Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Què canviaria amb un ICF convertit en un banc públic de Catalunya?
Des del punt de vista de l’activitat, canviarien poques coses. Però ens portaria a ser una entitat de crèdit, ara som una entitat financera. Aquesta transformació implicaria també assemblar-nos a qualsevol dels bancs públics europeus que hi ha en aquest moment a l’entorn regional, com els länders alemanys, però amb una dimensió més petita.
Sota quina modalitat?
Tindria una modalitat de societat anònima, en la qual els accionistes en principi ha de ser el Govern de la Generalitat i, per tant, representant dels 7,5 milions de catalans. Es focalitzaria a complementar el finançament del sector bancari privat, amb uns objectius estratègics: la internacionalització, la consolidació empresarial, la capitalització d’aquestes empreses i el foment de l’emprenedoria.
Si els objectius són els mateixos, aquests 7,5 milions de catalans com notaran el canvi?
Ho notaran perquè ens donarà més capacitat de creixement, podrem endeutar-nos als mercats, accedir al Banc Central Europeu i estar dins d’un marc europeu ordenat i regulat. Avui som una situació aïllada dins del perímetre europeu i espanyol.
Però no s’hi podrien obrir dipòsits.
Els mercats serien les nostres vies de finançament. No està descartat, però el particular no podria fer dipòsits en aquesta entitat. És com ho marca el model de la Unió Bancària Europea, amb una banca pública que capta recursos als mercats i, per tant, dels inversors internacionals i locals.
A diferència dels länders alemanys, aquí el risc de dependre dels mercats és elevat...
Moltíssim més elevat i molt més car. Però nosaltres, malgrat això, hem captat recursos en aquests darrers dos anys. Més car, això és veritat, però amb una atomització del risc: més empreses accedint al risc i menys concentració del risc en grans operacions.
Per ser el banc públic de Catalunya, li cal fitxa bancària. Parla de tenir la fitxa bancària per convertir l’ICF en banca pública abans del 2015?
Europa és lenta i hi ha una voluntat política signada. El 2014 s’hauria de completar aquest model i el 2015 tenir-ho ja enllestit.
Descarta que sigui Madrid, de qui depèn ara, que els atorgui aquesta fitxa bancària...
No. No ho descarto. No he notat cap aversió ni etiqueta política. Tècnicament hi ha raons objectives per portar aquest procés de manera ordenada, consultant, preguntant, per atorgar la fitxa bancària, que és una definició que no m’agrada...
Com es diu ara?
Ara se li diu autorització per operar com a entitat de crèdit. Ara no es compra ni es ven, com abans; ara ho dóna el regulador.
Per tant, s’igualaria l’ICF a l’Institut del Crèdit Oficial (ICO) espanyol?
La nostra missió no és assemblar-nos a l’ICO, sinó ser el banc públic de Catalunya, una entitat de crèdit dins del marc bancari de la Unió Europea. El marc polític fa el seu soroll, però els canvis s’han de fer conjuntament amb Espanya i des d’un camí tècnic i professional.
Madrid, que és encara el regulador, pot veure-ho així...
Són dos models diferents i tots dos tenen el seu espai. Acabi com acabi aquesta història, a escala europea pot haver-hi una banca model ICO, que n’hi ha una per estat, i una banca pública més focalitzada en el finançament directe i compartint risc amb les entitats de crèdit.
Parlem de la situació actual. Quan creu que veurem que l’aixeta del crèdit es reobre?
La reducció del crèdit continuarà durant dos anys. Deixant a part les grans operacions i el sistema públic, enguany el finançament conjunt de la banca baixarà un 7,14% i el 2014 hi ha una previsió addicional de baixada del 4%, segons els experts. La morositat es dispararà a taxes del 14%.
Qui en té responsabilitat?
Tots plegats estem pagant els excessos, no provocats per nosaltres, sinó per un sistema global que s’enduia actius del balanç i tornava liquiditat. El problema aquí és que això no es va destinar a la indústria, sinó majoritàriament al totxo. A allò que és més útil per a les famílies, però també al totxo qüestionable en alguns aeroports, AVE...
Però no hi ha patronal que no digui que el crèdit és la condició per reactivar l’economia...
