Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
L’han definit com a precursor del cinema independent a Espanya...
Martí Rom, en un text que ha escrit sobre mi, cita diferents referències que jo desconeixia. Diu que al llibre Historia crítica y documentada del cine independiente de España, Joaquim Romaguera deia sobre mi que “durante sus años de actividad cinéfila se movió en el campo amateurista, si bien sus films destacan por ser poesía alimentada por lo absurdo”. També cita Gabriel Querol Anglada, que em deia “vanguardista solitario”. José Luís Guerín em deia que era un “artista visual”. A tot arreu em diuen que són pel·lícules de pintor, fetes per un pintor. I resulta que jo sóc pintor!
Ha passat per moltes facetes d’artista, vostè.
Efectivament. Jo sóc pintor. Potser cineasta de Sant Cugat... També sóc poeta. He fet tres exposicions a Sant Cugat, la primera el 2004...
Com a poeta, va definir també el seu art...
Al catàleg que em van fer aquí a Sant Cugat acompanyava les imatges amb poemes meus. N’hi havia un que deia: «Per què aquesta gàbia / sempre tan buida? / Així parlen de la gàbia; / amb ocell / només parlen de l’ocell.» José María Oloverde, qui em va presentar la primera exposició a Barcelona, es va entusiasmar quan ho va llegir. Em va dir que era una de les definicions de l’art abstracte més exacta que havia sentit en la seva vida. I és que és això: a l’art abstracte li treus l’anècdota i et queda la matèria.
Sent pintor, què el va portar a fer cinema?
Perquè em va agradar molt el cine. Des de molt jovenet, la meva passió era el cine. Tant, que fins i tot tenia un fitxer de les pel·lícules que veia, amb observacions que feia jo, i fins i tot amb fotos que anava als llocs on distribuïen les pel·lícules i els la demanava. Imagina la bogeria que tenia.
Una passió que es va materialitzar en les seves pel·lícules...
Lògicament, aquesta passió un dia va sortir. A Bellatera, hi havia uns amics que van col·laborar amb mi amb les pel·lícules. Domingo Vilapuig i Octavi Galceran. Però al principi, resulta que el que feia eren guions per a ells que sí que feien cinema. I ells presentaven les pel·lícules a concurs, i guanyaven premis al millor argument, pel guió... I vaig pensar que ho havia fet jo. “Si els premis que donen a les pel·lícules, els arguments els he fet jo, per què no faig jo les pel·lícules?”, vaig pensar. I així vaig començar.
Què en deien de les seves pel·lícules?
Als diaris deien que a les pel·lícules de Joaquim, no han passat cinc minuts, que ja saps que són d’ell. Que tenen una característica que no te ningú més. El fet de ser artista plàstic, o visual, li donava unes característiques que les feia molt meves.
I avui, com les hem de mirar?
Aquestes pel·lícules tenen cinquanta anys. Que els conceptes que hi havia fa cinquanta anys no tenen res a veure amb els que hi ha ara, i si es mira amb ulls d’ara, no s’aguantarà res ja.
Són pel·lícules molt premiades. Amb quina es queda?
Del premi que n’estic més orgullós és del de Rapallo, a Itàlia. Perquè era un concurs molt important, al qual es van presentar entres 145 i 150 pel·lícules, el jurat en va preseleccionar la meitat, i la meva va quedar segona. I em va passar dues vegades.
Àmplia repercussió entenc...
El premi va sortir a tots els diaris de l’època. I aquí, la notícia era: “España con la película Zona verde consigue el segundo premio en Rapallo”. Què passa? Que aquesta notícia també va sortir a diaris estrangers, i va caure a les meves mans Le Monde, que deia: “El catalán, Joaquin Viñolas Roig consigue para España el segundo premio en Rapallo”. Això, fins i tot va bé amb el que s’està discutint ara. En vaig estar molt orgullós que diguessin “el catalán consigue para España”, perquè aquí no funciona així. Si es reconegués qui som, què fem, què cobrem, com ens estafen als catalans i el que “el catalán consigue para España”, jo seria feliç!
Amb totes les definicions que li han fet, vostè com es defineix com a cineasta?
Una persona que té uns dots, que potser me les mereixo o potser no, però les tinc. No té cap mèrit el que faig jo; se m’ha donat.
