Lluís Calvo: "De vegades sembla que costa més publicar un llibre que escriure’l"

Què es trobarà la gent a ‘Estiula’?
És un llibre escrit íntegrament al Ripollès. Sempre que puc m’escapo a La Roca de Palanca, que és el poble on està enterrat el pintor Joan Ponç. És un llibre fet des de la natura. L’obra no explica el Ripollès ni res d’això, la idea central és que qualsevol indret té una energia que et connecta amb el cosmos, seguint la idea de Ponç que deia que el Pirineu és el quilòmetre zero de l’Univers.

Com ha estat l’elaboració dels poemes?
Quasi tots estan fets a l’aire lliure, per això la natura és tan important. El procés d’escriptura en aquesta ocasió va ser molt espontani: anava escrivint sense tenir cap estructura ni idea prèvia. Amb Estiula, els poemes anaven rajant. Un poeta comença a escriure i va fent camí sense saber on acabarà. Poeta i poemes van junts.

Què té el Ripollès que l’atreu tant?
Tota aquesta zona té una energia especial que em va fer que hagués d’escriure un llibre. De fet, Estiula és un topònim real d’un antic municipi que hi havia al Ripollès. A més, la literatura que m’interessa és com un petit poblet que cal descobrir i s’hi accedeix per camins difícils. Aquesta és la literatura que jo faig i la que defenso. Ho podríem resumir amb la connexió entre la natura, l’escriptura i la descoberta. Estiula representa la solitud que necessita qualsevol escriptor.

Amb quina sensació li agradaria que acabés el lector ‘Estiula’?
M’agradaria que tanquessin el llibre pensant que tenen una obra de poemes que val la pena. La nostra intenció és crear un hipotètic llibre rodó, perfecte.

És molt difícil publicar poesia?
És complicat, i més amb la crisi que també està patint el sector editorial. Però els poetes sempre hem conegut la crisi, no ens ve de nou. De vegades sembla que costa més publicar un llibre que escriure’l.

Quina sortida té la poesia pel públic en general?
Sempre ha estat un gènere minoritari. En l’assaig Baules i llenguatges, començo amb un aforisme que diu: “Les escriptures minoritàries creen la majoria de postulats i termes duradors”. Això vindria a explicar que el que ha triomfat en un determinat moment, no és el que ha perdurat i durat fins a l’actualitat.

Amb aquesta situació, per què hi ha tants joves poetes que comencen?
La gent és temerària i valenta. Malgrat totes les dificultats, és una cosa que es porta a dins i surt de dins i, tot i que hi puguin haver moltes complicacions, si algú ho sent acaba escrivint. A Estiula trobem un aforisme que explica aquesta realitat: “Escrius en excés. I tu, respires massa”. Aquesta sentència vindria a demostrar que els escriptors no podem evitar escriure, és un impuls.

Com ha evolucionat la feina de l’escriptor?
L’escriptura ha passat ara a ser una cosa exòtica i rara. En les últimes èpoques, l’ofici d’escriptor ha perdut molt de prestigi i l’escriptor ha perdut l’aura de misticisme que tenia abans. Abans, es facilitava molt l’accés a la cultura per totes les classes i això ha caigut en picat en la societat actual que es mou en la rapidesa d’alguns mitjans.

El públic ha perdut el gust per la qualitat?
Abans hi havia una cultura popular de gran qualitat, però ara aquesta cultura s’ha banalitzat. Jo crec que no és casual i és una situació provocada perquè la gent no pensi molt ni estigui molt informada. Avui dia, accedir a la literatura o a la cultura en general és un acte de rebel·lia i resistència i, plantejat així, podem guanyar futurs lectors.

En quina situació estan la literatura i la poesia a casa nostra?
Hi ha gent molt bona però no són els que fan veure les grans editorials. Dins de la nostra escala, la literatura catalana es pot equiparar a qualsevol d’Europa. Però tenim el problema que no tenim estat, i és més complicat tenir una visibilitat i donar a conèixer els nostres escriptors. Això posa un fre, però per qualitat estem en un gran moment.