Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Santcugatenc d’adopció, aquest crític literari, assagista, poeta i traductor va començar a estudiar la vida i l’obra de Joan Teixidor l’any 1984. Descriu el literari com un personatge excepcional pel seu caràcter però també per l’obra exquisida que Abrams no ha deixat mai de seguir. L’estret vincle i l’enorme confiança que Teixidor va evocar al nord-americà fins a la seva mort, va fer que Sam Abrams veiés cada vegada més clara la necessitat d’acostar aquest autor a la societat catalana. L’exposició és una mostra de la vida més íntima d’un Teixidor que mai li havia agradat ser el centre d’atenció.
Va començar a estudiar l’obra de Joan Teixidor l’any 1984; com va conèixer aquest autor?
Coneixia molt el poeta Marià Manent perquè vaig creure que era un crim que un home que havia dedicat tants esforços a divulgar la poesia anglesa a Catalunya no es conegués fora i vaig fer-li una antologia que vaig traduir a l’anglès. Va ser ell qui em va convidar a llegir altres genis de la literatura com Tomàs Garcés i Joan Teixidor, els quals eren gent de la seva confiança i amistat.
Què va trobar en l’obra de Teixidor perquè el seguís tants anys?
Primer el vaig llegir i després vaig seguir tot allò que publicava. Era un personatge d’una sensibilitat exquisida. Com a crític literari vaig ressenyar un d’aquests últims llibres que acabava de publicar. Quan va sortir publicada la crítica, el mateix Teixidor em va escriure una carta en què em deia que estava molt emocionat i agraït i em va convidar a casa seva a veure’l. Em vaig trobar un personatge absolutament extraordinari.
Per què ho diu?
Perquè vaig trobar un home que feia les coses perquè creia que les havia de fer. Era una persona molt pudorosa; era el director literari de publicacions Destino, tant en català com en castellà; un dels grans crítics d’art; havia estat president del Patronat, de la Fundació Miró, etc. Però tot i això, era una persona modesta i discreta, a diferència del que passa avui en dia.
Què vol dir?
Avui en dia el món és una fira per veure qui pot sortir més a la televisió. Les editorials actuals han cregut que és molt important la projecció social de la figura i la imatge de l’autor, ben al contrari del que passava amb Teixidor. Això està de moda des de fa 20 anys.
Què és el que més li ha sorprès d’aquest autor en el seu vessant literari i en el personal?
El que més em va agradar va ser la seva actitud de discreció i modèstia. També tenia una extraordinària sensibilitat, tenia gust innat per les coses ja fos la música, un paisatge, un llibre... A més a més, tenia una formació i una cultura molt àmplia. Va estudiar arquitectura i filologia de manera que va rebre una formació humanística, científica i tecnològica molt sòlida, fet que el va fer un home molt complet. Durant la seva vida va utilitzar el fonament de la cultura clàssica per entendre l’època que li havia tocat viure a diferència del que passa actualment, ja que la cultura catalana viu un moment en què es preocupa massa pel present i pel futur.
Per a vostè, quin hauria de ser el rol de la cultura?
La cultura és una barreja del passat que t’ha precedit, el present que vius intensament i el futur pel qual et prepares i ell això ho entenia perfectament. No és res més que una eina per intentar tenir una vida més rica i més plena. En la cultura passa el mateix que en la vida, el passat té repercussions en el present, de manera que no vas per bon camí si no incorpores el passat en el teu present. Combinar passat, present i futur per a Teixidor era d’una lògica absoluta.
Tenia un gran compromís amb la cultura i amb el moment...
Teixidor tenia obsessió de formar part del seu temps. Des del 1930 i fins al 1936 va viure el moment esplendorós de la cultura i l’efervescència a Barcelona, des de la música, publicacions... Això va fer que més endavant ell volgués tornar a viure aquells anys de paradís cultural modern que havia viscut durant la seva joventut.
Amb què es quedaria: amb la poesia o amb la prosa de Teixidor?
