Paula Jornet (Pavvla): “Faig música perquè m’agrada explicar històries”

Paula Jornet (1996) és una actriu i cantant santcugatenca que  ha esdevingut internacional gràcies a la música, després d’una aparició estratosfèrica l’any 2016. Amb el segon disc ja publicat, Pavvla actuarà el 13 de setembre amb Pol Cortés, a les 21 h, al Celler Modernista en el marc del festival Vincles. El dia 14, a la mateixa hora, ho farà Mishima, amb Anaïs Vila i Gerard de Pablo. Les entrades tenen un preu de 12 euros si es compren anticipades a www.inscribirme.com o de 15 euros si es compren a taquilla a partir d’una hora

Què tenen en comú i en què es diferencien Paula Jornet i Pavvla?

Sóc jo les dues, però la Pavvla som tres realment: jo, l'Aleix Iglesias i el Pau Calero, que som els que fem la música, ells produeixen i jo faig la lletra i les melodies. És realment un projecte de tres, el que passa que vaig començar en solitari, fins que no es va afegir el grup. Va agafar el meu nom, però en podria tenir qualsevol altre, però així ha anat la cosa. És un projecte força personal perquè les lletres les trec jo, aleshores, vulguis o no, té molta part meva.

A banda de cantant és actriu. On prefereix ser, davant d'una càmera o a dalt d'un escenari?

A dalt d'un escenari... Però m'agrada molt també la càmera. A dalt de l'escenari, fent teatre, per exemple, la cosa de l'escenari és el que m'agrada més del món i crear del no-res una cosa... He trobat que puc fer això i tant en teatre com en música. El que passa és que he passat molts anys treballant davant de la càmera i m'hi sento molt còmode i també m'agrada molt. Em costa escollir, realment, m'agrada molt tot i em sento molt afortunada perquè noto que estic esprement molt aquests anys. Sóc molt conscient de la sort que tinc.

"Jo faig música perquè vull explicar històries, i és l'únic que sé fer"

Tant en el teatre com en la música puja dalt d'un escenari i s'enfronta a un públic. Les sensacions són les mateixes?

Són una mica diferents realment, però jo les rebo bastant iguals en el sentit que per a mi les dues coses són explicar històries i contes. Jo faig música perquè vull explicar històries, i és l'únic que sé fer. La predisposició és la mateixa però és una mica diferent. Les vegades que jo he fet teatre he tingut una sensació de companyia que és semblant a la del grup, però molt diferent a la vegada, és una altra cosa. Ets un col·lectiu que va a explicar una història, en canvi quan estic amb el grup és una mica com si fes un monòleg perquè porto jo la veu. És diferent.

En la part musical tot esclata el 2016 amb el primer disc, Criatures, com va anar tot plegat?

Si. Jo estava estudiant música fora. Sempre havia estudiat interpretació i l'últim any de Batxillerat em vaig atrevir a ensenyar cançons que escrivia a casa als amics i vaig veure que m'agradava escriure i toca amb altra gent, que no ho havia fet fins aleshores. A partir d'aquí em vaig donar un any per anar a estudiar composició musical a fora. Allà, penjant coses a Internet, em van trobar els de la discogràfica on sóc ara i em van preguntar si volia gravar un parell de temes. Aquests dos temes que vam gravar van anar molt bé i va haver molta repercussió mediàtica. Com que ens esperàvem res, tot el que va venir va ser molt positiu. Era una discogràfica molt petita, que em va donar totes les possibilitats que tenien amb aquest projecte. Vam fer aquest disc sense pensar que tindríem concerts ni res, i de cop hi volta, vam començar a empalmar concerts molt importants. Va ser com una pel·lícula, en cada concert hi havia algú important que ens escoltava i ens donava una altra oportunitat, i de cop em vaig trobar treballant d'això.

Com es gestiona emocionalment aquest esclat, sobretot sent tant jove?

