Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Vostè va néixer a Bata, Guinea Equatorial. Aquest fet té alguna relació amb el seu art?
Si hem de fer cas als que diuen que el primer any de vida ho captes tot: llums, perfums, aromes i sons, i que això ens queda emmagatzemat... A Bata vaig estar-hi un any i mig. És curiós, perquè hi ha algun crític d’art que parla d’una influència africana i jo els dic que no recordo res.
Doncs es veu que és suficient.
De vegades a la meva pintura surten configuracions primitives i, encara que és un misteri, les meves geometries poden recordar l’art primigeni africà. El meu pare tenia objectes i fotografies de Guinea i això també pot haver influït. Ell va patir el mal d’Àfrica: els que estan molt temps allà després l’enyoren; el meu pare trobava a faltar els seus cels estrellats, la llum, els colors.
Què vol transmetre amb el seu art?
Un missatge d’esperança, sobretot ara que vivim en un món al qual no es veuen sortides i en el qual regna el pessimisme.
Parlant de pessimisme, creu que el món de la cultura està prou implicat amb el que està passant?
Podria estar més implicat. La cultura té molt a fer i dir, perquè a través de l’art es pot despertar als éssers humans decebuts,una il·lusió de viure. L’art és un vehicle molt important per tot això, la música, l’escriptura...
Per què té la necessitat de plasmar un missatge esperançador?
A les obres dels darrers anys parlo d’un món, d’una pàtria que no està aquí sinó en una dimensió espiritual. És un món impol·lut, amb formes i colors diferents, més purs. Els pobladors d’aquell món també són purs. Per arribar aquí fa anys vaig començar a llegir la Bíblia, sobretot el llibre de l’Apocalipsi, que parla de la nova Jerusalem, en els capítols 21 i 22, i que coincideix amb aquesta pàtria nova.
Vostè ha fet les 36 il·lustracions que apareixeran a l’obra pòstuma d’Espriu, ‘Ocnos i el parat esglai’, que es publicarà al maig. Com vostè, ell també era un gran biblista?
També considerava que la Bíblia és l’obra més gran de la literatura universal feta mai.
I el llibre més venut de la història.Li agradava el llibre d’Eclesiastès. Abans que em fessin la proposta d’il·lustrar l’obra d’Espriu, jo ja tenia aquest lligam amb ell i de seguida em va il·lusionar la idea de poder il·lustrar-la des d’una perspectiva entre ell, gran coneixedor de la Bíblia, i jo, que humilment des de fa anys la llegeixo.
Fins a quin punt és important aquesta escriptura per a vostè?
La llegeixo no només com a instrument per al meu exercici pictòric, també s’ha convertit en una necessitat. Quan estic desanimat llegeixo els Salms i entro en un nou estadi, en una dinàmica d’esperança.
La llegeix com a element religiós?
La religió organitzada com la coneixem, amb tota la parafernàlia i la litúrgia, cada vegada m’atrau menys. Jo parlo d’una altra cosa, d’un llibre que parla de natura quan fa el relat de la creació, i que parla del caràcter de l’ésser humà i del caràcter de Déu. Això s’ha de separar del ferum de sagristia i de litúrgia. Els que anaven amb Jesús poques vegades entraven al temple, no eren religiosos. De fet, Déu va escollir persones que de religiosos no tenien res.
En les seves il·lustracions es reflecteixen el que diu la Bíblia?
Espriu buscava sempre la veritat, és per això que llegia tant la Bíblia. Ell creia que Déu era un ésser allunyat de l’ésser humà i del seu patiment. Jo tinc una visió diferent, crec que Déu és misericordiós i que és just, encara que la seva justícia ens molesti. Per això, les il·lustracions són una mena de diàleg entre el poeta i l’humil pintor, per això reben el nom de col·lotges, que vol dir conversa. Hi ha molt color, molt ritme, és un cant a la creació i d’agraïment al Creador.
A banda de la ‘Bíblia’, quines altres influències ha rebut?
D’aquells que han begut de la font de l’art primitiu com Paul Klee, que és el que més m’ha influenciat; però també Kandinsky i Miró. I artistes més recents com Keith Haring i Jean-Michel Basquiat, o clàssics com Giovanni Bellini i Piero della Francesca.
Sant Cugat imprimeix un caràcter especial en els seus artistes?
