Maria de la Pau Janer: “Escric en català perquè soc mallorquina, per tant soc catalana”

L'escriptora presenta la seva nova novel·la a Sant Cugat: 'Tots els noms d'Helena'

Maria de la Pau Janer presenta Tots els noms d’Helena, la seva nova novel·la que arriba després de set anys sense publicar cap obra. El 6 d’octubre l’autora presentarà al Mercantic de Sant Cugat el nou llibre. Parlem amb ella d’aquesta nova història, de la seva relació amb la ciutat i de l’estat actual de la llengua i cultura catalanes.

Aquest llibre arriba després de 7 anys sense publicar.

S’havia allargat molt per circumstàncies col·lectives i personals. Això ha fet que es relentís el ritme d’escriure i no vull treure un llibre fins que no n’estic satisfeta. Però no ho he deixat mai. Tot i que soc professora d’universitat, jo sent que soc escriptora. Però després de guanyar el Premi Planeta vaig decidir donar-me més temps per cada llibre.

Porta un llarg i reconegut trajecte. Què queda?

Queda molt de la persona que va començar a escriure fa molts anys. Una certesa que l’escriptura forma part de la meva vida. Que no és fàcil, que escriure i crear una història és complicat, però també és molt grat i la meva vida sempre és millor quan tinc una història al pensament, uns personatges que em ballen pel cap, uns dubtes a resoldre.

‘Tots els noms d’Helena’ va sortir el 7 de setembre. Quina rebuda ha tingut?

Està tenint una rebuda fantàstica. Supòs que ha influït que feia molt que no publicava. Tinc moltes peticions per fer presentacions arreu de Catalunya i això em fa gràcia perquè el llibre al principi és com una criatura petita i l’has d’acompanyar en les seves primeres passes.

El llibre parla d’una història coneguda però des de la perspectiva de les dones. Per què és important?

Parla d’Helena de Troia, un personatge mític, i la Guerra de Troia. Però ho he fet amb la meva mirada, la mirada d’una dona d’aquesta època. Això vol dir que he parlat d’una guerra que es pot extrapolar a moltes guerres, fins i tot al patiment de guerres que tenim properes. I he intentat humanitzar les figures femenines. Tenen molta importància les dones als meus llibres, així com la relació entre elles, la complicitat, l’empatia entre dones. I tot això ho he lligat a l’època actual amb un grup d’actors que volen fer una pel·lícula sobre la Guerra de Troia. Hi ha amor, desamor, mort, pèrdua, pas del temps, ambició humana...

A les històries que coneixem, Helena és un trofeu de guerra. Què més és?

És una dona molt interessant, perquè és molt complexa. Està eternament dividida, d’una banda hi ha els grecs, Esparta, on va néixer i va ser reina. D’altra banda, Troia, la ciutat on se’n va. Dividida entre els dos pobles que fan la guerra, perquè als dos bàndols mor gent que s’estima, dividida també entre dos amors, i dividida també entre el món dels déus i el dels homes, perquè era filla d’un déu i una dona mortal. Una dona en conflicte permanent i que provoca conflictes per la seva causa. Em semblava fascinant aquest personatge.

“Amb Sant Cugat tinc un vincle afectiu, hi tinc molts records”

I diu que ho connecta amb l’actualitat. Com ha estat el procés?

Les dues històries van unides. L’actual comença més tímida, però després va creixent perquè els actors es posen molt a la pell dels personatges que representen i arriba un moment en què això els causa molts problemes. Hi ha misteri, intriga... Hauran de posar a prova la seva relació personal, els seus lligams... I els canviarà la vida absolutament.

Per què va decidir venir a presentar-lo a Sant Cugat?

Hi tinc un vincle afectiu personal. La meva cunyada i el seu marit són de la ciutat de tota la vida, jo me’ls estim molt i bastantes vegades hem anat al Mercantic, que m’encanta i a la llibreria; i pens que és un lloc amb molt d’encant i molt especial. Em fa molta il·lusió i hi tinc molts records.

És important escriure en català?

Molt, òbviament. És la meva llengua, la llengua amb què jo he escrit sempre. Evidentment, participo en la traducció castellana i si parlés anglès també la faria. Però escric en català perquè soc mallorquina, per tant soc catalana i aquesta és la meva llengua i la meva cultura.

Els últims anys han estat molt reivindicatius en aquest sentit. Com ho ha viscut?

Des que era molt petita, per entorn familiar, he estat molt reivindicativa de sa llengua catalana, del nacionalisme català i de la idea dels Països Catalans, que culturalment ja existeixen. Ho he defensat sempre, el meu pare sempre ha estat així i la meva filla també. No és estrany, perquè el seu pare també era molt nacionalista, li ve de genètica clarament (riu). La lluita és un poc cansada, tinc la sensació que sempre estem igual, i que quan jo era adolescent feia el mateix que la meva filla, com si no ens deixessin avançar. Això em dol i és cansat anar explicant i reivindicant el mateix. Però no ens hem de cansar.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.

 
Comentaris

Destaquem