No ho sé (riu). Realment és molt bonic i em sento molt afortunada. Han estat dos anys molt difícils, de molta feina i una bogeria, però això fa que ara estigui molt orgullosa de ser on sóc. Quan va començar tot això fins ara al segon disc hi ha hagut un esforç molt gran, tant psicològic com físic. Ara que tot està anat una mica més fàcil, entre cometes, ho valoro molt i estic com molt més orgullosa. Estic molt contenta perquè és el que m'agrada.

"Vaig començar escrivint en anglès per imitació"

Per què canta en anglès?

Vaig començar escrivint en anglès per imitació, perquè era el que escoltava aleshores i fins que no vaig començar a fer concerts aquí no vaig començar a escoltar gent d'aquí, i em vaig adonar que hi ha una escena molt potent, tant a Espanya com a Catalunya. A més, el so que fèiem, tot i que ara ha canviat una mica amb 2 o 3 anys, aquí no es feia, no sonava a les ràdios. La idea era: aquí no ho acceptaran, anem a fora. De fet, a Spotify aquí no ens escolta tanta gent com a la resta d'Europa o als EUA. Realment això de cantar en anglès ha funcionat per fora. Va ser una decisió, així és com escrivia jo.

L'escoltarem algun dia cantar en català?

Sí, i en castellà.

Té algun projecte obert?

Pot ser (riu).

Ha guanyat premis tant com a actriu com a cantant. Quin dels premis la fan sentir més orgullosa?

Els dos. El d'actriu va ser un que va votar el públic i el de música va ser de la crítica. Els dos em fan sentir molt orgullosa, perquè el de la música no me l'esperava per res. De cop fer un musical era quelcom que no entrava en els meus plans de vida. Va ser molt difícil i quan em van donar el premi ho vaig dir. Va ser bonic que de cop funcionés. I el d'actriu també em va fer molta il·lusió perquè vaig patir molt. La Importància de ser Frank ha estat un regal del cel, però ha estat un regal perquè em vaig demostrar que podia fer una cosa que em feia molta por. Feia molt de temps que no feia teatre, i és la meva vida, però amb la conya de la música feia dos anys que no actuava, i de cop em vaig trobar actuant al Nacional. Ho vaig passar malament, però va valer la pena.

Sent que per ser la Pavvla ha hagut de sacrificar una part de Paula Jornet?

No ho vull pensar així, perquè estic veient que les dues coses m'aporten molt a la vida, i que és molt bonic que hagi pogut seguir treballant com a actriu i que se'm continuï valorant com a això sense perdre l'altra part. Jo ho veig força igual, en el fons. És feina, i és interpretar. No ho sé. No ho veig tant separat, però vaja, no m'ho vull prendre així perquè les coses van com van i si ara estic fent això, és per quelcom. Ara per ara estic contenta de tenir feina.

"'Treballar del que t'agrada i no treballaràs mai'... És mentida, però... Sóc més de la de: 'Sarna con gusto no pica'"

D'on treu el temps?

Si no fes això tampoc no sé què faria, perquè és l'únic que sé fer. Com que ho he tingut molt clar des de sempre... Però tinc temps, tampoc vaig tant enfeinada com es pensa la gent. I la frase aquesta que diuen: 'Treballa del que t'agrada i no treballaràs mai'... És mentida, però... Sóc més de la de: 'Sarna con gusto no pica'.

"És bonic poder tocar aquí perquè és casa"

Què representa per a vostè actuar al Festival Vincles, a la seva ciutat?

És molt especial, en tinc moltes ganes. Al Celler Modernista veia els improshows, els concursos dels tallers de teatre... Molts concerts de Festa Major... És un lloc que tinc molt present i ho tinc al cantó de casa. És bonic poder tocar aquí perquè és casa i, ara que no hi visc, encara em sento més meva Sant Cugat.

No suposa una responsabilitat extra?

No hi vull pensar (riu). No m'hi havia parat a pensar. La responsabilitat la sento a tots els pobles, encara que hi hagi 30 veïns. Jo crec que estaré més tranquil·la i tot perquè és casa, perquè vindrà gent que conec i això em relaxa. Si la cago, em coneixen (riu).