Poltrona: "Els adults no reaccionen als meus estímuls, amb els nens sempre hi ha reacció"

Tortell Poltrona és un nom que tenim associat a somriures. Però no només fa riure: fa cultura, fa ofici i fa país. Pallasso, creador i agitador d’escenaris, ha convertit l’humor en una eina de treball a través del circ. Però també té un important vessant solidari a través de Pallassos sense fronteres. Amb una trajectòria de més de 50 anys que ha marcat diverses generacions aquest Nadal s’instal·la a Sant Cugat. El Circ Cric munta el seu tinglado a la zona de Can Vernet en un format reduït i el podrem gaudir amb diversos espectacles des del 27 de desembre fins al dia 5 de gener.

Més de 50 anys fent riure! Quin llegat.

Més. De fet, des que vaig néixer. Jo he nascut amb un ADN especial i sempre m’ha encantat compartir la vida i els somriures. Els meus primers números de pallasso van ser a l’escola on el pallasso blanc, evidentment, era el mestre.   

No s’ha cansat de fer de pallasso encara?  

No, no, no. És una cosa que no cansa. Al revés! Com més ho fas més ganes en tens. Fer riure a la gent és una cosa absolutament estranya. El món de les emocions és quelcom que portem amagat des que ens fem adolescents i no ens representem com som sinó com volem que els altres ens vegin. I per aprendre a gestionar totes aquestes coses fa falta experiència. I com més experiència tens més divertit és fer-ho. I per això em dedico molt als espectacles familiars i infantils, amb nens i nenes. Quan encara no som adolescents tenim la capacitat d’expressar les emocions sense cap mena de vergonya.  

Costa més fer riure els adults?

La paraula adult ve d’adulterat. És un ésser humà que ha crescut i amb el seu pas per la vida s’ha adulterat, pobre. Perquè va rebent tantes hòsties que al final no es manifesta com realment és sinó com vol que els altres el vegin. Ens vestim, ens pentinem, ens canviem el color dels ulls... Aleshores és molt més complicat. Ara bé, quan aquests éssers venen acompanyats del seu net o el seu nebot els nens els fan de mèdium. Tornen a jugar amb coses invisibles. Poden tornar a gaudir d’emocions de les quals s’han oblidat perquè estan massa ocupats amb la seva obligació de reproduir-se. Els adults no reaccionen als meus estímuls. En canvi, amb els nens faig una acció i sempre hi ha una reacció.   

Com s’innova en ple segle XXI en matèria de circ?

No innovem. Treballem amb una matèria sensible que té milions d’anys i no ha evolucionat. En aquesta gira tenim tres espectacles diferents. Un que és ‘La petita Lu’ per a nens de menys de 6 anys i un altre que es diu ‘Que bèstia’. Hem comprat uns vestits dels anys 40 de quan hi havia espectacles curts de pallassos, faquirs i titelles als cinemes. Es representaven als entreactes quan es canviaven les bobines. Eren entrades de cinc o sis minuts i aconseguien fer riure cada cop. Per últim, fem la ‘Poltrona Troupe’ que combina més circ tradicional de malabars, equilibris i aquestes tècniques que desafien el sentit comú i acompanyen molt bé el pallasso i la seva comicitat.  

Això de viure a la caravana en comunitat és tan romàntic com sembla o té el seu costat fosc?

Com tot, és acostumar-se. Res no és fàcil. No és més feliç el que és més ric... Però un dels gaudis de la vida és compartir l’existència. En un fregat com en el que estem posats és evident que l’has de compartir. Amb anys d’experiència, però, aprens a triar les persones amb les quals et cases de manera temporal i després és un plaer. Som com una família llarga. La vida és un acte social i efímer. Val la pena compartir-la, tocar-se i abraçar-se.

Deia que el circ no ha canviat tant... Però, i el públic?

Hi ha tant de públic com persones hi ha al món. No és mateix actuar aquí o a l’Àfrica o a Ucraïna on hi ha una guerra. Però hi ha un punt d’inflexió que coincideix més o menys amb els Jocs Olímpics de 1992 i és el món digital. De la mateixa manera que el foc va canviar la vida de les persones el món digital ens ha transformat. Ha canviat la forma de conduir, d’obrir les portes i també de cuidar-nos. Penso que el circ com el coneixíem està en extinció. Jo soc un animal analògic i m’agrada fruir de les coses que jo dominava. I ens agrada explicar que això encara existeix. Forma part de la nostra humanitat. El circ és un repte al sentit comú. Qualsevol persona que té el talent per tirar-ho endavant és una persona que és admirada i serveix perquè les persones gaudeixin de la vida. I això és el que ha representat el circ... Fins ara.  A partir d’ara ja veurem on va a parar aquesta història.

   

Extinció és una paraula molt forta... Potser el circ està en transformació.

Sí. El que està en extinció és que aparegui una lona en una ciutat. Es veu que necessitem moltes lleis per posar-nos d’acord. I també molt d’espai perquè cada cop som més gent... És molt més difícil ara.  Quan el Buffalo Bill va venir a Barcelona va fer el seu espectacle al passeig de Gràcia i nosaltres, amb el Circ Cric vam plantar la carpa a Colom, al final de la Rambla. Jo no m’imagino poder-ho fer ara això.  

Sempre desterrats als afores dels municipis...

Zones industrials i tot això. Malgrat tot, venim a Sant Cugat amb el Petit Circ Cric i tenim el privilegi d’estar a la vora del centre.

A banda del Cric també és fundador de Pallassos sense fronteres. Com canvia el circ quan té aquest vessant solidari.

Vaig començar amb això perquè l’any 1992 gràcies a la meva germana que treballava en un hospital. En aquell moment estaven ja connectats amb altres centres del món a través d’una xarxa amb els seus ordinadors. Vam rebre la notícia d’un nen de Croàcia que havien torturat i matat els seus pares i vam anar allà a fer un espectacle amb nens refugiats. Després d’això he fet 69 viatges i estem presents a més de 15 països. Des de la “Península Histèrica” hem fet més de 500 expedicions i continuem. El més important no és el vessant solidari... De fet, necessiten més metges o arquitectes... El que fem nosaltres és crear resiliència. Tenim proves que la gent recorda molt el que fem quan fem aquests viatges. Per a nosaltres com a artistes també és important. Fem entreteniment normalment, però allà també fem cultura. Cultura que transforma la vida i el pensament de les persones.

 Fa poc ha estat a Ucraïna. Com ha vist el panorama amb un nas vermell?

Hem estat amb nens que ha mort la seva família o ha explotat la seva casa i estan sols en un centre d’acollida. Encara que hi hagi una guerra hi ha gent que continua vivint. M’ha impressionat tornar al camp de batalla. No hi estava des de la guerra de Bòsnia... És molt fort... Una cosa tan estúpida com és un pallasso estar en un lloc tan estúpid com és una guerra. Ara bé, és un maridatge estupend.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.