Martí Rom, en un text que ha escrit sobre mi, cita diferents referències que jo desconeixia. Diu que al llibre Historia crítica y documentada del cine independiente de España, Joaquim Romaguera deia sobre mi que “durante sus años de actividad cinéfila se movió en el campo amateurista, si bien sus films destacan por ser poesía alimentada por lo absurdo”. També cita Gabriel Querol Anglada, que em deia “vanguardista solitario”. José Luís Guerín em deia que era un “artista visual”. A tot arreu em diuen que són pel·lícules de pintor, fetes per un pintor. I resulta que jo sóc pintor!
Ha passat per moltes facetes d’artista, vostè.
Efectivament. Jo sóc pintor. Potser cineasta de Sant Cugat... També sóc poeta. He fet tres exposicions a Sant Cugat, la primera el 2004...
Com a poeta, va definir també el seu art...
Al catàleg que em van fer aquí a Sant Cugat acompanyava les imatges amb poemes meus. N’hi havia un que deia: «Per què aquesta gàbia / sempre tan buida? / Així parlen de la gàbia; / amb ocell / només parlen de l’ocell.» José María Oloverde, qui em va presentar la primera exposició a Barcelona, es va entusiasmar quan ho va llegir. Em va dir que era una de les definicions de l’art abstracte més exacta que havia sentit en la seva vida. I és que és això: a l’art abstracte li treus l’anècdota i et queda la matèria.
Sent pintor, què el va portar a fer cinema?
Perquè em va agradar molt el cine. Des de molt jovenet, la meva passió era el cine. Tant, que fins i tot tenia un fitxer de les pel·lícules que veia, amb observacions que feia jo, i fins i tot amb fotos que anava als llocs on distribuïen les pel·lícules i els la demanava. Imagina la bogeria que tenia.
Una passió que es va materialitzar en les seves pel·lícules...
Lògicament, aquesta passió un dia va sortir. A Bellatera, hi havia uns amics que van col·laborar amb mi amb les pel·lícules. Domingo Vilapuig i Octavi Galceran. Però al principi, resulta que el que feia eren guions per a ells que sí que feien cinema. I ells presentaven les pel·lícules a concurs, i guanyaven premis al millor argument, pel guió... I vaig pensar que ho havia fet jo. “Si els premis que donen a les pel·lícules, els arguments els he fet jo, per què no faig jo les pel·lícules?”, vaig pensar. I així vaig començar.
Què en deien de les seves pel·lícules?
Als diaris deien que a les pel·lícules de Joaquim, no han passat cinc minuts, que ja saps que són d’ell. Que tenen una característica que no te ningú més. El fet de ser artista plàstic, o visual, li donava unes característiques que les feia molt meves.
I avui, com les hem de mirar?
Aquestes pel·lícules tenen cinquanta anys. Que els conceptes que hi havia fa cinquanta anys no tenen res a veure amb els que hi ha ara, i si es mira amb ulls d’ara, no s’aguantarà res ja.
Són pel·lícules molt premiades. Amb quina es queda?
Del premi que n’estic més orgullós és del de Rapallo, a Itàlia. Perquè era un concurs molt important, al qual es van presentar entres 145 i 150 pel·lícules, el jurat en va preseleccionar la meitat, i la meva va quedar segona. I em va passar dues vegades.
Àmplia repercussió entenc...
El premi va sortir a tots els diaris de l’època. I aquí, la notícia era: “España con la película Zona verde consigue el segundo premio en Rapallo”. Què passa? Que aquesta notícia també va sortir a diaris estrangers, i va caure a les meves mans Le Monde, que deia: “El catalán, Joaquin Viñolas Roig consigue para España el segundo premio en Rapallo”. Això, fins i tot va bé amb el que s’està discutint ara. En vaig estar molt orgullós que diguessin “el catalán consigue para España”, perquè aquí no funciona així. Si es reconegués qui som, què fem, què cobrem, com ens estafen als catalans i el que “el catalán consigue para España”, jo seria feliç!
Amb totes les definicions que li han fet, vostè com es defineix com a cineasta?
Una persona que té uns dots, que potser me les mereixo o potser no, però les tinc. No té cap mèrit el que faig jo; se m’ha donat.