Salvador Juanpere: "Podria comptar amb els dits de la mà els dies que no he dibuixat"

Un dels nostres artistes més internacionals és, sens dubte, Salvador Juanpere (70 anys). Va néixer a Vilaplana, però actualment està establert a Sant Cugat. Salvador Juanpere és un artista contemporani dels més rellevants, destaca entre el món del dibuix i l'escultura agafant referències d'artistes, escriptors i filòsofs de totes les èpoques i incorporant-los en les seves obres.

Desenvolupa disciplines com el dibuix, l'escultura i instal·lacions. La seva trajectòria està marcada per interrogacions sobre la raó de ser de l'escultura, que combina, amb gran respecte, amb els escultors que l'han precedit dels quals n'extreu pensaments, comparteix idees i especula amb ells. El seu treball és un elogi permanent a la dualitat intel·lectual i processual de la feina de taller de l'artista, així, uneix sovint paraules i formes en les seves obres d'una manera expressiva i directa.

Salvador Juanpere ha exposat entre d’altres a París, Nova York, Corea, Perú, Colombia, Roma, Luxemburg, Lisboa i Holanda. A Barcelona; a la Fundació Miró, a la Fundació Vila-Casas, al Centre d’Art Tecla Sala, al MACBA, al Palau de la Virreina però també a Tarragona, Reus, Girona, Sabadell, Terrassa, Manresa. A Sant Cugat ha exposat al Claustre del Monestir, a la Galeria Canals i al Centre d’Art Maristany on fins a l'11 de febrer 'Les imatges, la tasca...' ha estat exposada.

"L'artista no és una persona amb facultats divines"

Juanpere entén a l'artista com un treballador qualsevol amb una tasca "plenament ordinària": "A vegades la gent es pensa que els que ens dediquem al món de l'art ens ve la idea dormint, descansant o a la platja i no, les idees venen quan estàs cada dia fent el teu horari al taller com fa qualsevol persona a la seva feina, l'únic que ens dediquem a altres coses, a fer un altre tipus d'objectes. A vegades pensem que no serveixen de res, però deu servir per a alguna cosa perquè continuem fent, la gent continua mirant-ne i comprant-ne".

Salvador Juanpere fa aquesta reflexió davant de la sèrie La veu de fons de... (2019-2022) al Centre d'Art Maristany. Una obra amb els rostres i els pensaments de 12 artistes de diferents segles com Giacometti, Bernini o Brancusi que s'expressen sobre la feina quotidiana de l'art.

Sobre Salvador Juanpere

Juanpere explica que es dedica al món de l'art des dels 17-18 anys, però assegura que sempre ha dibuixat: "L'única cosa amb què destacava a l'escola era amb el dibuix i suposo que això ja et dona una mena de camí. Els meus pares em van ajudar, vaig fer classes de dibuix, vaig anar a l'Escola d'Art de Tarragona i més tard ja vaig entrar a la facultat de Belles Arts de Barcelona, però amb 18 anys ja vaig començar a exposar a Reus".

L'artista també explica que Barcelona va ser "l'esclat" perquè va ser el moment en què va conèixer amics del seu àmbit i amb els quals avui dia encara manté relació: "Ara són artistes que s'hi dediquen i alguns molt famosos". Al llarg de la seva trajectòria, Juanpere també ha exercit de docent a l'Escola Massana i a la facultat de Belles Arts: "Vaig donar classes d'escultura durant molts anys i era una feina que m'agradava molt, però demanava molta entrega i ara ja m'he jubilat". Ara reconeix que té molt més temps lliure i que li estan sortint molts projectes: "Estic molt feliç de poder-ho fer perquè suposo que és una qüestió vocacional i no entens la teva vida sense aquesta activitat, és així, està íntimament lligat a la meva vida i més amb el dibuix. Sempre dic que potser podria comptar amb els dits de la mà els dies que no he dibuixat. Quan tinc el llapis sempre hi ha una idea o un gargot".

Del dibuix a l'escultura

Savador Juanpere va estudiar pintura quan va entrar a Belles Arts i el que sap d'escultura ho va fer pel seu compte: "Pintava quadres cubistes, surrealistes i vaig fer tota la carrera de pintura. A la facultat vaig coincidir amb amics que van començar com a pintors i ara són escultors. Quan acabes la universitat dius ja no tens els professors que et diuen el que has de fer i dius: "Ep i ara què?". De mica en mica la pintura s'anava quedant com prima i necessitava alguna cosa més. Llavors, vaig anar treballant amb materials, amb elements que afegia als quadres i arriba un dia que ja més que tu, els altres et consideren escultor".

Així doncs, Juanpere recorda com l'any 83 al Saló de Tardor de Barcelona el van convidar a participar i el que ell va portar ho van col·locar a l'apartat d'escultura: "No era ben bé escultura en el sentit més tradicional, però ho van col·locar allà i penso que en aquell moment ja vaig tenir consciència d'escultor".

Una gran part dels referents de Juanpere són escultors, i de totes les èpoques: "Ja em poden interessar Bernini o Michelangelo, com Chillida o Stanley Brown que és un escultor més conceptual".

Punts d'inflexió

"Hi ha obres al llarg de la vida que et van determinant i que et fan sentir segur de tu mateix, perquè moltes coses que he fet ara mateix no les faria, suposo que com en molts altres oficis". Reflexionant sobre les obres que per Juanpere han marcat un punt d'inflexió en la seva trajectòria, les obres públiques reconeix que l'han fet sentir segur d'ell mateix i les ha sentit com un pas endavant: "Per exemple, l'any 92 vaig fer una per Terrassa, Columna rostrata, estava molt content i pensava: "Això ho veu tothom, està allà al carrer, ha d'aguantar el temps i sobreviurà, i això et fa sentir molt segur".

Un altre punt d'inflexió important a la seva vida va ser Vestigis, una exposició que va fer l'any 81 a la Fundació Miró: "Era en un espai que es deia Espai 10, el mateix Joan Miró va determinar que hi hagués un espai per la gent jove que començàvem per poder fer la primera exposició, m'ho van oferir i vaig fer Vestigis". Juanpere explica que no eren pintures, però tampoc era en escultura: "Estava en aquest punt indecís, però crec que per mi allò va ser un moment molt important que el recordo amb molta nostàlgia perquè et dona com un estímul per continuar. El fet de ser allà i veure que la gent em feia cas, i poder experimentar el que volia, que ningú em digués que havia de fer, sinó portar allò en què creia amb aquella passió... Devia tenir 28 anys i aquella exposició de la Miró la recordo".

Pel que fa als processos de l'escultura, Els instruments de l'art, escultura i instal·lació de l'any 2006 a la Fundació Vila Casas, reflexionava sobre les eines i els materials que envolta el taller de l'artista: "Per mi és molt important el lloc de treball, és com una mena de laboratori científic que ho té tot allà, tens els catàlegs dels materials, les eines, la pols, les fotos que vas penjant, és com un estómac que va digerint tot allò que vas fent".

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.