Marta Angelat: "La cultura permet que les coses avancin i hi hagi canvis"

[Entrevista publicada al Viure Sant Cugat de l'abril de 2026] 

Marta Angelat porta el teatre a la sang. Filla de l’actor Josep Maria Angelat, ha dedicat tota la seva vida a la interpretació: a la televisió, al teatre i al doblatge. De veu i mirada profunda, la seva presència transmet un bon domini de la situació dins i fora dels escenaris. Per a l’entrevista hem quedat a la Biblioteca Gabriel Ferrater, on conversem de llibres (és  una gran lectora i ha escrit Seguint les ones), del teatre i dels tòpics que ajuda a trencar la cultura. 

Molts la recordem encara per la mítica sèrie televisiva de TV3 Estació d’Enllaç. En el seu currículum teatral hi trobem obres com Les tres germanes, La cabra o qui és Sylvia?, L’any del pensament màgic, o Davant la jubilació, per exemple. Per a televisió la vam poder veure a Polseres vermelles i, actualment a Com si fos ahir. Com a directora destaquen Escenes d’un matrimoni i Sarabanda, d’Ingmar Bergman, estrenada al teatre Nacional de Catalunya. 

És una de les protagonistes de l’obra teatral Una festa a Roma, estrenada al Teatre Lliure de Gràcia. Escrita per Marc Artigau i Queralt i dirigida per Clara Segura, explica la història d’una mare i un fill que afronten el diagnòstic d’alzheimer d’ella, que acabarà vivint episodis inesperats en aquesta etapa de la seva vida.  La funció es podrà veure a diferents llocs de Catalunya. Començarà el 17 d’abril a Reus i passarà per diferents ciutats com Manresa o Girona, entre d’altres. Acabarà a Premià de Mar al juny.

En quin moment està la Marta Angelat?

Estic en un moment bastant bo a nivell professional, tinc ganes, tinc coses, tinc projectes al cap, considero que és un moment bo.

Estàs il·lusionada?

Sí, estic fent una feina que m’agrada, una funció de teatre que m’agrada molt, estic escrivint coses que em venen de gust, vull dir que sí, que estic bé.

Què ens pots explicar a grans trets de l’obra Una festa a Roma?

És una funció que parla de la relació d’un fill amb la seva mare que té un inici d’alzheimer. Veiem a través de la relació i de l’ingrés d’ella en una residència que coneix un senyor i s’enamora. Toca tant el tema dels cuidadors i del que representa una malaltia com aquesta i d’un enamorament en una edat que no s’acostuma a dir o a passar. Però crec que passa més del que es diu. El títol d’Una festa a Roma és una metàfora de la doctora per explicar-li a ella la malaltia. És una obra molt bonica que combina tota una part d’humor amb també una part trista i dura, perquè la realitat és així, però no es burxa en la ferida ni utilitza el dramatisme com a eina de transmissió del pensament.

Marta Angelat: “A mi això de la tercera edat em molesta bastant. No es parla de la primera edat ni de la segona, per què s’ha de parlar de la tercera edat?”

És a dir, que tocant un tema actual desdramatitza un fet real?

Sí, té un vessant poètic.

Com de necessari és tractar aquests temes a través de la cultura?

Ho és, cada vegada hi ha més gent amb alzheimer, com que la gent viu molts anys doncs també hi ha més casos i sí, és un tema que dona per a molt. Ni és la primera obra que en parla ni en serà l’última, és un tema que toca a molta gent. Se n’escriu, se’n parla, se’n fan pel·lícules… És un tema present.

Creus que la tercera edat està prou representada al teatre i a la cultura?

A mi això de la tercera edat em molesta bastant. No es parla de la primera edat ni de la segona, per què s’ha de parlar de la tercera edat? La gent gran és gent jove que s’ha fet gran. Tu seràs gran en uns anys i seràs la mateixa persona. Em molesta profundament, està instal·lat a la societat. Depèn de l’edat no has d’entrar en una categoria. Cada persona té una vellesa diferent, dependrà de com ha sigut durant tota la seva vida, com és aquesta vellesa. El que sí que és la vellesa és una acumulació de les coses. Si no has sabut o si no tens una bona relació amb la vida, probablement quan siguis vell això serà molt pitjor. Però això passa perquè ho has generat durant tota la vida. Això hauria de canviar i mirar les persones com són. 

Es generalitza massa...

Sí, a vegades també es generalitza amb els adolescents, sí que potser hi ha uns trets hormonals o de salut característics, però cada adolescent i família és un món. Ens hauríem de fixar en cada persona. Probablement sigui més difícil enamorar-se als setanta que als quaranta, però perquè hi ha menys ocasions, no és que l’organisme ens ho privi. Aquesta classificació i quadriculament de posar les persones aquí o allà ho trobo molt absurd. Hi ha molta gent que als cinquanta o als  seixanta comença a fer coses que no ha pogut fer mai. No s’han de posar límits.

