Laura Jou: "Quan al públic li agrada la pel·lícula i et premia és molt satisfactori"

La directora Laura Jou presentava el dilluns 15 de juliol la seva pel·lícula, La Vida sense Sara Amat, als Cinemes de Sant Cugat. Una pel·lícula que vol parlar de l'adolescència, l'amor i les primeres vegades, contextualitzada a l'estiu de 1981, i que ha estat reconeguda amb el premi del públic tant a la BCN Film Festa com al Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada (FIC-CAT).

Què es trobaran aquelles persones que vagin a veure La vida sense Sara Amat?

Es trobaran un estiu de 1981, amb molts detalls de què passava en aquella època, però a la vegada una història molt universal. Segurament se sentiran identificats, no només els que tenen més de 40 anys, sinó els mateixos adolescents de l'actualitat. Es trobaran una història molt tendra, molt profunda, molt sentimental... Molt bonica.

La pel·lícula parla en part de l'amor adolescent, però més enllà d'això, què vol transmetre?

Parla de les primeres vegades, de quan et fas gran d'amagat, parla de què és dir mentides, parla del fet de perseguir un somni, de quan les coses et queden petites i necessites canviar... Parla de la innocència, de coses que tots, d'alguna manera coneixem, i està molt bé veure-les.

"Tu fas la pel·lícula pel públic, no la fas per un jurat"

Es tracta d'una filmació que ha rebut premis del públic a la BCN Film Fest i al FIC-CAT. Què representa per vostè el fet que el públic reconegui el seu projecte?

És molt bonic, perquè quan al públic li agrada la pel·lícula i et premia és molt satisfactori. De fet, tu fas la pel·lícula pel públic, no la fas per un jurat, i que en dos festivals hagi guanyat dos premis del públic és molt simptomàtic. La pel·lícula realment agrada molt.

La vida sense Sara Amat és l'adaptació d'una novel·la de Pep Puig, amb la qual fa 4 anys va guanyar el Premi Sant Jordi. Això representa una pressió afegida?

Tot al contrari, és a dir, el fet que ja fos una novel·la premiada i tant bonica, a mi em va ajudar molt. Em vaig inspirar molt en la novel·la, després has de fer una adaptació i va ser la meva guia per fer la pel·lícula, però vaig mirar molt de prop la novel·la. A més tinc amistat amb el Pep Puig i li vaig poder consultar moltes coses i he fet una pel·lícula que recull molt l'atmosfera de la novel·la.

Quina diferència hi ha entre crear des de 0 o basar-se en quelcom que hi ha està escrit?

Doncs a mi m'agrada basar-me, perquè és una inspiració enorme, tot i que hi ha coses molt diferents, els nens a la novel·la tenen 12 anys i a la pel·lícula en tenen 14, per tant tot és una mica més intens sexualment, tot és una mica més estret... Però això està molt bé per a la pel·lícula. Crear de 0 també està molt bé, el que passa és que has de tenir molta imaginació, una història molt ben armada al cap.

"A mi m'agrada molt treballar amb adolescents, perquè considero que són gent molt creativa, molt imaginativa, molt entusiasta"

Els protagonistes de la pel·lícula són dos adolescents. Des de la perspectiva de la direcció, com és treballar amb joves d'aquesta edat?

A mi m'agrada molt treballar amb adolescents, perquè considero que són gent molt creativa, molt imaginativa, molt entusiasta, que encara no tenen les capes dures que tenim els adults, tenen encara quelcom molt fresc, i amb això connecto molt. M'agrada molt treballar amb ells.

"Quan estàs treballant i dius: jo pagaria per fer això que estic fent, és que estàs fent el que toca"

Aquest és el primer llarg que fa, tot i que abans havia rodat ja un curt, com s'ha sentit?

M'he sentit tant bé que no vull parar de dirigir. Quan estàs treballant i dius: jo pagaria per fer això que estic fent, és que estàs fent el que toca, i això és el que em va passar amb aquesta pel·lícula.

Des del curt, que va ser la seva primera pel·lícula com a directora, fins a La vida sense Sara Amat, han passat 4 anys, per què ha esperat aquest temps?

Perquè va ser d'una forma natural. La Isona Passola, la productora executiva em va proposar la pel·lícula, i és el que trigues a aixecar una pel·lícula, uns dos anys. De fet, és normal que hagi trigat això, tot i que espero que per a la següent no trigui tant. Espero poder estar rodant una altra cosa en un any o un any i mig.

També havia fet coses com a actriu. Quina diferència hi ha entre sentir un projecte com a actriu o sentir-lo com a directora?

És molt emocionant estrenar com a actriu, però com a directora ets responsable de moltes més coses, ets responsable de tot el look de la pel·lícula, de l'ambient, dels actors... Jo em sento més responsable, d'alguna manera.

A banda de dirigir també té un estudi d'actors. Què hi fa?

Tinc un estudi d'actors en el qual he anat arreplegant als actors amb els quals treballava en les pel·lícules, perquè a banda de ser directora era també directora d'actors, i aleshores en el meu estudi continuàvem la formació. Ara hi ha 160 alumnes, és a dir que hem crescut molt. Tinc una part de 12 professors... És un estudi on donem formació a actors que volen ser actors, no que fan extraescolars, etc., sinó que ja tenen un interès més professional.