En el fons em quedaria amb tot perquè la seva obra és molt integrada. Te n’adones que hi ha ressò d’un poema en una prosa. Ara bé, el que sí que és veritat és que la seva obra està construïda a partir d’un nucli que és el més íntim, el qual és la poesia. A partir d’aquí, s’obre i fa altres coses com crítica literària, crítica artística, cronisme, articulisme o memorialisme. Per a Teixidor tot té la mateixa exquisidesa, la mateixa raó de ser.
És la primera exposició sobre Teixidor, quan es commemora el centenari del seu naixement...
Quan estudiava l’autor, cada vegada estava més convençut de la seva vàlua i me n’adonava que la gent anava molt errada; calia posar ordre i explicar la seva vida de cap a peus perquè hi havia molts buits i dubtes. He trobat coses que ni la seva família sabia com, per exemple, que després de la guerra,des del 1940 fins al 1944, imparteix classes de llatí, grec i castellà als Escolapis de Sabadell.
Què es vol transmetre amb l’exposició?
És un acte de justícia de cara a una persona amb qui la societat catalana ha estat injusta. És una proposta per acostar el seu llegat. Per a mi ha estat tot un repte el fet de poder descobrir i explicar-me a mi mateix i després exposar a la societat la mirada d’una vida i una obra que em semblen excel·lents i exemplars, i tot de manera visual i entenedora perquè el públic se senti gratificat i encoratjat per aproximar-se al personatge. Perquè tot i ser un home molt retret, també era un home amb un gran sentit de l’humor i divertit, però en la intimitat.
Com valora el fet que enguany s’estiguin mostrant diferents exposicions sobre autors literaris com Espriu o Joaquim Amat-Piniella?
Crec que és molt important que es facin. En èpoques de vaques grasses no recordo tres o quatre exposicions a la vegada sobre escriptors. Penso que són autors d’una obra molt complexa però molt rica i l’exposició és una porta d’entrada a la seva literatura.
Seguirà treballant en l’obra de Joan Teixidor?
Voldria recuperar la seva prosa per reunir els quatre últims llibres que formen una sola unitat, com ell desitjava, tot i que no va tenir temps de fer-ho. El 1978 va fer una prova amb el títol Un cel blavíssim i li va agradar molt. M’agradaria que això anés endavant.
Va començar a estudiar l’obra de Joan Teixidor l’any 1984; com va conèixer aquest autor?
Coneixia molt el poeta Marià Manent perquè vaig creure que era un crim que un home que havia dedicat tants esforços a divulgar la poesia anglesa a Catalunya no es conegués fora i vaig fer-li una antologia que vaig traduir a l’anglès. Va ser ell qui em va convidar a llegir altres genis de la literatura com Tomàs Garcés i Joan Teixidor, els quals eren gent de la seva confiança i amistat.
Què va trobar en l’obra de Teixidor perquè el seguís tants anys?
Primer el vaig llegir i després vaig seguir tot allò que publicava. Era un personatge d’una sensibilitat exquisida. Com a crític literari vaig ressenyar un d’aquests últims llibres que acabava de publicar. Quan va sortir publicada la crítica, el mateix Teixidor em va escriure una carta en què em deia que estava molt emocionat i agraït i em va convidar a casa seva a veure’l. Em vaig trobar un personatge absolutament extraordinari.
Per què ho diu?
Perquè vaig trobar un home que feia les coses perquè creia que les havia de fer. Era una persona molt pudorosa; era el director literari de publicacions Destino, tant en català com en castellà; un dels grans crítics d’art; havia estat president del Patronat, de la Fundació Miró, etc. Però tot i això, era una persona modesta i discreta, a diferència del que passa avui en dia.
Què vol dir?
Avui en dia el món és una fira per veure qui pot sortir més a la televisió. Les editorials actuals han cregut que és molt important la projecció social de la figura i la imatge de l’autor, ben al contrari del que passava amb Teixidor. Això està de moda des de fa 20 anys.
