts. Aquí també fem més cinema d’autor, a Madrid menys, tot i que també n’hi ha.

Amb Hollywood també hi ha diferències...
Et diré que no el conec massa i tampoc m’interessa. Pot semblar una mentida, però no m’atrau, no el que és el cinema en si, sinó especialment la imatge de la indústria del show business. Sí que tinc més tirada pel cinema europeu, que hi ha autors més interessants.

Amb la crisi tot està molt malament, i amb el cinema .... a sobre l’IVA....
Amb la crisi tot es retalla, si es fa en educació i sanitat com no s’ha de fer en cultura? Ara, no entenc perquè rescatem bancs i la resta de la gent ens hem de “putejar” amb les retallades. El cinema cultural quedarà tocat de mort. Els films més petits, que no tenen un èxit tan immediat però tenen un llarg recorregut i passats els anys encara se’n parla, seran els que estaran més perjudicats. Hi ha d’haver una aposta per la cultura i la producció cultural.

Aquest tipus de produccions aporten un creixement personal?
Jo penso que sí. A vegades només tenim ganes d’anar al cinema a entretenir-nos, però la gent vol que se li expliqui nous mons, que parlin dels seus problemes i ajudi a reflexionar. A mi com a espectadora m’agrada que les pel·lícules em facin reflexionar i anar més enllà.

Interessa que les persones pensin?
A mi sí. Si interessa als governs? Probablement no, i ja no parlem dels governs d’aquí.... sinó d’això que anomenen els mercats, i dels que estan manejant els fils que no sé qui són. Pensar et fa lliure i, evidentment, que no interessa.

 
Comentaris

Destaquem