La llum que tenim aquí, al Vallès, és única. A més, el romànic és una font d’inspiració constant, com deia Miró. Aquestes postes de sol són úniques i no les he vistes enlloc, és per sortir fora i aplaudir l’obra del Creador i el que és mínimament sensible i pinta o escriu, si viu al Vallès i concretament a Sant Cugat, se li ha d’imprimir caràcter per força. No és casualitat que hi hagi tantes persones en aquesta ciutat que es dediquin a l’art. A més, que això fos un centre benedictí, amb el lema Ora et labora, crítics amb tota la parafernàlia de la religió organitzada, ha creat un caràcter especial entre la gent d’aquí. I la natura local, que era una meravella, encara la recordo de quant era petit... malauradament s’han fet tantes destrosses.
Vostè no és profeta a la seva terra. Com es viu això d’estar més ben valorat a fora que aquí?
Tampoc hi penso gaire, ho porto bé. És normal que el teu llenguatge connecti més amb una cultura que una altra. A Italià estan més connectats amb els frescos i van connectar amb la meva obra i amb la meva part més espiritual.
Com li agradaria ser recordat?
Més que com a artista, com una persona que ha intentat ser honest, respectuós amb els altres i amb la natura, treballador i com un referent com a persona que viu pendent dels altres i que estima la veritat. El primer de tot, i encara que no estigui gaire de moda, que s’em recordés com una persona creient però no religiosa, sinó amb una relació amb Déu com a amic i una adoració en esperit, no a través d’imatges i litúrgies, sinó molt directa i sense cap tipus d’intermediari.
La ‘Bíblia’ serà la seva font d’inspiració fins al final de la seva obra?
Penso que sí.
El pintor incansable
“No podem baixar la guàrdia, el temps és curt i les coses per dir són moltes i, en l’art, l’obra va madurant a mesura que vas treballant”, argumenta Barnils des del seu estudi atapeït d’obres per tot arreu. L’interès compartit per la ‘Bíblia’ entre Salvador Espriu i el mateix Barnils va fer que l’editor Ramon Balasc decidís escollir-lo per il·lustrar el llibre pòstum de l’escriptor català ‘Ocnos i el parat esglai’. Un text de 1.000 pàgines que recull pròlegs i assajos del poeta i que veurà la llum 20 anys després del previst. A banda d’aquest projecte, el pintor local en té d’altres, amb exposicions a Itàlia, Alemanya i Sant Cugat, entre les quals una mostra al Macro de Roma, el Museu d’Art Contemporani de la capital italiana.
Si hem de fer cas als que diuen que el primer any de vida ho captes tot: llums, perfums, aromes i sons, i que això ens queda emmagatzemat... A Bata vaig estar-hi un any i mig. És curiós, perquè hi ha algun crític d’art que parla d’una influència africana i jo els dic que no recordo res.
Doncs es veu que és suficient.
De vegades a la meva pintura surten configuracions primitives i, encara que és un misteri, les meves geometries poden recordar l’art primigeni africà. El meu pare tenia objectes i fotografies de Guinea i això també pot haver influït. Ell va patir el mal d’Àfrica: els que estan molt temps allà després l’enyoren; el meu pare trobava a faltar els seus cels estrellats, la llum, els colors.
Què vol transmetre amb el seu art?
Un missatge d’esperança, sobretot ara que vivim en un món al qual no es veuen sortides i en el qual regna el pessimisme.
Parlant de pessimisme, creu que el món de la cultura està prou implicat amb el que està passant?
Podria estar més implicat. La cultura té molt a fer i dir, perquè a través de l’art es pot despertar als éssers humans decebuts,una il·lusió de viure. L’art és un vehicle molt important per tot això, la música, l’escriptura...
Per què té la necessitat de plasmar un missatge esperançador?
A les obres dels darrers anys parlo d’un món, d’una pàtria que no està aquí sinó en una dimensió espiritual. És un món impol·lut, amb formes i colors diferents, més purs. Els pobladors d’aquell món també són purs. Per arribar aquí fa anys vaig començar a llegir la Bíblia, sobretot el llibre de l’Apocalipsi, que parla de la nova Jerusalem, en els capítols 21 i 22, i que coincideix amb aquesta pàtria nova.
Vostè ha fet les 36 il·lustracions que apareixeran a l’obra pòstuma d’Espriu, ‘Ocnos i el parat esglai’, que es publicarà al maig. Com vostè, ell també era un gran biblista?
També considerava que la Bíblia és l’obra més gran de la literatura universal feta mai.
I el llibre més venut de la història.Li agradava el llibre d’Eclesiastès. Abans que em fessin la proposta d’il·lustrar l’obra d’Espriu, jo ja tenia aquest lligam amb ell i de seguida em va il·lusionar la idea de poder il·lustrar-la des d’una perspectiva entre ell, gran coneixedor de la Bíblia, i jo, que humilment des de fa anys la llegeixo.