Què és el que més li ha sorprès d’aquest autor en el seu vessant literari i en el personal?
El que més em va agradar va ser la seva actitud de discreció i modèstia. També tenia una extraordinària sensibilitat, tenia gust innat per les coses ja fos la música, un paisatge, un llibre... A més a més, tenia una formació i una cultura molt àmplia. Va estudiar arquitectura i filologia de manera que va rebre una formació humanística, científica i tecnològica molt sòlida, fet que el va fer un home molt complet. Durant la seva vida va utilitzar el fonament de la cultura clàssica per entendre l’època que li havia tocat viure a diferència del que passa actualment, ja que la cultura catalana viu un moment en què es preocupa massa pel present i pel futur.
Per a vostè, quin hauria de ser el rol de la cultura?
La cultura és una barreja del passat que t’ha precedit, el present que vius intensament i el futur pel qual et prepares i ell això ho entenia perfectament. No és res més que una eina per intentar tenir una vida més rica i més plena. En la cultura passa el mateix que en la vida, el passat té repercussions en el present, de manera que no vas per bon camí si no incorpores el passat en el teu present. Combinar passat, present i futur per a Teixidor era d’una lògica absoluta.
Tenia un gran compromís amb la cultura i amb el moment...
Teixidor tenia obsessió de formar part del seu temps. Des del 1930 i fins al 1936 va viure el moment esplendorós de la cultura i l’efervescència a Barcelona, des de la música, publicacions... Això va fer que més endavant ell volgués tornar a viure aquells anys de paradís cultural modern que havia viscut durant la seva joventut.
Amb què es quedaria: amb la poesia o amb la prosa de Teixidor?
En el fons em quedaria amb tot perquè la seva obra és molt integrada. Te n’adones que hi ha ressò d’un poema en una prosa. Ara bé, el que sí que és veritat és que la seva obra està construïda a partir d’un nucli que és el més íntim, el qual és la poesia. A partir d’aquí, s’obre i fa altres coses com crítica literària, crítica artística, cronisme, articulisme o memorialisme. Per a Teixidor tot té la mateixa exquisidesa, la mateixa raó de ser.
És la primera exposició sobre Teixidor, quan es commemora el centenari del seu naixement...
Quan estudiava l’autor, cada vegada estava més convençut de la seva vàlua i me n’adonava que la gent anava molt errada; calia posar ordre i explicar la seva vida de cap a peus perquè hi havia molts buits i dubtes. He trobat coses que ni la seva família sabia com, per exemple, que després de la guerra,des del 1940 fins al 1944, imparteix classes de llatí, grec i castellà als Escolapis de Sabadell.
Què es vol transmetre amb l’exposició?
És un acte de justícia de cara a una persona amb qui la societat catalana ha estat injusta. És una proposta per acostar el seu llegat. Per a mi ha estat tot un repte el fet de poder descobrir i explicar-me a mi mateix i després exposar a la societat la mirada d’una vida i una obra que em semblen excel·lents i exemplars, i tot de manera visual i entenedora perquè el públic se senti gratificat i encoratjat per aproximar-se al personatge. Perquè tot i ser un home molt retret, també era un home amb un gran sentit de l’humor i divertit, però en la intimitat.
Com valora el fet que enguany s’estiguin mostrant diferents exposicions sobre autors literaris com Espriu o Joaquim Amat-Piniella?
Crec que és molt important que es facin. En èpoques de vaques grasses no recordo tres o quatre exposicions a la vegada sobre escriptors. Penso que són autors d’una obra molt complexa però molt rica i l’exposició és una porta d’entrada a la seva literatura.
Seguirà treballant en l’obra de Joan Teixidor?
Voldria recuperar la seva prosa per reunir els quatre últims llibres que formen una sola unitat, com ell desitjava, tot i que no va tenir temps de fer-ho. El 1978 va fer una prova amb el títol Un cel blavíssim i li va agradar molt. M’agradaria que això anés endavant.