Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Va néixer a l’Argentina, oi?
Sí, va ser per una qüestió familiar arran de la guerra. Els meus pares, com que no podien treballar, van marxar primer a França i després a l’Argentina. Quan jo vaig néixer, l’any 1957, la meva mare tenia 45 anys. És a dir, que vaig tenir una mare que era com una àvia. Per això conec tota la República de primera mà. Sempre dic que la gent de la meva edat té pares molt reprimits, perquè són de la postguerra, mentre que jo vaig tenir la sort de tenir una mare d’abans de la guerra.
Ella ja tenia altres fills?
No, es va casar el 1936 i al cap de cinc mesos el seu marit se’n va anar a la guerra i el van matar a l’Ebre. Llavors, el 1947 o 1948, es va casar amb el meu pare i el 1955 va néixer el meu germà, el seu primer fill. Abans, durant la República, la meva mare havia avortat. A Catalunya s’avortava en aquella època. Per això sempre dic que tenia una mare que era molt més liberal del que em corresponia per edat. El primer casament el va fer pel civil i el segon, com que pel civil ja no era possible, el va fer per l’Església.
Quan es van conèixer els seus pares?
Es van conèixer el 1945, quan ell va tornar de la Segona Guerra Mundial. Havia marxat de Catalunya escapant-se i havia estat a la presó un any o un any i mig. Em sembla que el van enviar a Jaca i d’allà va passar a França, on tenia amics. A França, ell i la mare hi van viure un any. Però com que tenien amics catalans exiliats a l’Argentina, se n’hi van anar l’abril de 1952. .
I quan tornen a Catalunya?
El 1967. Tornen amb mi, que vinc per primer cop a Catalunya a l’edat de deu anys. Però això ja va ser més dolorós, perquè només va tornar la meva mare. El pare es va quedar allà. Fins que no vaig venir, l’únic contacte amb el país eren uns torrons enviats per un amic de la meva àvia que treballava en un vaixell. I era divertit perquè ens duia els torrons quan allà era l’estiu.
El Premi Nacional de Teatre que va rebre té incidència en la vida d’un intèrpret?
Penso que és una cosa que arriba, que l’agraeixes, que et pot motivar per continuar amb la teva feina, però que no ha d’anar més enllà. No és bo que els premis i els no-premis interfereixin en les decisions o en els objectius d’una persona. No ho tinc gaire clar, però sospito que no és bo, saps? Són dues línies que han d’anar separades. És a dir, que a tu no t’agradi el que jo faig no ha d’interferir en la meva decisió de continuar-ho fent. I el fet que a tu t’agradi molt, a mi em farà il·lusió però no m’ha d’impedir continuar lluitant pel que lluito.
Diguem que et pot reafirmar.
Sí, és clar. Però el perill d’aquestes coses és que, com deia Lord Byron, no puc menjar rosbif perquè demà no en tindré i aleshores em semblarà que menjo malament. Vull dir que la gent que es pren molt a pit els premis, els reconeixements o les bones crítiques acaba patint quan vénen mal dades. Pel que fa al que em preguntaves sobre la incidència externa, és possible que un premi influeixi però no n’estic segura perquè aquí ens coneixem tots i difícilment em donaran un paper que no m’escaigui només perquè m’han concedit el Premi Nacional.
No troba a faltar obres teatrals que facin un retrat descarnat de la Catalunya actual?
És que això no hi és en la societat. Em sembla que vivim una època ben pusil·lànime. Ara em fas pensar coses... Abans de fer Mort de dama vaig llegir força sobre l’aristocràcia mallorquina. Era una aristocràcia molt pagesa i molt poc culta, no ens enganyem. Tot prové de les famílies catalanes que hi va posar Jaume I provinents del Principat amb la concessió d’un títol. Però després, quan allò es va acabar, en va quedar una cosa molt rància. Era una illa, és clar... Ara es pot córrer molt més, però llavors la vida allà era molt més endogàmica. Aquí, en canvi, va ressorgir una burgesia industrial, culta i llegida que mirava cap a París. A Mallorca, com que no hi havia una base de pensament, van passar de matar aquesta aristocràcia a convertir-se en diner i més diner. I ara mateix, en què tot està tan massificat, ja no sé quines són les diferències. Cada dia ens assemblem més tots plegats en pitjor.
Creu que la missió del teatre o del cinema és tenir una funció social?