Fins a quin punt és important aquesta escriptura per a vostè?
La llegeixo no només com a instrument per al meu exercici pictòric, també s’ha convertit en una necessitat. Quan estic desanimat llegeixo els Salms i entro en un nou estadi, en una dinàmica d’esperança.
La llegeix com a element religiós?
La religió organitzada com la coneixem, amb tota la parafernàlia i la litúrgia, cada vegada m’atrau menys. Jo parlo d’una altra cosa, d’un llibre que parla de natura quan fa el relat de la creació, i que parla del caràcter de l’ésser humà i del caràcter de Déu. Això s’ha de separar del ferum de sagristia i de litúrgia. Els que anaven amb Jesús poques vegades entraven al temple, no eren religiosos. De fet, Déu va escollir persones que de religiosos no tenien res.
En les seves il·lustracions es reflecteixen el que diu la Bíblia?
Espriu buscava sempre la veritat, és per això que llegia tant la Bíblia. Ell creia que Déu era un ésser allunyat de l’ésser humà i del seu patiment. Jo tinc una visió diferent, crec que Déu és misericordiós i que és just, encara que la seva justícia ens molesti. Per això, les il·lustracions són una mena de diàleg entre el poeta i l’humil pintor, per això reben el nom de col·lotges, que vol dir conversa. Hi ha molt color, molt ritme, és un cant a la creació i d’agraïment al Creador.
A banda de la ‘Bíblia’, quines altres influències ha rebut?
D’aquells que han begut de la font de l’art primitiu com Paul Klee, que és el que més m’ha influenciat; però també Kandinsky i Miró. I artistes més recents com Keith Haring i Jean-Michel Basquiat, o clàssics com Giovanni Bellini i Piero della Francesca.
Sant Cugat imprimeix un caràcter especial en els seus artistes?
La llum que tenim aquí, al Vallès, és única. A més, el romànic és una font d’inspiració constant, com deia Miró. Aquestes postes de sol són úniques i no les he vistes enlloc, és per sortir fora i aplaudir l’obra del Creador i el que és mínimament sensible i pinta o escriu, si viu al Vallès i concretament a Sant Cugat, se li ha d’imprimir caràcter per força. No és casualitat que hi hagi tantes persones en aquesta ciutat que es dediquin a l’art. A més, que això fos un centre benedictí, amb el lema Ora et labora, crítics amb tota la parafernàlia de la religió organitzada, ha creat un caràcter especial entre la gent d’aquí. I la natura local, que era una meravella, encara la recordo de quant era petit... malauradament s’han fet tantes destrosses.
Vostè no és profeta a la seva terra. Com es viu això d’estar més ben valorat a fora que aquí?
Tampoc hi penso gaire, ho porto bé. És normal que el teu llenguatge connecti més amb una cultura que una altra. A Italià estan més connectats amb els frescos i van connectar amb la meva obra i amb la meva part més espiritual.
Com li agradaria ser recordat?
Més que com a artista, com una persona que ha intentat ser honest, respectuós amb els altres i amb la natura, treballador i com un referent com a persona que viu pendent dels altres i que estima la veritat. El primer de tot, i encara que no estigui gaire de moda, que s’em recordés com una persona creient però no religiosa, sinó amb una relació amb Déu com a amic i una adoració en esperit, no a través d’imatges i litúrgies, sinó molt directa i sense cap tipus d’intermediari.
La ‘Bíblia’ serà la seva font d’inspiració fins al final de la seva obra?
Penso que sí.
El pintor incansable
“No podem baixar la guàrdia, el temps és curt i les coses per dir són moltes i, en l’art, l’obra va madurant a mesura que vas treballant”, argumenta Barnils des del seu estudi atapeït d’obres per tot arreu. L’interès compartit per la ‘Bíblia’ entre Salvador Espriu i el mateix Barnils va fer que l’editor Ramon Balasc decidís escollir-lo per il·lustrar el llibre pòstum de l’escriptor català ‘Ocnos i el parat esglai’. Un text de 1.000 pàgines que recull pròlegs i assajos del poeta i que veurà la llum 20 anys després del previst. A banda d’aquest projecte, el pintor local en té d’altres, amb exposicions a Itàlia, Alemanya i Sant Cugat, entre les quals una mostra al Macro de Roma, el Museu d’Art Contemporani de la capital italiana.