Pessarrodona (Medalla d'Or de la Generalitat): "Vull ser recordada com a poeta"

La santcugatenca Marta Pessarrodona és una de les intel·lectuals de més prestigi del país, guardonada amb la Creu de Sant Jordi (1997) i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2019) per la seva tasca com a poeta, assagista, traductora, narradora, crítica literària, editora i articulista. A més, dona nom a la biblioteca de Mira-sol i ha estat nomenada filla predilecta de Sant Cugat, on resideix des del 1999, tot i que ja hi havia passat llargues estones quan mantenia una relació sentimental amb el poeta Gabriel Ferrater. El colofó de tots aquests reconeixements ha estat la Medalla d'Or que li ha atorgat la Generalitat, el dijous 7 de setembre, per la seva tasca literària i per la seva contribució per defensar la llengua i la cultura.

Què representa haver estat guardonada amb la Medalla d'Or de la Generalitat?

És un grandíssim honor, ja que és la distinció més alta que dona el meu país (Catalunya), una terra que em sento que he de defensar i per la qual tinc una gran admiració per la seva societat.

Com va rebre la notícia? S'ho havia imaginat alguna vegada?

Quan em van trucar des de la Generalitat i em van dir que el Pere Aragonès volia parlar amb mi em vaig quedar perplexa. Mai m'ho hauria imaginat.

Què l'impulsa a començar a escriure de jove?

Jo de molt petita ja deia que volia ser escriptora, no sé ben bé per què. Potser era perquè veia als meus pares llegir molt. El que no sabia era quina mena d'escriptora seria. Quan em preguntaven "nena, què seràs de gran?", que m'ho preguntaven sempre a la meva infantesa i potser ara ja no es pregunta tant, jo sempre tenia molt clara la meva resposta.

"Amb només un vers o una paraula pots aconseguir el mateix que amb tot un capítol d’una novel·la"

Una escriptora ho és en tot moment?

La Mercè Rodoreda, que és una autora que vaig conèixer força personalment i de qui n'he escrit biografia, explica que, de petita, quan vivia en una casa al carrer de Balmes, que en aquell moment era com una riera, moltes vegades hi havia paletes que arreglaven coses i ella els escoltava i ho escrivia. I deia que el dia que no escrivia res pensava que ja no era escriptora. Ella també ho volia ser des de ben petita i creia que havia d'escriure tota l'estona per ser-ho. Perquè escriure és realment una cosa infantil que hem portat sempre a sobre.

Vostè és escriptora, però, sobretot, poeta. Què significa per vostè la poesia?

Per mi la poesia és el més important. Jo vull ser recordada com a poeta. Poeta, que no poetessa, que ho trobo ridícul, per què si la paraula "poeta" ja acaba amb "a", quin sentit té canviar-ho? A mi el que més m'agrada de la poesia és la síntesi. Amb només un vers o una paraula pots aconseguir el mateix que amb tot un capítol d'una novel·la. És aquesta condensació el que m'atrau.

Quina considera la figura més important de la literatura del nostre país?

La Mercè Rodoreda, sens dubte.

Vostè va tenir tracte amb ella?

Ella va haver de marxar el gener de 1939 a l'exili i va tornar al cap de deu anys, només amb visita i amb un cotxe del consolat francès que l'esperava a la porta per dur-la al tren perquè no l'enxampessin. I no va tornar a tenir carnet d'identitat espanyol fins tres anys abans de morir, que va ser quan jo hi vaig tractar més, fins al punt que la vaig veure morir.

Què destacaria de Rodoreda?

Que era superintel·ligent. També li va anar molt bé el company que va tenir, l'Armand Obiols, que es deia Joan Prat i Esteve, però estic segura que sense ell també parlaríem de Rodoreda com un pilar de la literatura catalana. Ara, la intel·ligència no li va venir pas de l'ensenyament - que això quan ho explico als instituts sempre els hi dic que ara no marxin de classe -, però el que és realment important per escriure és llegir molt. Ella era una gran lectora.

Vostè també ho és. Dedica més temps a llegir que a escriure?

Sí, ho procuro. El 2021 es va publicar pels meus 80 anys la meva obra completa, que, de fet, no és completa, perquè n'hi haurà més. I si et mires el volum, t'adones que no és tan gruixut com un podria pensar d'una persona que s'ha passat 70 anys escrivint. Mai he tingut pressa per publicar, he d'estar molt segura d'un text per donar-lo per acabat.