Marta Angelat: “Durant bastants anys el doblatge va representar una contradicció que no em deixava estar tranquil·la”

Potser és el moment de trencar aquests tòpics.

Sí, però molta confiança no tinc. Si mires al voltant està tot molt mediatitzat. Ara està com de moda parlar dels vells, penso que és un filó que es troba, perquè se n’ha parlat poc, però crec que això hauria de ser de la societat. Pensant en la sanitat, l’educació i tot…

Què en penses de la jubilació?

És un tema que molta gent qüestiona, molts influencers, extrema dreta… Com si els jubilats estiguéssim traient diners o a la gent jove, però això no és així, durant la teva vida laboral t’han tret uns diners que són per a la jubilació. El artistes, precisament, treballem molts cops quan estem jubilats.

L’obra, per tant, trenca mites socials.

Sí, no teoritza sobre res, però posa en acció uns personatges i veus que és possible enamorar-se als setanta. L’amor no té edat.

Quin repte ha suposat per a tu l’obra?

Sobretot un repte físic, feia temps que no feia teatre i el teatre exigeix moltes hores d’assaig i dedicació. Físicament no parava. Jo estic pràcticament sempre en escena, ballo, canto… Es veu una hora i mitja, però l’assaig és repetir-ho moltes vegades! En algun moment vaig pensar si arribaria al final sencera… Però sí, he pogut fer-ho! M’he posat en forma.

El missatge arriba d’una forma vívida. És una obra dura i realista, però fresca i alegre...

És el que és bo i és el punt més important, la barreja de coses que l’autor ha sabut tocar.

Marta Angelat: “Hi ha molt poca gent que pugui viure del teatre i no és normal. Els actors i la gent de les companyies haurien de poder viure del teatre”

Com ha anat treballar amb gent d’edats tan diferents?

Som uns quants madurets, però hi ha gent de mitjana edat i ens hem entès molt bé. La Clara segura, la directora, ha tingut la gran virtut de saber ajuntar tot això i ho hem fet tots molt contents. Ens agrada molt el que fem i això és important. A tothom li agrada i això es nota. M’ha agradat molt treballar amb la Clara Segura, és una dona molt llesta que va molt a fons de les coses i respecta molt. Té totes les virtuts. És molt bona actriu i sap què li passa a l’actor quan està fent teatre. Ella sap què passa a les dues bandes.

Com veus el teatre a Catalunya?

El problema que veig és que, tot i que cada vegada pel que sembla  a les xifres hi va més gent, s’haurien de revisar algunes coses. Si una obra funciona, fer-la 4 o 5 setmanes no té gaire sentit... Fer una obra costa molt, crear-la, assajar-la-.... I duren poc… Hi ha molt poca gent que pugui viure del teatre i no és normal. Els actors i la gent de les companyies haurien de poder viure del teatre. Quan una obra funciona hauria de girar per tot Catalunya. Hi ha molts teatres a Catalunya que podrien tenir una programació estable durant tot l’any. 

Quin hauria de ser el paper de les institucions?

Des de les institucions, a banda de donar subvencions al món del teatre, haurien de fomentar aquestes xarxes, que les companyies poguessin tenir un futur. Quan una cosa es veu que funciona, no s’ha de limitar a fer, amb sort, tres, quatre o cinc setmanes d’exhibició a Barcelona. La programació dels teatres hauria de ser més flexible, ara tot està programat pràcticament a dos anys vista. I això impossibilita el curs natural de les coses, o sigui que les obres que funcionen les vegi el màxim de públic possible. Hi hauria d’haver més teatres i també més intercanvi entre teatres públics i privats, més xarxa, en definitiva. I tot això és feina de les institucions, evidenment. 

Marta Angelat: “A Sant Cugat ja fa anys que falta un altre espai per a espectacles de petit format”

La cultura és un bàlsam per fer la realitat més portable?

Sí, llegir, anar al teatre, veure pel·lícules, anar a un concert… És aliment per a l’ànima. Sense això el món no existiria. La cultura és el que fa avançar, qüestiona les estructures. És la que permet que les coses avancin, hi hagi canvis i que la vida segueixi. No és que sigui important, és que és imprescindible.

Quina és l’actriu que t’agrada més doblar?

L’Emma Thompson, perquè és molt bona actriu i sempre suposa un repte. És una dona que parla a una velocitat de vertigen, fa uns canvis de respiració que et fan a tu haver de fer el mateix que ella. He après molt doblant-la. 

Què n’opines del doblatge?

