Pla-Narbona: "Sempre m’ha salvat la vocació de dibuixar el que tinc davant”

En el seu estudi atapeït de la Floresta, Josep Pla-Narbona segueix fent als 91 anys allò que sempre l’ha apassionat: dibuixar. Després d’haver-se format de jove a Barcelona, va marxar a treballar fora. Primer a l’agència Publicité R.L. Dupuy a París; després a Suïssa, Nova York i a moltes altres ciutats del món. Ha rebut nombroses condecoracions tant en l'àmbit nacional com internacional, i ha estat especialment reconegut pels seus dissenys gràfics, però també pels seus gravats, escultures, fotografies i pintures. Va ser el soci fundador i primer president de l’associació ‘Grafistes-Agrupació FAD’ (avui coneguda com a ADG-FAD); va promoure la creació dels premis LAUS de disseny, i ha estat el primer membre espanyol de l’AGI (Alliance Graphique Internationale), de la qual en va ser president. Enguany ha estat una de les 29 persones guardonades amb la Creu de Sant Jordi que ha atorgat la Generalitat de Catalunya.

D'on li va venir la passió per dibuixar?

Vaig néixer en unes circumstàncies dramàtiques, la guerra civil espanyola, orfe de pare i mare... he passat gana, fred i penúries emocionals. El que m'ha salvat sempre ha estat la vocació de dibuixar el què tenia davant. Em considero com un hereu de la ‘comèdia de l’art’, veig la naturalesa humana com una comèdia dramàtica. I d'això no me'n puc despendre, i fins i tot quan dissenyo surt el drama (riu). Se m'ha acusat molt d'aquest aspecte. Per altra banda, he tingut la fortuna de tenir uns mestres que m'han influït molt. Un d'ells és en Ricard Fàbregas, que va ser el que va ser el meu mestre i professor de la vida, juntament amb els meus oncles paterns. Era un savi, un dibuixant excel·lent, i un home d'una discreció absoluta. Vaig treballar amb ell durant un any. Però va morir als 40 anys inesperadament a causa d’una angina de pit.

I del dibuix, va passar al disseny.

Jo parteixo de la base de ser dibuixant, i de voler ser el millor del món. Quan ara ho veig amb perspectiva, penso que de jove tenia unes pretensions desmesurades. És una bestiesa absoluta voler ser el millor del món. Què vol dir? Ser un imbècil (riu). I tot i que sempre he volgut dibuixar, les circumstàncies m'han portat fer disseny. I des de fa 45 anys em dedico sobretot a gravar, pintar i dibuixar.

Després de formar-se a Barcelona, va marxar a treballar a París, i posteriorment a Suïssa.

Als anys 60, el disseny a Espanya i a França o Suïssa no tenia res a veure. Aquí estava molt ignorat, en canvi allà hi havia escoles, i gent molt preparada. Vaig anar-hi a treballar per la meva admiració pels líders d'aquella època. A Suïssa, per sorpresa meva, de seguida em van admetre en l’agència de publicitat Adolf Wirz de Zurich. Vaig arribar el dia 5, i el dia 10 ja hi treballava.

I durant la seva trajectòria no ha deixat de viatjar arreu del món.

Soc un home d'etapes curtes. Vaig estar treballant a París uns 2 anys, he estat a Nova York set mesos... també una mica a Suècia. Les etapes curtes són fructíferes si un les sap aprofitar. Hi va haver una temporada on vaig estar més ‘fotut’, vaig passar una crisi d'identitat bastant forta, que em va dur a estar deu anys fora de circulació. I això en certa manera va afectar el meu ego professional; deu anys fora de circulació és com una defunció, en l'àmbit artístic.

Quan posteriorment va tornar aquí a treballar, quina rebuda va tenir?

Un triomf absolut. Quan vaig arribar de Suïssa a Barcelona, em van aplaudir amb bombos i platerets. Va ser un èxit.

I com va arribar aquí a Sant Cugat?

En refer la meva vida, ens vam traslladar a La Floresta el 1991. 

Durant un any va exercir de professor de disseny de publicitat (aleshores conegut com a plàstica publicitària) a l’Escola Massana de Barcelona.

Sí, i en vaig sortir decebut. Aleshores la desobediència de la joventut envers els professors era bastant notable. Vaig veure que l'alumnat era poc metòdic, recordo que els deia que fessin un exercici amb un llapis 2H, i em portaven un retolador. No hi havia manera de convèncer-los perquè dibuixessin a llapis. També he de dir que no soc una persona que tingui tendència a ensenyar als altres, soc més aviat introvertit. I això feia que no tingués vocació de professor.

Segons vostè, què cal per ser un bon dibuixant?

En primer lloc vocació, i en segon, ganes de treballar. Són dues coses que van de bracet.

Quin és el paper del dibuix en l’època actual, protagonitzada per la tecnologia digital?

Les noves tecnologies digitals són tan agraïdes i fàcils... i penso que això per una banda és negatiu, però per l’altra part és un avantatge. No es pot prescindir d’allò que està de moda ara, tot i que sóc partidari dels principis tradicionals, que és dibuixar al natural; la perseverança, i sobretot la vocació.

S’acabarà perdent el dibuix tradicional?

Les màquines són una eina extremadament eficaç, però no substituiran mai la tremolor humana del disseny. Sempre seran màquines. I la petita tremolor del pols humà sempre tindrà valor.

Quan li pregunten sobre la seva creació preferida, sempre menciona el cartell de la Setmana Santa de Sevilla que va fer l’any 1965. Per què?

És el súmmum del que ha de tenir un cartell; és la representació de la paraula amb una imatge. La imatge és la paraula i la paraula és la imatge. Quan això es produeix, és quan en un cartell hi ha l'excel·lència. I el cartell de setmana santa la té. No s'ha d'explicar, la imatge ho diu tot; és la definició de màxima síntesi del disseny. Hi ha gent que en el disseny gràfic s’obstina a posar-hi coses, i jo crec que la gràcia és treure'n el màxim possible.

Vostè, a l'hora de crear, en què s'inspira?

(Esclafeix a riure). La inspiració ve d'un cúmul de coses, de circumstàncies personals, de lectures, de vivències, d'emocions visuals, d'una lectura que has fet i t'ha emocionat... És com un farcell on tot està lligat, i quan treballes, surt això en fragments. Després ho vas ordenant i ho vas posant a lloc.

Com diria que ha evolucionat al llarg de la seva trajectòria?

Jo no he evolucionat gens, sempre he continuat amb ganes de treballar, amb ganes de dibuixar cada vegada més bé. No he tingut mai horari fix i sempre he estat preocupat per arribar a la perfecció i a l'excel·lència amb allò que estava fent. Aquesta qualitat, que és el que considero que m'ha donat una mica de ressò professional, és la de la cerca constant, i no estar content mai.

Com valora el fet d’haver rebut la Creu de Sant Jordi?

Tinc un agraïment infinit per la gent que m’ha votat perquè me la donin. Això alimenta la meva part íntima, que fa que continuï fent el que he fet tota la vida. Quan tens aquest reconeixement de casa teva, t'omple els pulmons, et dona molt aire.