La quantitat d'obra tampoc va sempre lligada al temps dedicat. Una poesia curta pot portar molt de temps a escriure's.

Totalment. Un clar exemple és un poema molt curtet meu que es diu Colom a una finestra de Barcelona i que el Lluís Ribas en va fer un quadre que tinc penjat a casa. Aquest poema vaig trigar set anys entre que vaig pensar que volia fer-lo fins que el vaig acabar.

“Mai he tingut pressa per publicar, he d’estar molt segura d’un text per donar-lo per acabat”

Què l'inspira a escriure?

Qualsevol cosa em pot motivar a escriure, pot venir de qualsevol lloc. Però necessito alguna motivació. D'aquest arbre mateix que veig per la finestra em podria venir la inspiració per fer un poema. Deia Sant Joan de la Creu que el primer poema me l'escriu un àngel i després jo faig la resta.

Sant Cugat l'ha inspirat?

Sí, moltes vegades. Sant Cugat per mi ha estat un miracle, i el que més m'inspira és poder viure amb una casa amb jardí. No és casualitat que el primer llibre que vaig escriure vivint aquí fos Animals i plantes. Jo abans vivia a un pis a Barcelona i tenia la meva mare a Terrassa, que tenia jardí, i a mi m'agradava molt tenir-ne. És una de les coses que em va fer venir a Sant Cugat.

A la biblioteca de Mira-sol li van posar el seu nom i la de Sant Cugat té, precisament, el de Gabriel Ferrater. Li fa il·lusió?

Sí, molta. Però ell va ser després. És una forma preciosa de fer-li homenatge. I també em fa molta il·lusió que la de Volpelleres li posessin el nom del pare Batllori, amb qui també tinc molta relació. Així les biblioteques de Sant Cugat queden totes entre amics.

Què recorda de Gabriel Ferrater?

Moltes coses. De fet, he esperat que passés l'any Ferrater i ara estic escrivint sobre ell. Sempre he sabut que un dia o altre escriure directament sobre el Gabriel. Indirectament, la gent amb bona vista ja veuen que hi ha poemes meus on surt, però mai amb nom i cognoms. Ara el que estic fent és escriure un llibre de memòries, sobretot dels últims quatre anys que vaig viure amb ell abans que marxés.

Parlarà del seu suïcidi aquí a Sant Cugat, també?

Sí, és clar. I de la nostra relació, i de la seva obra, i del seu alcoholisme...

Hem parlat de Rodoreda, de Ferrater... Quines altres autores han marcat la seva obra?

Una autora que m'ha marcat molt i que no vaig arribar a conèixer perquè va morir quan vaig néixer, l'any 1941, és Virginia Woolf. En soc una especialista. Sempre dic que ella ha estat la meva professora d'anglès. També és veritat que vaig viure dos cursos a Anglaterra, però l'anglès em va atraure sobretot gràcies a llegir-la a ella. Té una prosa meravellosa i els seus assaigs també són fantàstics, creen tot un món en què jo entro de ple. Em fascina el seu talent i la seva gran intel·ligència, per mi és una referent.

També vostè s'ha convertit en una referent per la literatura catalana.

Jo això no ho sé... Vols dir que soc una referent? Potser des del punt de vista de ser una dona i haver escrit sempre en català.

Escrivia en català quan gairebé ningú ho feia.

Això és veritat. Però és que jo quan vaig decidir ser escriptora, vaig decidir que seria escriptora catalana. Em vaig comprar la gramàtica de Pompeu Fabra i me la vaig llegir set vegades. Sí que és veritat que vaig publicar uns poemes a Cuba en castellà i quan vaig entrar a la Universitat encara escrivia en castellà, però aleshores vaig decidir que no, que en català. La poesia és una cosa que és molt profunda i que, per tant, necessites fer-la amb la teva llengua. I la meva és el català.

Com va viure la lluita per mantenir la llengua durant l'època franquista?

La poesia té de bo, i de dolent, que saps que mai et faràs rica. Ho fa perquè t'agrada i ja està, de manera que jo anava fent i escrivia en català perquè era com volia fer-ho, fos com fos la societat del moment. Ningú m'havia de dir com escriure la meva literatura, perquè era meva, no d'ells.

“La poesia és una cosa molt profunda i, per tant, necessites fer-la amb la teva llengua”

Un punt de vista des de la qual pot ser considerada també una referent és la lluita dels drets de les dones.

