Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Marc Urquizu porta 20 anys treballant per al Teatre-Auditori de Sant Cugat. Provinent de Barcelona, on treballava com a tècnic de so en un estudi de doblatge de cinema, als seus 46 anys porta des dels inicis de la sala santcugatenca encarregant-se que cada espectacle sigui un èxit. Com a cap tècnic de la sala, s’encarrega de la coordinació de tots els aspectes tècnics del Teatre-Auditori, tant de tot el que es veu a l’escenari, com del taller d’escenografia i les activitats paral·leles que es fan fora de l’escenari. Una tasca que suposa coordinar el propi equip de tècnics així com els equips externs i els de les companyies de fora.
Ha canviat molt la feina de l’equip tècnic en aquests vint anys?
En alguns aspectes ha canviat molt, i en d’altres, no tant. Ha canviat la manera de treballar, però no només aquí al teatre, sinó en l’àmbit del sector en general. No pel que fa a volum, perquè sempre ha sigut molt. El que sí que és veritat és que al principi, quan arrencava el projecte, la feina era una mica més esbojarrada, per dir-ho d’alguna manera. Tot s’hi valia. Tots teníem 20 anys menys, també, i calia posar això en marxa. Ara ho fem igual, però d’una manera més madura. Treballem de manera més assenyada, més madura, més reflexiva. Però, al final, el volum és el mateix, perquè programem pràcticament totes les setmanes de l’any... La diferència: abans es treballava d’una manera més anàrquica, i ara procurem ser més ordenats.
Les noves tecnologies us han influït molt a l’hora de fer un muntatge?
Sí, ha canviat també. El que passa és que pel que fa a instal·lacions, tenim les que teníem fa vint anys. Fa 20 anys érem capdavanters i ara ens hem quedat una mica enrere, perquè els sistemes han canviat, són més motoritzats... però per la resta, tot l’equipament de so, de llums... ho hem pogut anar actualitzant una mica amb el temps. Ha costat molt, però s’ha pogut anar actualitzant, i amb això estem bastant al nivell. I les noves tecnologies, sí, s’han anat aplicant a tots els àmbits de les produccions, des de temes de projeccions, audiovisuals, so, vídeo, llum... tot això ha canviat, i ens hem anat posant al dia.
I us ha facilitat la vida o us l’ha complicada?
Ens la facilita. Segur. En aquest sector i ens molts. Les noves tecnologies estan aquí per quedar-se. Una altra cosa és que implementar-les en aquest sector és car, i ho hem de fer poc a poc...
Per aquí han passat muntatges de tot tipus. Com es prepara cadascun?
Cada muntatge és diferent; no hi ha un perfil igual per tot. Sempre agafem els muntatges un per un, i cadascun té les característiques que té, i treballem sobre aquell muntatge en concret, sigui d’un vessant artístic o un altre. Els tractem per separat perquè mai dos muntatges són iguals. Es tracta de coordinar-nos amb la companyia que ha de venir, per veure quines necessitats tenen, com és el muntatge... És ideal, si puc, anar-lo a veure prèviament i ja pactar amb els tècnics de l’altra companyia... Evidentment és diferent si és dansa, música, o si és teatre... però cada espectacle és diferent.
Quin és el muntatge més complicat que recordes al Teatre-Auditori?
Hi ha muntatges que poden ser tècnicament molt difícils, però si estan ben coordinats, tot flueix molt bé. Per exemple, els musicals, potser els més grossos quant a volum per tot el que s’ha hagut de muntar, com a Sonrisas y lágrimas, porten molta feina. Però ho vam coordinar molt bé, vam fer molt bona feina prèvia amb la companyia i tot va anar fluint. En canvi, un muntatge que pot ser aparentment més senzill, si no està prou ben coordinat, és quan surten els problemes.
Quanta gent pot arribar a treballar muntant un espectacle així?
En aquest, per exemple, érem unes 15 persones per càrrega i descàrrega de camions, més el personal tècnic, que també uns 15, i la gent de la companyia, que eren uns altres 8 o 10. Hi ha muntatges en els quals podem estar 30 o 35 persones treballant. Això el que requereix és coordinar-ho molt bé perquè tothom pugui treballar.
I muntatges fàcils, n’hi ha?