No. No crec que aquest sigui l’objectiu primari de l’art en general. Ara bé, si una activitat humana, sigui la que sigui, empeny el pensament i la reflexió molt millor. Però no estic d’acord que se’ns obligui a fer que la gent reflexioni sobre diverses coses. Una cosa és la cultura i una altra és l’art. La cultura sí que té aquesta obligació, l’art no sempre. Passa, però, que si tot allò que es fa implica més coneixement, més reflexió, més denúncia doncs millor. Tanmateix, no és la seva funció principal. Jo mateixa, per exemple, m’emociono veient una escultura de Chillida, i amb això n’hi ha prou. No cal que tingui, a més a més, un component de reflexió i de judici del món. I amb el cinema igual. Puc veure una obra que em faci petar de riure, i si a més a més té un element que em fa reflexionar serà meravellós, però no cal afegir-hi una càrrega addicional. Si hi demanem més coses estem utilitzant l’art com a eina política i aleshores caiem en allò que ha fet sempre tot govern, tant de dretes com d’esquerres: els artistes afectes al règim.
Com veu Catalunya, en l’àmbit cultural?
Ja sé que mai no serà el que jo voldria, que és que es donés suport a la innovació. Això és impossible, perquè amb els anys s’adquireixen obligacions amb institucions o directors o actors determinats i ja se sap. Però el que fa que un país avanci culturalment no és el que ja està demostrat que funciona. Cal ajudar allò que trenca amb el que ja s’ha fet. Així ha evolucionat el teatre, la pintura, l’escriptura... Tots els que han fet això sempre s’han mort de gana i ho hem d’evitar. Hem d’evitar que se’ns mori de gana la gent innovadora que trenca coses per crear-ne de noves.
Cal estimular l’inconformisme i la recerca, ajudar la gent que arrisca.
I tant! Com deia Brecht, l’expressió “no ho sé” és de les més maques que hi ha, perquè “no ho sé” vol dir cercar, vol dir equivocar-se. Cada cop que sentis que algú diu “ja ho sé”, vigila, perquè al darrere hi pot anar un feixisme o un totalitarisme. Qui diu “ja ho sé” està dient que no està disposat a cercar res més per por de perdre el que tenia. Això ho diu Brecht amb altres paraules i ho trobo preciós. És la diferència entre el “jo sé” i el “jo no sé”. El primer és l’estatisme, el segon és el moviment. I a mi és aquest últim el que m’ha acompanyat tota la vida: la recerca. I la reivindico amb la meva petita feina, que és la feina d’actriu. Reivindico el meu dret a la recerca i a equivocar-me. Sempre dic: Deixeu-me anar a passejar per llocs equivocats. Quan torni, tornaré. I segurament us portaré alguna cosa trobada pel camí que mai no ens haguéssim imaginat que hi pogués ser.
Víctor Alexandre (@valex_cat)
Sí, va ser per una qüestió familiar arran de la guerra. Els meus pares, com que no podien treballar, van marxar primer a França i després a l’Argentina. Quan jo vaig néixer, l’any 1957, la meva mare tenia 45 anys. És a dir, que vaig tenir una mare que era com una àvia. Per això conec tota la República de primera mà. Sempre dic que la gent de la meva edat té pares molt reprimits, perquè són de la postguerra, mentre que jo vaig tenir la sort de tenir una mare d’abans de la guerra.
Ella ja tenia altres fills?
No, es va casar el 1936 i al cap de cinc mesos el seu marit se’n va anar a la guerra i el van matar a l’Ebre. Llavors, el 1947 o 1948, es va casar amb el meu pare i el 1955 va néixer el meu germà, el seu primer fill. Abans, durant la República, la meva mare havia avortat. A Catalunya s’avortava en aquella època. Per això sempre dic que tenia una mare que era molt més liberal del que em corresponia per edat. El primer casament el va fer pel civil i el segon, com que pel civil ja no era possible, el va fer per l’Església.
Quan es van conèixer els seus pares?
Es van conèixer el 1945, quan ell va tornar de la Segona Guerra Mundial. Havia marxat de Catalunya escapant-se i havia estat a la presó un any o un any i mig. Em sembla que el van enviar a Jaca i d’allà va passar a França, on tenia amics. A França, ell i la mare hi van viure un any. Però com que tenien amics catalans exiliats a l’Argentina, se n’hi van anar l’abril de 1952. .
I quan tornen a Catalunya?
El 1967. Tornen amb mi, que vinc per primer cop a Catalunya a l’edat de deu anys. Però això ja va ser més dolorós, perquè només va tornar la meva mare. El pare es va quedar allà. Fins que no vaig venir, l’únic contacte amb el país eren uns torrons enviats per un amic de la meva àvia que treballava en un vaixell. I era divertit perquè ens duia els torrons quan allà era l’estiu.
El Premi Nacional de Teatre que va rebre té incidència en la vida d’un intèrpret?
Penso que és una cosa que arriba, que l’agraeixes, que et pot motivar per continuar amb la teva feina, però que no ha d’anar més enllà. No és bo que els premis i els no-premis interfereixin en les decisions o en els objectius d’una persona. No ho tinc gaire clar, però sospito que no és bo, saps? Són dues línies que han d’anar separades. És a dir, que a tu no t’agradi el que jo faig no ha d’interferir en la meva decisió de continuar-ho fent. I el fet que a tu t’agradi molt, a mi em farà il·lusió però no m’ha d’impedir continuar lluitant pel que lluito.