Jo soc feminista i sempre he estat feminista. Tinc una carta, que ja gairebé no es pot llegir perquè un amic va tenir la mala idea d'emmarcar-me-la i la llum se l'ha menjat una mica, que és de quan tenia 19 anys i em va contestar la Simone de Beauvoir a una carta que li havia enviat jo, que en aquell moment tenia molt millor francès que ara. Era tot un orgull rebre una carta de Simona de Beauvoir: "Ma chère Marta Pessarrodona, etcètera". De puño y letra! I ella ja era una dona molt famosa en aquell moment. Jo a la meva carta li explicava que el nostre país era horrorós perquè vivíem en una dictadura i ella em va dir que ens desitjava el millor i que esperava que sortíssim com més aviat millor d'aquell règim. Era una carta curta, d'una pàgina, però jo més que satisfeta.

Com entra vostè en aquesta lluita?

Jo vaig tenir molta sort perquè vaig estar a la Universitat de Nottingham els cursos 1972/73 i 1973/74, a excepció de l'últim trimestre del 74, que el metge ens va dir que el meu pare tenia data de caducitat perquè tenia esclerosi renal i en aquell moment no es podia fer diàlisi. Llavors vaig tornar cap a casa i vaig estar-hi un temps. Jo no sabia si tornar a Anglaterra a acabar el curs o quedar-me allà i el metge em va dir que creia que el meu pare aguantaria almenys fins al setembre, però jo no me'n fiava del tot i al final em vaig quedar aquí. La universitat ho va entendre i es va portar molt bé amb mi. Però on volia anar a parar és que al començament del curs, a totes les universitats angleses hi ha una fira on es ven de tot, des de samarretes fins a bicicletes, que me'n vaig comprar una per 5 lliures esterlines. També hi havia una parada per apuntar-se a jugar tenis, que m'hi vaig apuntar, i una de Women's League. Aquesta era per mi. Perquè a la Universitat érem tres tipus de dones: les que havíem llegit El segon sexe, que érem la minoria, les que no l'havien llegit i monges, que també n'estava ple. I allà em vaig decidir apuntar i fèiem xerrades i reunions i vaig aprendre molt sobre nou feminisme que era el Women's League.

I això ho va portar a Catalunya?

Quan vaig tornar a Barcelona, la cosa també havia començat a prendre. I la de reunions sobre feminisme que vaig tenir a Barcelona! Un any, crec que era el 1976, a una se li va acudir una brillant idea: llogar tots els cotxes de cavalls del final de Rambla Catalunya, que encara n'hi ha, per turistes, i un Mini amb un megàfon per fer sonar la marxa de les dones. Una marxa que, per cert, va escriure una amiga de la Virginia Woolf. I era un dissabte al matí amb la Rambla tota plena de gent i vam anar amunt i avall donant voltes amb els carruatges vestides de sufragistes. Ens aplaudien, ens insultaven, de tot. Això demostra que fa molts anys que estem amb aquesta lluita i està molt bé que hagi triomfat, però que no se l'han inventat pas ara el moviment feminista.

Hi havia repressió contra aquest tipus d'accions?

La cosa va canviar molt quan va acabar la dictadura. Recordo, per exemple, que s'acabava de morir el Franco i vam fer una manifestació davant la plaça Universitat, que és on vaig estudiar jo, dient que volíem l'avortament per la seguretat social. Avortament per la seguretat social demanàvem ja aleshores, jo gairebé no m'ho podia creure. Quatre dies abans t'haurien matat per demanar això. I vaig tenir sort aquell dia que no m'agafessin els guàrdies perquè era el dia de la Verge de Montserrat, era el sant de la meva mare, i justament me n'anava cap a Terrassa a celebrar-ho amb ella quan em vaig trobar dos guàrdies i es devien pensar que jo no tenia res a veure amb tot allò perquè me n'anava.

Què li sembla com està Catalunya ara?

L'última entrevista que li van fer a la Rodoreda va ser a un programa de televisió de TVE que es deia Esta es mi tierra, on anava gent important a parlar de la seva terra. I la Rodoreda hi anava a parlar de Catalunya. La realitzadora que van triar, una realitzadora pionera i molt amiga meva, la Mercè Vilaret, que és morta, va decidir que farien l'entrevista en català i que ja posarien subtítols, però que una dona que se n'havia hagut d'anar a l'exili per escriure en català de cap manera li farien l'entrevista en un altre idioma. A més, la feia ella mateixa, perquè dirigia i també entrevistava. La Vilaret tenia molta autoritat. I en aquella entrevista li va preguntar: "Mercè, com era la Catalunya als anys 30?". I la Rodoreda, rotunda: "catalana". Era catalana. A mi, per exemple, sentir parlar castellà al Parlament de Catalunya em fa mal. Quan surt un del PSC, català de tota la vida, i es posa a parlar en castellà... És que no m'imagino un senyor de York parlant francès al parlant anglès. És totalment ridícul.