Sí, i tant, i ens encanten també! Quan fem un monòleg, per exemple: micro, quatre focus i poca cosa més. També algun espectacle de teatre familiar, que acostumen a ser senzills. Però, mínim, sempre hi ha 3 o 4 tècnics treballant, per les característiques de la sala.
Hem parlat d’espectacles concrets, però aquest any arribem a la segona edició dels Petits Camaleons. Com es coordina un festival?
Això és apassionant. L’any passat, que va ser la primera edició, va ser una aventura una mica esbojarrada, i ara que estem treballant en la segona temporada tot està una mica reconduït. És com un concert al teatre, però multiplicat per 30, fet que vol dir una feina de producció tècnica molt important. Es tracta de posar-nos en contacte amb cadascun dels artistes i unificar equips i material per no haver de fer massa canvis. Hi ha molta part tècnica que cal coordinar. Però és una feina apassionant!
Sempre veiem el resultat a sobre de l’escenari. Es valora la feina que feu al darrere?
Jo crec que sí. El que passa és que la feina tècnica, si no se’n parla, és que ha anat bé, a no ser que el creatiu, el director, ja vulgui, específicament, que se’n parli. Per part del públic potser es valora una part, però per part dels artistes segur que es valora. L’artista, quan ve, si està ben acollit tècnicament ho agraeix molt. La manera professional de treballar, que tot flueixi, i que no hi posem nosaltres problemes més enllà dels normals de tot muntatge. I el públic també. Perquè és molt exigent, i així ha de ser. Perquè és la nostra feina...
Us ho posen molt difícil els artistes?
Sempre hi ha algú que t’ho posa més difícil. Però nosaltres treballem pel nostre públic; no oblidem la nostra vocació de servei. Al final, nosaltres treballem perquè a les nou de la nit s’alci el teló i el públic gaudeixi d’aquell espectacle.
Què és el que atrapa d’aquesta feina al darrere de l’escenari?
Cada dia és diferent. Porto 20 anys treballant aquí, i podria dir que no hi ha hagut cap dia igual. Fem molta feina, tot l’equip tècnic. I vint anys després, segueixo tenint la mateixa passió que el primer dia. I si puc aguantar aquests vint anys, és perquè tot l’equip tècnic que tinc, que treballa, són molt professionals, i tots estan molt implicats també en aquesta aventura. És gràcies a aquesta implicació i a la seva voluntat de treball, que per a mi les coses són molt més fàcils també. Això et dóna peu i ganes a seguir treballant.
Ha canviat molt la feina de l’equip tècnic en aquests vint anys?
En alguns aspectes ha canviat molt, i en d’altres, no tant. Ha canviat la manera de treballar, però no només aquí al teatre, sinó en l’àmbit del sector en general. No pel que fa a volum, perquè sempre ha sigut molt. El que sí que és veritat és que al principi, quan arrencava el projecte, la feina era una mica més esbojarrada, per dir-ho d’alguna manera. Tot s’hi valia. Tots teníem 20 anys menys, també, i calia posar això en marxa. Ara ho fem igual, però d’una manera més madura. Treballem de manera més assenyada, més madura, més reflexiva. Però, al final, el volum és el mateix, perquè programem pràcticament totes les setmanes de l’any... La diferència: abans es treballava d’una manera més anàrquica, i ara procurem ser més ordenats.
Les noves tecnologies us han influït molt a l’hora de fer un muntatge?
Sí, ha canviat també. El que passa és que pel que fa a instal·lacions, tenim les que teníem fa vint anys. Fa 20 anys érem capdavanters i ara ens hem quedat una mica enrere, perquè els sistemes han canviat, són més motoritzats... però per la resta, tot l’equipament de so, de llums... ho hem pogut anar actualitzant una mica amb el temps. Ha costat molt, però s’ha pogut anar actualitzant, i amb això estem bastant al nivell. I les noves tecnologies, sí, s’han anat aplicant a tots els àmbits de les produccions, des de temes de projeccions, audiovisuals, so, vídeo, llum... tot això ha canviat, i ens hem anat posant al dia.
I us ha facilitat la vida o us l’ha complicada?
Ens la facilita. Segur. En aquest sector i ens molts. Les noves tecnologies estan aquí per quedar-se. Una altra cosa és que implementar-les en aquest sector és car, i ho hem de fer poc a poc...
