Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Després de cedir els primers vint minuts de concert a un grup jove que, en paraules d’Orozco, “heu de conèixer”, els Puerta Diez, l’escenari del Teatre-Auditori es va quedar en la penombra per escoltar com el propi Orozco recitava els versos de presentació del seu disc Diez. “Deu són els anys; deu són els discs; deu els anys que passaria amb tu”, recitava des del més llunyà de l’escenari, acabant amb “tu ets cada cançó”. La banda, a l’escenari, ja iniciava el compte. De l’1 al 10, número màgic amb el que Antonio Orozco apareixia a l’escenari santcugatenc.
Un concert que, a banda de recórrer els grans èxits de l’artista, també va servir per retre homenatge a la seva mare, i compartir confidències amb un púbic al que, com deia “li dec tot”. De fet, va explicar diferents història durant el concert, entre elles, com la seva trajectòria va començar a Sant Cugat, on el seu avi li deia “fill, toques malament, i cantes pitjor, però tu, fill meu, sense cap dubte, ho aconseguiràs”. Amb el seu fill a l’escenari, va voler homenatjar la seva mare, a qui li va lliurar el Disc d’Or recentment aconseguit per les vendes de Diez a Espanya. Un moment que, fins i tot va emocionar el propi Orozco quan, en seu fill, després de marxar, va reaparèixer a l’escenari per abraçar-se al seu pare.
Sigui com sigui, a banda de les històries, i dels moments confiats al públic santcugatenc, Orozco va demostrar que deu anys només són un moment, i que el que l’ha fet arribar a poder celebrar aquest aniversari és la seva veu, la seva música, les seves lletres simplement perfectes, i el seu carisma i proximitat amb el seu públic. I en aquest cas, no hi havia allau de quinceanyeras perdent el nord i dedicant-li tota classe de piropos propis de l’edat; hi havia un públic amb una mitjana d’edat més assenyada, que també va elogiar a crits l’artista, i que des de les primeres notes de la segona cançó ja no es va tornar a asseure a les seves butaques.
El Teatre-Auditori es va convertir en una festa amb un amfitrió de luxe, que amb temes com Pasó, va voler recordar que “és importantíssim no penedir-se mai de qualsevol cosa que facis”, i amb Ya lo sabes ens feia conscients de que “hi ha mil maneres d’estimar, i mil maneres de dir t’estimo”. Un tema que, únicament acompanyat pel piano, va fer emmudir el públic quan, a capella, Orozco va cantar més de la meitat de la cançó demostrant per què està on està.
Tampoc va faltar la proximitat quan, amb Es mi soledad es va endinsar a la Platea per cantar-la amb el seu públic, i de tornada a l’escenari, va voler “brindar per tots aquells que, com jo, ens sentim perfectament imperfectes”. I amb Dime por que va arribar la bojeria, amb temes que van fer saltar, cantar i cridar mentre Orozco lluïa una veu prodigiosa, sempre acompanyat d’uns grans músics que, per suposat, estan (i molt) a l’alçada.
Quatre bisos després, Orozco va reaparèixer, a soles, amb la guitarra, per interpretar dos temes. Els més propers i sincers. Dedicades a aquelles persones que sempre hi són: “tu reculls les meves engrunes, sempre, i jo, et juro per la meva vida que recolliré les teves”.
Llums a la sala. Dues hores de concert, i el regust dolç d’haver estat partícip d’una altra nit única al Teatre-Auditori de Sant Cugat.
I sí, tornaré a ser parcial. Em va sorprendre, em va emocionar, i encara ara, mentre poso punt i final a aquesta crònica, somric recordant els millors moments d’un concert del que no n’esborraria ni un sol acord.