Sala-i-Martín : “Els costums estranys d’Espanya fan que el sistema no funcioni”

Xavier Sala-i-Martín és economista català, catedràtic de la Universitat de Columbia de Nova York i assessor del Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Tot i que cada dia hi ha titulars amb declaracions seves als mitjans, el cert és que li agrada poc concedir entrevistes. “Sembla que sempre estigui per Catalunya, però ja fa 30 anys que resideixo als Estats Units”, matisa. És una de les veus més escoltades i seguides del nostre país, com va demostrar al mes de gener amb la presentació del seu últim llibre a Sant Cugat. Un acte al qual van assistir més de 400 persones. “Que els economistes siguem dels més llegits als mitjans, indica que hi ha crisi”, lamentava.

En un context de digitalització de la majoria dels sectors, és difícil trobar un model de negoci rendible? 

Cada vegada hi ha més negocis. El que passa és que estem en un món on estan canviant els mètodes de negoci. El problema no és que costi pagar per aquests serveis, és que cada vegada més, s’han acostumat a que tot sigui gratis. El que es difícil és trobar maneres de cobrar a una generació que ho vol tot gratis. La nova generació està acostumada a fer coses gratis: “ja pago amb el meu temps”. Els que fan negoci són els que són capaços de trobar la manera de cobrar sense contar-los-ho a ells.

 

Com s’aconsegueix? 

El gran invent de Google no és el cercador, ni tan sols el page rank, és que troben la manera de fer publicitat lateral i cobrar-li a l’empresa sense que pagui el consumidor. Un model de guanyar calés en un món en què ningú vol pagar. Clarament és difícil. Els diaris s’estan arruïnant perquè no saben viure en aquest món. Quan només hi havia el diari de paper et cobraven 1 euro; ara han perdut el nord. No s’han adaptat al món en què la gent ho vol tot gratis.

Està canviant també el model productiu? 

Béns no rivals són béns que molta gent els pot consumir a la vegada. Una poma, si la consumeixo jo, no te la pots menjar tu; en canvi d’un gol del Messi en puc gaudir jo, tu i 20 milions de persones més. En un món globalitzat on tens mercats de 7.000 milions de persones, el Messi només ha de fer un gol per satisfer 400 milions de tios. Si cada un d’ells paga 50 cèntims pel plaer d’un gol… Per donar plaer a 200 milions de tios amb un cafè has de fer 200 milions de cafès.

Conclusió? 

Com més gran és el mercat, amb la mateixa activitat, més ric et fas. Per tant, els nens tenen tots els incentius del món per anar cap aquestes activitats i no a produir cafè. Un altre bé rival és el Facebook o el Twitter. Tu has d’inventar el Facebook una vegada, després ja el fan servir 5.000 milions de tios. En el món de l’entreteniment global, ampliar l’escala és gratis. Amb la tecnologia vella, fer dos llibres era molt car. En canvi, amb les còpies digitals pots fer dos trilions de còpies en un instant i totes iguals, sense perdre qualitat. 

Parli’m ara del model d’empresa. Al nostre país, el principal problema és la morositat, amb la demora en el cobrament de factures... 

Tot això a mi m’estranya molt, igual que l’objectiu sigui 30 dies. Jo tinc diferents empreses, a la Xina, Singapur, els Estats Units... I precisament als Estats Units, que és una empresa de serveis, si tu no pagues, no tens el servei. Als països seriosos, si tu no has pagat, no et fan el check in en un hotel. Hi ha moltes grans empreses que juguen amb aquests 90 dies per fer negoci financer. El gran negoci no és el que venen, sinó el negoci que fan ells amb els diners durant 90 dies. I això no pot ser.

És un mal intrínsec del sistema? 

És un costum d’aquí, no és un costum universal. La gent paga quan toca i se’n va a la presó per no pagar. Tu, com a ciutadà, vas a un restaurant i si no pagues, no tens menjar. Per què les empreses són diferents? Espanya té uns quants costums estranys que fan que el sistema funcioni malament. 