Per aquí han passat muntatges de tot tipus. Com es prepara cadascun?
Cada muntatge és diferent; no hi ha un perfil igual per tot. Sempre agafem els muntatges un per un, i cadascun té les característiques que té, i treballem sobre aquell muntatge en concret, sigui d’un vessant artístic o un altre. Els tractem per separat perquè mai dos muntatges són iguals. Es tracta de coordinar-nos amb la companyia que ha de venir, per veure quines necessitats tenen, com és el muntatge... És ideal, si puc, anar-lo a veure prèviament i ja pactar amb els tècnics de l’altra companyia... Evidentment és diferent si és dansa, música, o si és teatre... però cada espectacle és diferent.
Quin és el muntatge més complicat que recordes al Teatre-Auditori?
Hi ha muntatges que poden ser tècnicament molt difícils, però si estan ben coordinats, tot flueix molt bé. Per exemple, els musicals, potser els més grossos quant a volum per tot el que s’ha hagut de muntar, com a Sonrisas y lágrimas, porten molta feina. Però ho vam coordinar molt bé, vam fer molt bona feina prèvia amb la companyia i tot va anar fluint. En canvi, un muntatge que pot ser aparentment més senzill, si no està prou ben coordinat, és quan surten els problemes.
Quanta gent pot arribar a treballar muntant un espectacle així?
En aquest, per exemple, érem unes 15 persones per càrrega i descàrrega de camions, més el personal tècnic, que també uns 15, i la gent de la companyia, que eren uns altres 8 o 10. Hi ha muntatges en els quals podem estar 30 o 35 persones treballant. Això el que requereix és coordinar-ho molt bé perquè tothom pugui treballar.
I muntatges fàcils, n’hi ha?
Sí, i tant, i ens encanten també! Quan fem un monòleg, per exemple: micro, quatre focus i poca cosa més. També algun espectacle de teatre familiar, que acostumen a ser senzills. Però, mínim, sempre hi ha 3 o 4 tècnics treballant, per les característiques de la sala.
Hem parlat d’espectacles concrets, però aquest any arribem a la segona edició dels Petits Camaleons. Com es coordina un festival?
Això és apassionant. L’any passat, que va ser la primera edició, va ser una aventura una mica esbojarrada, i ara que estem treballant en la segona temporada tot està una mica reconduït. És com un concert al teatre, però multiplicat per 30, fet que vol dir una feina de producció tècnica molt important. Es tracta de posar-nos en contacte amb cadascun dels artistes i unificar equips i material per no haver de fer massa canvis. Hi ha molta part tècnica que cal coordinar. Però és una feina apassionant!
Sempre veiem el resultat a sobre de l’escenari. Es valora la feina que feu al darrere?
Jo crec que sí. El que passa és que la feina tècnica, si no se’n parla, és que ha anat bé, a no ser que el creatiu, el director, ja vulgui, específicament, que se’n parli. Per part del públic potser es valora una part, però per part dels artistes segur que es valora. L’artista, quan ve, si està ben acollit tècnicament ho agraeix molt. La manera professional de treballar, que tot flueixi, i que no hi posem nosaltres problemes més enllà dels normals de tot muntatge. I el públic també. Perquè és molt exigent, i així ha de ser. Perquè és la nostra feina...
Us ho posen molt difícil els artistes?
Sempre hi ha algú que t’ho posa més difícil. Però nosaltres treballem pel nostre públic; no oblidem la nostra vocació de servei. Al final, nosaltres treballem perquè a les nou de la nit s’alci el teló i el públic gaudeixi d’aquell espectacle.
Què és el que atrapa d’aquesta feina al darrere de l’escenari?
Cada dia és diferent. Porto 20 anys treballant aquí, i podria dir que no hi ha hagut cap dia igual. Fem molta feina, tot l’equip tècnic. I vint anys després, segueixo tenint la mateixa passió que el primer dia. I si puc aguantar aquests vint anys, és perquè tot l’equip tècnic que tinc, que treballa, són molt professionals, i tots estan molt implicats també en aquesta aventura. És gràcies a aquesta implicació i a la seva voluntat de treball, que per a mi les coses són molt més fàcils també. Això et dóna peu i ganes a seguir treballant.