Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
A Sant Cugat no sempre hi ha hagut 13 sales de cinema ni s’han rodat pel·lícules pensades pel circuit comercial. El setè art va començar a ser present a Sant Cugat fa gairebé 100 anys. L’historiador Jordi Casas explica que “abans de la Guerra Civil es feia cinema al que se’n deia el Parc Municipal. Era la seu de la Societat Coral La Lira: un lloc de trobada de les dretes, mentre a La Unió ho era de les esquerres”.
El teatre de La Unió va combinar durant anys les representacions teatrals amb les projeccions de pel·lícules. Més tard, ja a la dècada dels 60, es va obrir un cinema a la rambla del Celler cantonada amb Francesc Moragas, on durant més de 20 anys es van poder veure films, fins i tot, en sessions dobles. Això va ser així fins a mitjan dels anys vuitanta que l’èxit del vídeo va posar en escac les sales de cines de tot el país.
Així doncs, durant gairebé una dècada Sant Cugat no va tenir cap cinema. No va ser fins que les empreses Cinesa (1992) i Yelmo (1997) van tornar a posar històries a la gran pantalla. Actualment, aquests exhibidors són els únics a la ciutat.
Els primers directors locals
La setmana passada, El Siglo acollia un homenatge a Joaquim Viñolas, un cineasta que sobretot als anys 60 va filmar, amb una visió a mig camí entre l’art i el documental, un seguit de pel·lícules que reflecteixen com es vivia fa 50 anys. “Aquelles pel·lícules tenen un estil molt personal. Mostren escenes quotidianes amb un punt de vista artístic”. Viñolas recorda com a les cròniques de l’època se’l va definir com a “el vanguardista solitaro” per aquells films que tenien un recorregut alternatiu a les sales comercials.
Viñolas va tenir un company de viatge en aquest cine fet amb pressupost i mitjans amateurs però amb una qualitat i intencions ben artístiques. El director Octavi Galceran assegura que els seus films podien etiquetar-se com d’aficionat. Les seves cintes mostren escenes de la vida quotidiana de Sant Cugat com l’Aplec de Sant Medir, la nevada del 1962, la inauguració del Club Muntanyenc o la celebració del Corpus. “Vaig començar com molta gent fent pel·lícules de la família i més tard de les excursions que fèiem i la vida del poble”, explica Galceran. De la mateixa manera que el seu contemporani Joaquim Viñolas presentava les seves pel·lícules fora de les sales de cinema. Al web del TOT Sant Cugat s’hi pot trobar gran part d’aquests films. Una molt bona oportunitat de veure en blanc i negre i en color com era la ciutat fa mig segle.
El teatre de La Unió va combinar durant anys les representacions teatrals amb les projeccions de pel·lícules. Més tard, ja a la dècada dels 60, es va obrir un cinema a la rambla del Celler cantonada amb Francesc Moragas, on durant més de 20 anys es van poder veure films, fins i tot, en sessions dobles. Això va ser així fins a mitjan dels anys vuitanta que l’èxit del vídeo va posar en escac les sales de cines de tot el país.
Així doncs, durant gairebé una dècada Sant Cugat no va tenir cap cinema. No va ser fins que les empreses Cinesa (1992) i Yelmo (1997) van tornar a posar històries a la gran pantalla. Actualment, aquests exhibidors són els únics a la ciutat.
Els primers directors locals
La setmana passada, El Siglo acollia un homenatge a Joaquim Viñolas, un cineasta que sobretot als anys 60 va filmar, amb una visió a mig camí entre l’art i el documental, un seguit de pel·lícules que reflecteixen com es vivia fa 50 anys. “Aquelles pel·lícules tenen un estil molt personal. Mostren escenes quotidianes amb un punt de vista artístic”. Viñolas recorda com a les cròniques de l’època se’l va definir com a “el vanguardista solitaro” per aquells films que tenien un recorregut alternatiu a les sales comercials.
Viñolas va tenir un company de viatge en aquest cine fet amb pressupost i mitjans amateurs però amb una qualitat i intencions ben artístiques. El director Octavi Galceran assegura que els seus films podien etiquetar-se com d’aficionat. Les seves cintes mostren escenes de la vida quotidiana de Sant Cugat com l’Aplec de Sant Medir, la nevada del 1962, la inauguració del Club Muntanyenc o la celebració del Corpus. “Vaig començar com molta gent fent pel·lícules de la família i més tard de les excursions que fèiem i la vida del poble”, explica Galceran. De la mateixa manera que el seu contemporani Joaquim Viñolas presentava les seves pel·lícules fora de les sales de cinema. Al web del TOT Sant Cugat s’hi pot trobar gran part d’aquests films. Una molt bona oportunitat de veure en blanc i negre i en color com era la ciutat fa mig segle.