Retards no sols en aquests camps... 

Un altra part del sistema que funciona amb retards inacceptables és el sistema judicial. Si quan algú et fa una malifeta i el portes als tribunals, no guanyes el cas fins passats 15 anys, aquella empresa potser ja ha tancat, i no et serveix de res. El Núñez ha anat a la presó ara per un delicte de l’any 1991.

I no acaba aquí? 

El pitjor del país són les regulacions estúpides, arbitràries, la manca de seriositat a l’hora de pagar, a l’hora d’impartir justícia. No la productivitat dels treballadors.

Diu que el liberalisme no és ni de dretes ni d’esquerres. Què vol dir? 

Ni l’Esperança Aguirre està a favor del matrimoni gai ni els socialistes estan a favor de la llibertat d’empresa. La dreta-esquerra és una distinció que no serveix. Ho hem vist amb Grècia, on l’extrema esquerra s’ha aliat amb l’extrema dreta. S’han unit els que estan en contra de la llibertat: tots volen intervenir en l’economia. Són el mateix: domini absolut de l’Estat.

Què acaba provocant aquest fet? 

Els nòrdics van anar tant cap a l’intervencionisme que es van adonar que al final no funcionava. Quan tenien impostos marginals del 90% i tots els tenistes van anar a viure a Mònaco; i després de la megacrisi de l’any 91, per sobreviure, van entendre que no podien carregar-se la iniciativa privada. Ara l’impost sobre els beneficis és més alt als Estats Units que a Suècia, i abans del 91 era al revés. I França també està patint aquesta bufetada econòmica… i ja s’estan fent enrere amb l’impost marginal del 75% perquè, què passa? Que els rics marxen. Què prefereixes: cobrar el 50% del tots els diners d’un ric o el 70% de 0? 

Llavors, quina és la recepta per crear riquesa, més enllà de pagar el que devem? 

Pagar el que devem no està tant clar. Amb el tema de l’austeritat hi ha un debat intel·lectual seriós que s’ha de fer. És veritat que a Alemanya li ha funcionat l’austeritat. Potser funciona quan ho fa un país, però quan tots apliquen la recepta de l’austeritat a la vegada, entrem en la fal·làcia de la composició. Si en un partit de futbol t’aixeques, tu ho veus millor; però si s’aixequen tots, no tothom ho veu igual i a sobre estem enfadats perquè hem d’estar tots drets. Per tant el que funciona per un, no funciona si ho fem tots a la vegada. Amb el dèficit passa igual. És bo que Grècia per si sola redueixi; però si tots reduïm el dèficit, i tots deixem de gastar, la demanda agregada baixa i creem una crisi econòmica que ens genera un dèficit encara més gros; acabaríem tots drets i sense veure bé l’espectacle. No està clar que funcioni l’austeritat. 

I a Espanya i Catalunya, què passa? 

En el cas de Catalunya i Espanya, hi ha un altre factor. Una cosa és que funcioni i l’altra que ho puguis fer. Si jo vull tenir un dèficit més gran, has de trobar algú que et presti. Un finançament insostenible que el mercat veu que és insostenible, et cobren uns interessos massa grans i en conseqüència t’ensorres. És possible que sigui desitjable no tenir dèficit, però de vegades no pots. 

Què falla? 

Aquí molt sovint fem servir teories que vénen dels Estats Units, però allà és diferent. És un país enorme que té accés a tot el capital del món; tothom vol invertir. Hi ha una crisi als Estats Units i el dòlar puja! Perquè tothom se’n fia, dels Estats Units, encara que la crisi vingui d’allà. Per tant, totes les teories que es desenvolupen als Estats Units, no les apliquis aquí, perquè tu no ets Estats Units. Si a Espanya entra una crisi, la borsa espanyola s’ensorra.