No només és la falta de crèdit. El nostre teixit econòmic és potent quant a potencialitat i pobre quant a recursos propis. Estem en una cultura amb el vici de fer negocis aconseguint diner a través de finançament extern: els recursos propis de les pimes europees són del 45%, aquí del 20 o 25%; l’endeutament amb els proveïdors i bancs és del 55%, aquí del 80%.
L’import global de finançament de l’ICF en els darrers dos anys, 1.700 milions d’euros, ha minvat. Com s’explica aquesta baixada?
És un model totalment diferent. En etapes anteriors, participàvem en préstecs sindicats liderats per bancs a companyies grans i finançàvem el sector públic. Tot això dóna un volum de poques operacions i les xifres són molt elevades, però l’impacte real sobre el teixit empresarial és molt poc, perquè es concentra en grans operacions.
Per tant, sense grans operacions, cap a quines empreses es focalitzen?
Els grans eixos són la internacionalització, per fer operacions directes; la consolidació empresarial, per ajudar que les empreses guanyin dimensió, i el suport a l’emprenedoria, amb diferents vehicles i instruments, que van des del crèdit fins a inversions amb capital risc, préstecs participatius...
Però no tots els sectors poden internacionalitzar-se o exportar. No es castiga doblement els que viuen del mercat intern, que és el més dèbil ara mateix?
No. En dos anys hem donat finançament a 8.500 empreses per més de 1.700 milions d’euros i no totes són del bloc de la internacionalització. Una cosa és prioritzar i l’altra és deixar de fer. Hi ha moltes empreses dedicades al mercat interior que tenen una situació de limitació de capacitat de risc per part de les entitats financeres i les acompanyem des de l’ICF.
Alemanya ha anunciat recentment que vol donar crèdits a pimes del sud d’Europa. És un bon camí?
Al final el diner ha de fluir. Institucionalment, la capacitat financera i la capacitat de captar diners dels mercats globals d’Alemanya és infinitament superior als de l’Estat espanyol i, per descomptat, molt superior al de les comunitats autònomes. Que pugui haver una voluntat dels governs perquè el conjunt de la Unió Europea tiri, i que hi hagi més ocupació, més consum, i que les coses funcionin, ho trobo perfecte. D’alguna manera és posar la seva capacitat i el seu rating internacional al servei de la reactivació.
Des del punt de vista de l’activitat, canviarien poques coses. Però ens portaria a ser una entitat de crèdit, ara som una entitat financera. Aquesta transformació implicaria també assemblar-nos a qualsevol dels bancs públics europeus que hi ha en aquest moment a l’entorn regional, com els länders alemanys, però amb una dimensió més petita.
Sota quina modalitat?
Tindria una modalitat de societat anònima, en la qual els accionistes en principi ha de ser el Govern de la Generalitat i, per tant, representant dels 7,5 milions de catalans. Es focalitzaria a complementar el finançament del sector bancari privat, amb uns objectius estratègics: la internacionalització, la consolidació empresarial, la capitalització d’aquestes empreses i el foment de l’emprenedoria.
Si els objectius són els mateixos, aquests 7,5 milions de catalans com notaran el canvi?
Ho notaran perquè ens donarà més capacitat de creixement, podrem endeutar-nos als mercats, accedir al Banc Central Europeu i estar dins d’un marc europeu ordenat i regulat. Avui som una situació aïllada dins del perímetre europeu i espanyol.
Però no s’hi podrien obrir dipòsits.
Els mercats serien les nostres vies de finançament. No està descartat, però el particular no podria fer dipòsits en aquesta entitat. És com ho marca el model de la Unió Bancària Europea, amb una banca pública que capta recursos als mercats i, per tant, dels inversors internacionals i locals.
A diferència dels länders alemanys, aquí el risc de dependre dels mercats és elevat...
Moltíssim més elevat i molt més car. Però nosaltres, malgrat això, hem captat recursos en aquests darrers dos anys. Més car, això és veritat, però amb una atomització del risc: més empreses accedint al risc i menys concentració del risc en grans operacions.
Per ser el banc públic de Catalunya, li cal fitxa bancària. Parla de tenir la fitxa bancària per convertir l’ICF en banca pública abans del 2015?
Europa és lenta i hi ha una voluntat política signada. El 2014 s’hauria de completar aquest model i el 2015 tenir-ho ja enllestit.
Descarta que sigui Madrid, de qui depèn ara, que els atorgui aquesta fitxa bancària...
