Leusser: “Ferrater era un element diferenciador de la gent que hi havia a Sant Cugat"

Doris Leusser és seguidora de la feina de Gabriel Ferrater i treballa per preservar el seu llegat. Des que el va veure per primer cop sent una adolescent va quedar captivada per la seva aura. Poc després va ser una de les pioneres en reivindicar el llegat del poeta.

Gabriel Ferrater va morir l’any 1972. Poc després de la seva desaparició, un col·lectiu d’amics, coneguts i activistes culturals van voler reivindicar la seva figura. Doris Leussler va ser una de les primeres impulsores dels hometges a l’autor fa més de 40 anys.

Com va conèixer Gabriel Ferrater?

L’any 1967 vaig començar-lo a veure pel carrer i va ser una persona que em va atraure des del principi. La seva imatge era un element diferenciador de la gent que hi havia llavors a Sant Cugat. Ell venia alguns dies a veure l’entrenament de bàsquet a l’Escola Santa Isabel i vaig preguntar a una companya si sabia qui era aquell senyor. Ella em va dir que vivia a la seva escala i que li semblava que era un escriptor. Llavors un dia vaig veure la seva foto a la portada d’un llibre a Barcelona i me’l vaig comprar. Era ‘Les dones i els dies’.

Primera edició, 1968!

Em va sobtar molt i vaig pensar que ja tenia una excusa per anar a casa seva i demanar-li que me’l dediqués. I així ho vaig fer. Vaig intentar-ho diverses vegades sense èxit perquè el cor se m’accelerava. Finalment, però, un dia ho vaig aconseguir.

Com va ser aquella primera trobada?
Ens vam passar la tarda junts. Em va dedicar el llibre amb tinta xinesa i un plomí i en saber que era alemanya vam estar parlant de literatura alemanya. Només vam parlar de llibres.

Va ser com conèixer un ídol?
Era com un amor platònic de joventut d’aquests que tots hem tingut. Era una admiració d’algú que no coneixia però volia saber més coses d’ell.

Com va continuar la relació?
Jo anava a l’escola Santa Isabel i vam fundar una revista cicloestilada que es deia ‘Rambla 8’. Em vaig ficar al consell de redacció i em vaig dedicar a fer entrevistes. Com que ja ens coneixíem vaig pensar que seria molt interessant fer-li una entrevista. De moment és encara una entrevista inèdita. No sé si té molt valor periodístic perquè jo tenia 15 anys però crec que sí que té un valor documental donat que era una revista interna de l’escola.

“Vam organitzar l’acte més car que fins llavors havia fet l’Ajuntament de Sant Cugat. Va costar 150.000 pessetes”

Veig que es van fer amics, poc a poc...
A partir de llavors, com que suposo que li feia gràcia que una noia jove li anés al darrere i vivíem a la vora, ens trobàvem sovint pel carrer o a l’estació del tren. Baixàvem a Barcelona junts xerrant i ens vam anar coneixent.

Diuen els que el van conèixer que era un pou sense fons de conversa cultural. El recorda així?

Sobretot parlàvem de literatura però també de quotidianitats o fins i tot del paisatge que vèiem per la finestra del tren anant o venint de Barcelona.

Ho recorda molt clar tot...
Jo l’any 1972 vaig entrar a la Universitat i després de l’entrevista que li vaig fer vaig somiar que quan entrés el tindria de professor i ja no va poder ser. Jo entrava al setembre i ell al maig es va suicidar. Lamentamblement va ser una coincidència que mai no es va donar.

Com va encaixar aquesta notícia?
Em va sorprendre moltíssim. No m’ho esperava. Em vaig assabentar de la notícia pels diaris perquè a Sant Cugat no se'n parlava. Era un tema del qual ningú no deia res.

Li sorprèn la fascinació que desperta encara avui la seva figura?
Era molt popular i una persona molt oberta. Jo no vaig viure les tertúlies a El Mesón però sé que xerrava molt. Es passava el dia a casa callat i quan sortia no parava de xerrar i es deixava anar. Es va relacionar molt amb el món artístic i cultural que hi havia llavors.

Vostè va organitzar el primer homenatge a Ferrater. Com va ser?
Vaig tenir la idea l’any 1981 per commemorar 9 anys de la seva mort. Pensava que s’havia de fer alguna cosa per ell i no volia esperar als 10 anys. Vaig proposar-ho com a representant d’una entitat que era Amics de Sant Cugat i amb la col·laboració amb altres entitats. En aquell moment va
costar 150.000 pessetes i va ser l’acte més car que l’Ajuntament havia assumit. La feina més feixuga la vam fer entre la Dolors Vilarassau i jo. Ella es va dedicar al tema literari i jo a l’artístic i musical. Molta feina. Molta gent no va poder venir però ens van enviar cartes d’adhesió a l’acte.

Més info: La Galeria Canals recorda el primer homenatge que es va fer a Gabriel Ferrater

Ara és una col·leccionista de Ferrater.

Quan va morir em vaig interessar per la seva vida i he anat comprant llibres i material seu i sobre ell. Em vaig interessar més com a persona adulta que com a persona jove quan el vaig conéixer. És un personatge especial i potser diríem que contracultural. Crec ara l’estem redescobrint. En aquell
moment no hi havia gaire gent com ell. En morir amb 50 anys sembla que també pensem constantment què més podria haver fet si no hagués mort tan jove.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.