I què li sembla que hi hagi autors i autores d'aquí que decideixin escriure en castellà?

Jo tenia dues íntimes amigues que eren catalanes com jo i escrivien en castellà: l'Esther Tusquets, més gran que jo, i l'Anna Maria Moix, una mica més jove que jo. Totes dues ja no hi són. Però l'Anna, que tenia molt de sentit de l'humor, sempre deia: "és que s'ha de ser tant xarnega com jo per escriure en castellà". O sigui no la criticaven a ella, perquè era ella que ja es criticava a ella mateixa. Escriure en castellà és una tria com una altra. La meva va ser el català, però respecto a qui en tria una altra.

Ha estat nomenada filla predilecta de Sant Cugat per petició dels poetes de la ciutat. Li genera orgull aquest honor?

El que més m'agrada és que s'hagi consultat als poetes de Sant Cugat i que siguin ells els que m'hagin proposat. Però pel que fa als honors... L'altre dia em van preguntar a la televisió si em sentia prou valorada i jo crec que me'n sobra, de valoració, no em queixo gens.

“Estic escrivint un llibre de poemes que es dirà (RE)visions, on escric cada poema recordant, estimant o enyorant algú”

També ha obtingut la Creu de Sant Jordi, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Nacional de Literatura, el Premi Rosalía de Castro, també li van posar el seu nom a la biblioteca d'aquí Mira-sol...

Quan em van trucar de l'Ajuntament per dir-me que, si no em sabia greu, li posarien el meu nom a la biblioteca, el primer que vaig pensar va ser: "sort que tinc educació catòlica, perquè senyor, jo no soc digne". No crec que m'hagin fet més vanitosa els honors. De fet, penso que t'han de fer més humil.

Algun altre honor que li hagi fet especial il·lusió?

Ai, sí. L'octubre passat. El meu pare va néixer en un llogaret, que vol dir que no és ni poble, que són quatre o cinc cases, que es diu Vallmanya de Pinós, al Solsonés. No crec ni que la meva mare hi hagués anat mai a aquest llogaret, perquè als anys 30 ja havien vingut cap aquí i no hi teníem cap contacte ja. I jo estava a Solsona a l'octubre, que hi tinc vinculació també perquè la meva àvia materna, que es deia Enriqueta - per això li vaig posar el nom de Queta a la meva gossa - va néixer a la fonda Vilanova, al costat de la catedral de Solsona. I com que estava allà a prop em van dir d'anar a Vallmanya, amb l'Eva, que és cirurgiana i ens coneixem de jugar juntes a golf. Ella està casada amb un polonès, de Cracòvia, i li agrada ensenyar-li els diferents racons de Catalunya. Així que vam anar a Vallmanya, que és el centre de Catalunya, i ens vam trobar que hi havia força gent. Era estrany, perquè allà mai hi ha ningú. I resulta que m'havien posat una placa a la casa que era de la meva família, amb el meu nom, per retornar-me als meus orígens. I em va fer una il·lusió que no et pots imaginar. Perquè, a més, era sorpresa, així que la il·lusió va ser doble.

L'obra de Marta Pessarrodona no s'ha acabat, amb què està treballant de cara al futur?

Ara s'acaba de publicar una nova edició de la biografia de Mercè Rodoreda, que no és igual que la que va sortir l'any 2005. També s'ha tornat a publicar Donasses, el primer volum, que el vaig fer l'any 2006, amb una edició molt moderna i molt maca que estic molt contenta com ha quedat. Però, sobretot, aquest any estic treballant amb la biografia de Gabriel Ferrater, que encara no tinc el títol pensat. I també tinc bastant avançat un llibre de poemes que, en principi, es dirà (Re)visions, on escric cada poema recordant, estimant o enyorant algú, i ja en tinc escrits bastants. Vaig compaginant tot això perquè les ganes d'escriure no les perdo.

 

Tota l'entrevista la podreu trobat al monogràfic del TOT Món Sant Cugat. On llegir el Món? A llibreries, quioscos i a www.monsantcugat.cat

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.