No. No ho descarto. No he notat cap aversió ni etiqueta política. Tècnicament hi ha raons objectives per portar aquest procés de manera ordenada, consultant, preguntant, per atorgar la fitxa bancària, que és una definició que no m’agrada...
Com es diu ara?
Ara se li diu autorització per operar com a entitat de crèdit. Ara no es compra ni es ven, com abans; ara ho dóna el regulador.
Per tant, s’igualaria l’ICF a l’Institut del Crèdit Oficial (ICO) espanyol?
La nostra missió no és assemblar-nos a l’ICO, sinó ser el banc públic de Catalunya, una entitat de crèdit dins del marc bancari de la Unió Europea. El marc polític fa el seu soroll, però els canvis s’han de fer conjuntament amb Espanya i des d’un camí tècnic i professional.
Madrid, que és encara el regulador, pot veure-ho així...
Són dos models diferents i tots dos tenen el seu espai. Acabi com acabi aquesta història, a escala europea pot haver-hi una banca model ICO, que n’hi ha una per estat, i una banca pública més focalitzada en el finançament directe i compartint risc amb les entitats de crèdit.
Parlem de la situació actual. Quan creu que veurem que l’aixeta del crèdit es reobre?
La reducció del crèdit continuarà durant dos anys. Deixant a part les grans operacions i el sistema públic, enguany el finançament conjunt de la banca baixarà un 7,14% i el 2014 hi ha una previsió addicional de baixada del 4%, segons els experts. La morositat es dispararà a taxes del 14%.
Qui en té responsabilitat?
Tots plegats estem pagant els excessos, no provocats per nosaltres, sinó per un sistema global que s’enduia actius del balanç i tornava liquiditat. El problema aquí és que això no es va destinar a la indústria, sinó majoritàriament al totxo. A allò que és més útil per a les famílies, però també al totxo qüestionable en alguns aeroports, AVE...
Però no hi ha patronal que no digui que el crèdit és la condició per reactivar l’economia...
No només és la falta de crèdit. El nostre teixit econòmic és potent quant a potencialitat i pobre quant a recursos propis. Estem en una cultura amb el vici de fer negocis aconseguint diner a través de finançament extern: els recursos propis de les pimes europees són del 45%, aquí del 20 o 25%; l’endeutament amb els proveïdors i bancs és del 55%, aquí del 80%.
L’import global de finançament de l’ICF en els darrers dos anys, 1.700 milions d’euros, ha minvat. Com s’explica aquesta baixada?
És un model totalment diferent. En etapes anteriors, participàvem en préstecs sindicats liderats per bancs a companyies grans i finançàvem el sector públic. Tot això dóna un volum de poques operacions i les xifres són molt elevades, però l’impacte real sobre el teixit empresarial és molt poc, perquè es concentra en grans operacions.
Per tant, sense grans operacions, cap a quines empreses es focalitzen?
Els grans eixos són la internacionalització, per fer operacions directes; la consolidació empresarial, per ajudar que les empreses guanyin dimensió, i el suport a l’emprenedoria, amb diferents vehicles i instruments, que van des del crèdit fins a inversions amb capital risc, préstecs participatius...
Però no tots els sectors poden internacionalitzar-se o exportar. No es castiga doblement els que viuen del mercat intern, que és el més dèbil ara mateix?
No. En dos anys hem donat finançament a 8.500 empreses per més de 1.700 milions d’euros i no totes són del bloc de la internacionalització. Una cosa és prioritzar i l’altra és deixar de fer. Hi ha moltes empreses dedicades al mercat interior que tenen una situació de limitació de capacitat de risc per part de les entitats financeres i les acompanyem des de l’ICF.
Alemanya ha anunciat recentment que vol donar crèdits a pimes del sud d’Europa. És un bon camí?
Al final el diner ha de fluir. Institucionalment, la capacitat financera i la capacitat de captar diners dels mercats globals d’Alemanya és infinitament superior als de l’Estat espanyol i, per descomptat, molt superior al de les comunitats autònomes. Que pugui haver una voluntat dels governs perquè el conjunt de la Unió Europea tiri, i que hi hagi més ocupació, més consum, i que les coses funcionin, ho trobo perfecte. D’alguna manera és posar la seva capacitat i el seu rating internacional al servei de la reactivació.