Diguem que et pot reafirmar.
Sí, és clar. Però el perill d’aquestes coses és que, com deia Lord Byron, no puc menjar rosbif perquè demà no en tindré i aleshores em semblarà que menjo malament. Vull dir que la gent que es pren molt a pit els premis, els reconeixements o les bones crítiques acaba patint quan vénen mal dades. Pel que fa al que em preguntaves sobre la incidència externa, és possible que un premi influeixi però no n’estic segura perquè aquí ens coneixem tots i difícilment em donaran un paper que no m’escaigui només perquè m’han concedit el Premi Nacional.
No troba a faltar obres teatrals que facin un retrat descarnat de la Catalunya actual?
És que això no hi és en la societat. Em sembla que vivim una època ben pusil·lànime. Ara em fas pensar coses... Abans de fer Mort de dama vaig llegir força sobre l’aristocràcia mallorquina. Era una aristocràcia molt pagesa i molt poc culta, no ens enganyem. Tot prové de les famílies catalanes que hi va posar Jaume I provinents del Principat amb la concessió d’un títol. Però després, quan allò es va acabar, en va quedar una cosa molt rància. Era una illa, és clar... Ara es pot córrer molt més, però llavors la vida allà era molt més endogàmica. Aquí, en canvi, va ressorgir una burgesia industrial, culta i llegida que mirava cap a París. A Mallorca, com que no hi havia una base de pensament, van passar de matar aquesta aristocràcia a convertir-se en diner i més diner. I ara mateix, en què tot està tan massificat, ja no sé quines són les diferències. Cada dia ens assemblem més tots plegats en pitjor.
Creu que la missió del teatre o del cinema és tenir una funció social?
No. No crec que aquest sigui l’objectiu primari de l’art en general. Ara bé, si una activitat humana, sigui la que sigui, empeny el pensament i la reflexió molt millor. Però no estic d’acord que se’ns obligui a fer que la gent reflexioni sobre diverses coses. Una cosa és la cultura i una altra és l’art. La cultura sí que té aquesta obligació, l’art no sempre. Passa, però, que si tot allò que es fa implica més coneixement, més reflexió, més denúncia doncs millor. Tanmateix, no és la seva funció principal. Jo mateixa, per exemple, m’emociono veient una escultura de Chillida, i amb això n’hi ha prou. No cal que tingui, a més a més, un component de reflexió i de judici del món. I amb el cinema igual. Puc veure una obra que em faci petar de riure, i si a més a més té un element que em fa reflexionar serà meravellós, però no cal afegir-hi una càrrega addicional. Si hi demanem més coses estem utilitzant l’art com a eina política i aleshores caiem en allò que ha fet sempre tot govern, tant de dretes com d’esquerres: els artistes afectes al règim.
Com veu Catalunya, en l’àmbit cultural?
Ja sé que mai no serà el que jo voldria, que és que es donés suport a la innovació. Això és impossible, perquè amb els anys s’adquireixen obligacions amb institucions o directors o actors determinats i ja se sap. Però el que fa que un país avanci culturalment no és el que ja està demostrat que funciona. Cal ajudar allò que trenca amb el que ja s’ha fet. Així ha evolucionat el teatre, la pintura, l’escriptura... Tots els que han fet això sempre s’han mort de gana i ho hem d’evitar. Hem d’evitar que se’ns mori de gana la gent innovadora que trenca coses per crear-ne de noves.
Cal estimular l’inconformisme i la recerca, ajudar la gent que arrisca.
I tant! Com deia Brecht, l’expressió “no ho sé” és de les més maques que hi ha, perquè “no ho sé” vol dir cercar, vol dir equivocar-se. Cada cop que sentis que algú diu “ja ho sé”, vigila, perquè al darrere hi pot anar un feixisme o un totalitarisme. Qui diu “ja ho sé” està dient que no està disposat a cercar res més per por de perdre el que tenia. Això ho diu Brecht amb altres paraules i ho trobo preciós. És la diferència entre el “jo sé” i el “jo no sé”. El primer és l’estatisme, el segon és el moviment. I a mi és aquest últim el que m’ha acompanyat tota la vida: la recerca. I la reivindico amb la meva petita feina, que és la feina d’actriu. Reivindico el meu dret a la recerca i a equivocar-me. Sempre dic: Deixeu-me anar a passejar per llocs equivocats. Quan torni, tornaré. I segurament us portaré alguna cosa trobada pel camí que mai no ens haguéssim imaginat que hi pogués ser.
Víctor Alexandre (@valex_cat)