Octavi Galceran: "S'ha perdut l'esperit de poble i l'interès econòmic ho ha marcat tot"

Octavi Galceran i Peguero està a punt de fer cent anys i és memòria d’un Sant Cugat que ha anat desapareixent. Aquí va viure la guerra, la postguerra i el naixement d’entitats com el Club Muntanyenc, del que en va ser un dels primers socis. Destacat activista de la fotografia, el cinema, la pintura i el muntanyisme i protagonista de l’eclosió dels seixanta amb projeccions de cinema i diapositives i les mogudes culturals de l’època. Galceran, amb amics amb qui compartia l’afició pel cinema, va fer pel·lícules de caràcter social, algunes premiades, o amb l’artista Josep Grau-Garriga, amb qui sortia a pintar o amb el seu germà Tomàs Grau, amb qui va fer un col·leccionable sobre les masies, editat pel Diari de Sant Cugat amb molt d’èxit. 

Octavi, quan arriba a Sant Cugat?

El 1930 a una casa del barri del Colomer, vam venir de Barcelona per un tema de salut i allà ens hi vam estar fins a l’any 1939 que vam llogar aquesta casa, que més tard vam comprar. És una de les cases modernistes que es van fer a primers del segle passat pels estiuejants de l’època. Quan hi vam venir, al barri hi havia quatre cases i la masia de Can Villà i quedàvem lluny de tot.

Què recorda d’aquells primers anys?

Durant la guerra la feina per trobar menjar, a les set del matí anava al carrer Sant Domènec a buscar la llet a Cal Bruix o a Can Mates. Recordo que la vida de la canalla era sempre al carrer, una llibertat que ara els infants no tenen, amb quatre coses fèiem mil jocs. Els meus pares em volien portar a l’escola Joan Maragall, però jo no hi volia anar i al final vaig anar a Barcelona i més tard vaig fer enginyeria industrial a Terrassa.

Com es vincula amb el poble de llavors?

En Josep Barberà i uns quants amics van fundar el Club Muntanyenc i em van convidar a afegir-me i a interessar-me per la incipient vida cultural de l’època. M’agradava molt la muntanya i en parl·lel la fotografia, el cinema i la pintura. Ens vam fer molt amics amb en Josep Grau-Garriga i vam recórrer Catalunya, ell pintant a l’oli i jo fent aquarel·les, afició
que m’ha perdurat tota la vida.

“M’agradava molt la muntanya i en paral·lel la fotografia, el cinema i la pintura”

I els canvis de Sant Cugat com els ha viscut?
Sant Cugat era plena de camps i vinyes, la pagesia era la principal activitat i tot girava al seu voltant; les festes, l’activitat econòmica. Els camps van donar pas a cases i urbanitzacions. No m’agrada gaire, s’ha perdut l’esperit de poble i l’interès econòmic ho ha marcat tot.

Ha fotografiat el Sant Cugat dels anys cinquanta i seixanta, ha fet cinema, ha pintat, molt material perquè les noves generacions coneguessin.

Sí, tinc moltíssim material que podria estar a l’arxiu municipal. Als cinquanta vaig fotografiar totes les masies, moltes ja no hi són, vaig fer molta feina amb en Joan Auladell Serrabogunyà, un apassionat de la història, enginyer químic i mecenes, la Llar d’Avis de la parròquia va ser una donació seva. Després amb en Tomàs Grau vam fer un col·leccionable de les masies que va tenir molt d’èxit.

“Tinc moltíssim material que podria estar a l’arxiu municipal. Als cinquanta vaig fotografiar totes les masies, moltes ja no hi són”

I cinema.

Sí, amb en Quim Vinyolas, Miquel Perelló i Santiago Vilapuig vam fer diverses pel·lícules, algunes fins i tot van ser premiades, jo m’encarregava de la sonorització. Fèiem cinema social, de denúncia. Recordo Zona verde filmada a les Planes o El Ultimo sobre el darrer habitant de la terra. També em vaig dedicar a fer projeccions de pel·lícules a diversos locals del poble, passàvem pel·lícules en aquella època desconegudes i que venien de fora, aquí m’ajudava molt en Santiago Sallent. També fèiem projeccions de diapositives sobre muntanyisme. Un dels llocs on ho fèiem era a la Fonda Tadeo al carrer Santa Maria, llavors el centre neuràlgic del poble, allà s’hi celebraven tots els esdeveniments socials; casaments, cinema, teatre, etc. La regentava la Doloretes que tenia la ma trencada amb la cuina.

I a punt de fer cent anys, encara se sent actiu?

No m’agrada fer anys, però encara faig apunts i pintant aquarel·les i repassant el material de tota una vida.

Gràcies, Octavi, per la teva feina de tants anys, per haver-ne deixat testimoni i per la teva privilegiada memòria.

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.