Tinc una contradicció interna, perquè jo com a actriu no em deixaria doblar mai, bé, em deixaria doblar a Suècia, però no aquí,  ja que considero que la veu forma part de la persona. Però vaig començar a doblar als 9 anys. Jo vaig començar a doblar perquè el meu pare era actor i també doblava i em vaig trobar immersa en aquest món perquè hi vaig continuar. He doblat molt… Durant bastants anys això va representar una contradicció que no em deixava estar tranquil·la, però els anys han fet que la superés i ara veig el doblatge com una traducció. Es pot fer bé o malament. S’ha de valorar com a això. No ha de voler millorar l’original ni res d’això. Ha d’intentar transmetre el que transmet l’original, que ja és prou difícil.

Suposo que té el seu públic i que a vegades és necessari.

Sí, per deformació professional m’agrada més en versió original, però no vol dir que de tant en tant en pugui veure alguna de doblada, però entenc que hi ha gent que li agrada veure-la doblada, perquè veure-la en original els fa marxar de la història. Sí que crec que el doblatge s’hauria de fer bé i millor del que es fa. Que existeixi el doblatge és un fet, no hi ha prou domini de l’anglès o altres llengües perquè no existeixi.

Ara anem cap al món de la literatura. Tu has escrit un llibre, Seguint les ones.

És un llibre biogràfic, però que he ficcionat, encara que tot el que explico és veritat. Hi ha dos espais temporals: un present de l’any 92 a Formentera durant vint-i-quatre hores, quan mor el meu pare, i el passat dels anys cinquanta, a Ràdio Barcelona, quan es conèixen el meu pare, actor del quadre escènic, i la meva mare, guionista. La mort del meu pare es produeix tres anys justos després de la del meu germà i sis mesos després de la de la meva mare. La desaparició absoluta de la meva família i la llum de Formentera em fan evocar la infància... Parlo dels meus pares, els anys cinquanta que van quedar amagats…Tenia necessitat de tancar tota una etapa. Vaig necessitar bastants anys per tancar-la. Jo havia escrit tota la vida, però no m’havia plantejat fer-ho públic. Abans del llibre vaig escriure un relat que vaig convertir en monòleg que es deia Vides de gos, que era la vida d’una dona a través dels seus gossos.  M’agradaria molt tornar-lo a fer.

Ara estàs en algun projecte?

Sí, estic molt a l’inici i és un projecte audiovisual, no en puc parlar gaire. Escriure he vist que és una feina que puc  fer sense la necessitat de res… Necessites ordinador i temps. Per fer-ho,  t’hi pots posar en qualsevol moment.  Això és important. Qualsevol altra cosa que vulguis necessites un equip, gent que cregui en aquella idea… He vist que em va i m’agrada molt el fet d’escriure. Quan escrius una pàgina i t’agrada tens una satisfacció molt gran.

A banda d’escriure, què llegeixes?

Últimament llegeixo moltes vides de persones. M’agraden les biografies i sempre acabo amb llibres escrits per dones. També llegeixo molt teatre… Més que novel·la. M’agrada molt el teatre anglès, que el llegeixo bastant bé. Ara tinc pendent un llibre del Marcello Mastroianni, unes memòries que m’estan esperant!

Marta Angelat: “Com pots pensar en la cultura i obres de teatre si malvius o comparteixes pis amb 5 persones?”

Com veus la cultura a Sant Cugat?

Pel que es refereix al teatre, s’han fet grans coses des de la inauguració de l’Auditori: s’ha sabut crear afició, s’ha fidelitzat un públic i s’ha consolidat una programació estable, però ja fa anys que falta un altre espai per a espectacles de petit format. I seria bo per a la ciutat acollir més companyies residents. Feina n’hi ha molta per fer. I ja que tinc aquest altaveu, voldria fer una petició al Teatre Auditori i les persones que correspongui: programeu Una festa a Roma, és una funció meravellosa que el públic de Sant Cugat es mereix poder veure.

Com ha estat treballar al Teatre Lliure?

Jo ja hi havia treballat, i el Lliure és un gran teatre amb solera i trajectòria on es treballa molt bé.

Què t’agrada de Sant Cugat i Valldoreix?

Hi he viscut tota la vida, des dels vint-i-cinc anys a Valldoreix… Fa cinquanta anys que visc aquí i hi vull continuar vivint, però els preus estan totalment desfassats i si no hi ha cap canvi radical, hauré d’acabar marxant. Ara treballo, però no treballaré  in saecula saeculorum. No tothom és super ric. La majoria vivim d’un sou i no ens podem permetre aquests lloguers... Crec que és important dir-ho. Tenir un sostre adequat que tu puguis pagar és bàsic. Com pots pensar en la cultura i obres de teatre si malvius i comparteixes pis amb cinc persones més? Topar els lloguers i prohibir l’especulació és una qüestió primordial. 

Afegeix TOT Sant Cugat com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.