Rusiñol en estat pur

El crític d'art Eduard Jener ens acosta una crònica de l'obra de teatre 'Dol d'alivio' que va representar el grup Mira-sol Teatre

CRÒNICA: El grup Mira-sol Teatre ens regala una vegada més una mostra de la seva bona feina amb un bombonet rusiñolenc, un adjectiu incorrecte gramaticalment, però ple de sentit des del punt de vista teatral o, si ho voleu, de gaudir a l'escenari fins a davallar cap al públic que s'ho passa d'allò més bé. Dol d'alivio, una farsa de Santiago Rusiñol que no és una peça massa vista, tot i que si algú volgués recuperar la seva obra, seria difícil considerant que entre comèdies, monòlegs, sainets, farses, drames, peces satíriques, poemes en prosa i quadres lírics, Rusiñol supera el centenar d'obres escèniques.

D'aquesta manera, una farsa, repeteixo, que té tota l'essència de Rusiñol i que es va estrenar l'any 1910 al Teatre Romea i que, a hores d'ara, manté tota la força del seu irònic i crític retrat d'una burgesia, en aquest cas de la barcelonina, que rivalitzava aleshores entre noucentisme i modernisme. Rusiñol, un treballador incansable com a autor teatral, pintor, comentarista a la premsa i tertulià, és ell mateix fill d'aquesta burgesia i el retrat precís d'aquell moment.

Josep Sala, el director d'aquesta excel·lent versió, l'accentua amb una gestualitat pertinent afegint una part musical original d'Ignasi Roda que incrementa l'al·licient original, interpretada amb eficàcia al piano per Josep Antoni García. Un grup de viudes, Donya Carme, Donya Francisca i Ramoneta, representades amb l'èmfasi imprescindible i la gràcia pertinent per Núria Vinyals, Núria Ayala i Esther Ramírez, acompanya a la recent viuda Donya Pauleta, magnífica encarnació de gest, mirades i gemecs rítmics de Marta Pàmies, que està vivint tràgicament el dol des de la mort del seu marit.

La criada, divertida i essencial Anna Villar, l'ajuda en tots els sentits, incloses confidències personals, i l'arribada d'una viuda que ja ha deixat el dol de vestuari enrere, Mercedes, interpretada amb força i eloqüència física per Gemma Cera, que configura una situació que acaba de rematar l'entrada fulminant en escena de la modista de la Madame que interpreta joiosa i riallera Montse Delgado.

Aquest elenc femení, que té alguna cosa de feminista encara que elles mateixes ni se n'adonen, es trenca amb la presència posterior, quan les viudes acompanyants han sortit (de moment) per la presència del senyor Pujol, soci del difunt en l'empresa Puig, Pujol i Cia, una encarnació perfecta de Llorenç Serrahima que vesteix l'essència del personatge amb credibilitat física i histriònica, i que visita a la viuda desconsolada per oferir-li, en nom de l'empre que quedi clar, una futura aliança en tots els sentits que finalment...

Un divertimento que afegeix un aspecte prou interessant de la llengua emprada en aquell moment a la Barcelona de principis del segle XX i que està molt cuidat en vestuari, maquillatge i perruqueria per Pepa Gómez i Rosa Sicart i algunes de les mateixes intèrprets en una feina d'equip lloable afegint el so i llum de Santiago Martín i Marc Loscertales i regidoria de Josa Adell. Encert d'un equip entusiasta que ofereix diversió alhora amb criteri i crítica.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.

 
Comentaris

Destaquem