Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Aquest divendres, dia 2 de març a partir de les 21 hores, la Casa de Cultura acull un concert-tertúlia amb el guitarrista i compositor Max Sunyer com a protagonista. Es tracta d’una iniciativa de Jazzenviu, que anomenen Inner, en la qual volen acostar artistes reconeguts al públic amb trobades íntimes que, en aquesta primera ocasió, dirigirà el periodista musical Pere Pons. Sunyer ha format part de grups mítics de la música catalana com Pegasus, Guitarras Mestizas, Iceberg, Vértice i Tapiman, entre d’altres.
Vostè ja ha participat en experiències d’aquestes. Com les viu?
És com un striptease, despullar-se davant del públic. Estàs tocant als nassos del públic, tan a prop que et poden tocar.
Et veuen els trucs
Tot és un truc. La música, a diferències d’altres arts, és la major de les fal·làcies perquè remenem l’aire, que és quasi intangible. I, a més de tocar l’aire, el que fem no queda. Això provoca molta expectativa perquè veuen tots els moviments que fas, com rasques els dits...
Com és l’aprenentatge d’un músic?
Té dues parts: una d’aprenentatge mecànic que és qüestió de passar-se moltes hores per aprendre la tècnica i una altra que és la part de comprensió de la música. La música és com les matemàtiques, una fórmula, però té un esperit que has de copsar. Per molt que estudiïs, si no entens aquest esperit, mai seràs músic. Copsar l’esperit és molt més difícil que la part mecànica i és com si et vingués una llum de l’infinit i de sobte notes l’energia i ja entens aquesta ànima. Per a mi, els cantants no són músics, n’hi ha que sí, però en general no.
Li ha costat arribar a aquesta sensació?
Jo tinc la fortuna que el meu pare era pagès i músic i que la música formés part de la meva vida m’ha influït molt. Des de petit ja estudiava solfeig i tocava diversos instruments d’una manera natural, fins que vaig agafar una guitarra i vaig anar estudiant pel meu compte. Escoltava guitarristes i aplicava el que sentia a la meva música. Sempre l’he entès.
Ha passat per la música més clàssica, el rock i actualment el jazz. Amb què es queda?
El clàssic és una música fantàstica però jo, la veritat, m’hi vaig avorrir. Pel que fa al rock, vaig tocar peces de molts artistes i sempre m’agradava improvisar, ja començava a tirar cap al jazz. I quan vaig començar a sentir gent com Django Reinhardt o West Montgomery vaig veure que m’agradava més el jazz. La vida me la guanyava amb la música en directe en orquestres, però la música que feia tirava cap a la improvisació i el jazz.
El públic ja no valora tant la música de qualitat?
Com en tot, la massificació comporta una baixada dels gustos de la societat. La possibilitat d’accedir a la bona música i la capacitat de produir-la segueix existint. Però la música s’ha convertit en negoci, no com abans, que era una manera de viure que tenien els músics i un mitjà d’expressió per divertir el públic. El que abans era diversió i expressió, a partir de l’invent del suport s’ha passat al negoci pur i dur i més bèstia. Un CD costa 60 cèntims i la indústria els ven a 15 o 20 euros.
La indústria ha pervertit una mica la música.
Fa productes massius, és més fàcil el xumba xumba que no pas entendre una peça del Max Sunyer. Per exemple, les discoteques abans no existien, hi havia sales de ball amb músics en directe; i l’arribada de la discoteca ha fet estendre molt aquesta música. La percepció de la societat pel que fa a la música està molt distorsionada.
Vostè ja ha participat en experiències d’aquestes. Com les viu?
És com un striptease, despullar-se davant del públic. Estàs tocant als nassos del públic, tan a prop que et poden tocar.
Et veuen els trucs
Tot és un truc. La música, a diferències d’altres arts, és la major de les fal·làcies perquè remenem l’aire, que és quasi intangible. I, a més de tocar l’aire, el que fem no queda. Això provoca molta expectativa perquè veuen tots els moviments que fas, com rasques els dits...
Com és l’aprenentatge d’un músic?
Té dues parts: una d’aprenentatge mecànic que és qüestió de passar-se moltes hores per aprendre la tècnica i una altra que és la part de comprensió de la música. La música és com les matemàtiques, una fórmula, però té un esperit que has de copsar. Per molt que estudiïs, si no entens aquest esperit, mai seràs músic. Copsar l’esperit és molt més difícil que la part mecànica i és com si et vingués una llum de l’infinit i de sobte notes l’energia i ja entens aquesta ànima. Per a mi, els cantants no són músics, n’hi ha que sí, però en general no.
Li ha costat arribar a aquesta sensació?
Jo tinc la fortuna que el meu pare era pagès i músic i que la música formés part de la meva vida m’ha influït molt. Des de petit ja estudiava solfeig i tocava diversos instruments d’una manera natural, fins que vaig agafar una guitarra i vaig anar estudiant pel meu compte. Escoltava guitarristes i aplicava el que sentia a la meva música. Sempre l’he entès.
Ha passat per la música més clàssica, el rock i actualment el jazz. Amb què es queda?
El clàssic és una música fantàstica però jo, la veritat, m’hi vaig avorrir. Pel que fa al rock, vaig tocar peces de molts artistes i sempre m’agradava improvisar, ja començava a tirar cap al jazz. I quan vaig començar a sentir gent com Django Reinhardt o West Montgomery vaig veure que m’agradava més el jazz. La vida me la guanyava amb la música en directe en orquestres, però la música que feia tirava cap a la improvisació i el jazz.
El públic ja no valora tant la música de qualitat?
Com en tot, la massificació comporta una baixada dels gustos de la societat. La possibilitat d’accedir a la bona música i la capacitat de produir-la segueix existint. Però la música s’ha convertit en negoci, no com abans, que era una manera de viure que tenien els músics i un mitjà d’expressió per divertir el públic. El que abans era diversió i expressió, a partir de l’invent del suport s’ha passat al negoci pur i dur i més bèstia. Un CD costa 60 cèntims i la indústria els ven a 15 o 20 euros.
La indústria ha pervertit una mica la música.
Fa productes massius, és més fàcil el xumba xumba que no pas entendre una peça del Max Sunyer. Per exemple, les discoteques abans no existien, hi havia sales de ball amb músics en directe; i l’arribada de la discoteca ha fet estendre molt aquesta música. La percepció de la societat pel que fa a la música està molt distorsionada.
