'Pere Formiguera. Ars Photographica'

Us proposem un recorregut per les obres més importants de Pere Formiguera al llarg de la seva trajectòria creativa i fotogràfica.

“Polaroids”, 1976-1980

El 1976, viatja a Italià i de record porta una càmera Polaroid SX70, amb la qual descobreix la nova tècnica i un món nou que l’entusiasma, sobretot per la seva ductilitat a l’hora de manipular l’emulsió.

"Encara que estimo la soledat per damunt de tot, hi ha moments que no la puc controlar, aleshores neix en mi una certa agressivitat, són els moments en què agafo la Polaroid, pitjo l’obturador i congelo aquest instant, un mescla d’impuls primari i raó".

Pere Formiguera, 1980

“Pixies”

Pixies és el nom que en un món de fantasia reben les petites fades que viuen en els boscos anglesos. Pere, en aquesta sèrie inèdita i intima, (no la va incloure ni tan sols en la retrospectiva de l’any 2006), s’endinsa en un món surrealista que ens recorda els treballs de Ralph Eugene Metyard, fotògraf americà per qui sentia una gran admiració, i del qual el Pere en parlava sovint; tots dos tenien coses en comú, eren grans lectors i treballaven l’imaginari amb els personatges del seu entorn, família i amics. Era el seu homenatge.

“Cronos”, 1990-2011

"“Cronos” és una reflexió sobre el pas del temps a través de retrats mensuals realitzats amb diversos models durant un període de deu anys. La imperceptibilitat de les diferències existents entre dues imatges consecutives es torna evidència a mesura que passen els anys. “Cronos” és el retrat del temps".

Pere Formiguera

“Retrats”, 1998-2001

"El retrat és un diàleg entre el que retrata i el que és retratat. Un diàleg ric i ple de bellesa que s’endinsa en el món de la comunicació i el coneixement humà. Un rastre, un llegat. El testimoni de la nostra existència col·lectiva".

Pere Formiguera

“Ulls clucs”, 1998-2001

"Les fotografies són contundents, tant pel que vetllen com pel que revelen. Són retrats de persones concretes, però també ho són sobre la condició humana. Per això conviden a la contemplació serena i inciten a la reflexió [...]".

Josep Maria Terricabras

“Capses”, 2006

"Pere Formiguera ha obert la caixa de Pandora. Es tracta de redissenyar una nova visió de la natura morta contemporània [...]. L’autor es llança com despistadament, com innocentment, a buscar les petjades, els rastres del viatger a peu a través dels objectes simbòlics de la seva quotidianitat [...]".

Fragments del text del catàleg de l’exposició.

Ricard Planas

“Pedres”, 2008

"En lloança de les pedres rebeques

Si Auden va cantar la pedra calcinal

perquè la dissol l’aigua i es deixa afaiçonar,

perquè l’aigua hi modela gorgs i coves,

perquè cau gota a gota i, desfeta,

es torna estalactites i estalagmites,

boscos subterranis trencadissos,

perquè a les seves clivelles gairebé sense terra

hi creix la farigola o potser un pi retort i escardalenc,

jo ara vull cantar unes pedres més dures.

El granit, per començar, una pedra difícil,

amb les vetes de quars, el guspireig de mica, el color

gris o rosat. I m’agrada el granit perquè forma

espadats vora mar, perquè contra el granit

hi baten les onades de tempesta, perquè només els segles

el poden triturar, fent-ne platges de sorra granada,

perquè a l’alta muntanya, és la neu qui 1’esberla,

qui el trenca i en fa trossos, el transforma en tartera,

però mai el granit no permet que l’aigua o que la neu [...]".

Extracte del text per al catàleg de l’exposició

Narcís Comadira

“Flors i plantes”, 2010-2011

"Podríem dir que la poesia seria el més adequat per traduir aquestes imatges, utilitzant el recurs de “llegir una fotografia” o de “fotografiar un poema”. Però les imatges que gràcies a Pere Formiguera es fan visibles estaven i estan en algun lloc, Formiguera sols ens indica el camí, ens obre la porta, encén la llum i provoca la sensació que les estem veient!

Semblen reals, d’una realitat carregada de discursos, de teories, però per un instant ens sentim humans, per un instant veiem quelcom! Acceptem per poder continuar que la poesia seria el més proper al fet que estem veient, però Formiguera supleix el poeta sense fer poesia, supleix el fotògraf sense fer fotografia, supleix el creador sense fer de Déu, Formiguera se’ns presenta aquesta vegada sense intermediaris, sol, sense espai per a la nuesa, ni per a les emocions, i encara menys per a l’agosarament de senyalar el essencial".

Extracte del text per al catàleg de l’exposició

Fidel Balaguer

“Nu”

"El cos és segurament, l’única cosa que, per fi, ens pertany a cada un. L’única que ningú ens pot arrabassar. Ortodòxies al marge, el cos humà és intrínsecament bell perquè conté i transmet la bellesa d’esperit i la dignitat de la persona que el posseeix".

Pere Formiguera