Xavier Sala i Martín: “A Europa no ens importa ser de segona divisió en investigació”

Xavier Sala i Martín, economista català de reconeixement internacional, és conegut pel seu treball sobre creixement econòmic, competitivitat i desenvolupament global. Professor a la Columbia University i assessor de governs i organitzacions internacionals, combina rigor acadèmic i capacitat divulgativa per abordar els grans reptes econòmics i socials d’avui. El dijous, 8 de gener, Sala i Martín va oferir una conferència al Trade Center, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran, centrada en els reptes de la intel·ligència artificial.

Venim d’uns anys marcats per la pandèmia, la inflació, diversos conflictes geopolítics. Amb tot això, com evoluciona l’economia global?

L’economia sempre té dos components: el llarg termini i el cicle. D’aquí a cent anys, ningú no se’n recordarà de qui era Maduro, ni Trump, ni de la pandèmia. De fet, el 1918 ja hi va haver una pandèmia i, quan va arribar la del 2020, ningú no se’n recordava. El que perdura en el temps no són aquests esdeveniments, sinó la tecnologia i les idees.

Què vol dir que només les idees i la tecnologia perduren?

L’economia que vivim avui està dominada per les coses que es van inventar fa cent anys: la televisió, els avions, els automòbils, la ràdio o el cinema. Vivim en una economia pròspera gràcies a les idees del passat. Ara tothom està preocupat per Ucraïna o per Israel, però a la llarga ningú no se’n recordarà. El que realment importa és la revolució tecnològica que vivim ara. És cert que des del punt de vista del cicle econòmic hi ha coses estranyes, però des del punt de vista tecnològic vivim una revolució que refarà tota l’economia i relativitzarà tota la geopolítica actual.

"Europa té un excés de regulació" 

Sant Cugat concentra empreses i talent tecnològic. Què li pot faltar per convertir-se en un gran hub tecnològic a escala europea?

No conec Sant Cugat en detall, però parlant d’Europa en general, i suposo Sant Cugat té els mateixos problemes, el problema no és el que falta, sinó el que sobra: regulació. Europa té un excés de regulació. I això no ho dic jo perquè sigui un ultraliberal salvatge, ja ho diu Mario Draghi, socialdemòcrata i expresident del Banc Central Europeu. També ho diuen els pagesos, que es queixen que saben fer pomes, però no papers, ho diuen els pescadors...

Ho veu també en sectors punters com la intel·ligència artificial?

Totalment. La ciència i les idees de la intel·ligència artificial són europees. Geoffrey Hinton, que diuen que és el pare de la intel·ligència artificial, François Chollet, Yann LeCun… tots són europeus, però tots treballen a Nord-amèrica. El vicepresident de recerca en intel·ligència artificial de Google és un català de Sabadell, l’Oriol Vinyals. La pregunta és: què fa als Estats Units en lloc de ser a Sabadell o a Sant Cugat? Per què és allà? No és que aquí no sapiguem fer les coses, ja que els europeus som els que inventem tot això. La pregunta és què els expulsa. I la resposta és clara: excés de regulació. L’economia europea està emmanillada i els que realment volen progressar marxen.

"Que una persona marxi no és un problema. El problema és quan esdevé un fenomen sistemàtic"

Aquest problema de fuga de talent també passa en altres àmbits?

Passa a tots els nivells. Molts metges catalans treballen a fora. Pe exemple, el director d’un dels hospitals més importants del món, el Mount Sinai de Nova York, és català: Valentí Fuster. Què hi fa allà? No sap dirigir hospitals a Catalunya? Que una persona marxi no és un problema, el problema és quan esdevé un fenomen sistemàtic. Llavors ens hem de preguntar què estem fent malament. I és que si vols posar el dit a la nafra, pregunta’t una cosa: per què això no passa amb el futbol? 

Per què?

Per què els millors futbolistes del món sí que són aquí? Perquè en el futbol acceptem desigualtats salarials, en canvi, a la universitat i als hospitals no. Si el Barça seguís les mateixes normes que segueix la universitat pública, baixaria a segona divisió. I això ho sap tothom. No volem ser de segona divisió en futbol, però ens és igual ser-ho en recerca. Quan va marxar Messi, va ser un drama nacional. Quan van marxar grans investigadors, ningú no va dir res. Les prioritats del país són aquestes.

Qui n’és el responsable, d’aquesta situació?

No és responsabilitat dels polítics sinó de la societat. Les prioritats de la societat són les que després es reflecteixen en les polítiques i en els resultats. A l’economia és molt fàcil: tens les prioritats que tens i obtens els resultats que obtens.

"Quan el país vegi que la gent bona ha marxat, aleshores reaccionarà i canviarà les normes"

Per acabar, quin consell donaria als joves professionals o metges que veuen el futur amb precarietat?

Que marxin i que se’n vagin tots. Quan el país vegi que la gent bona ha marxat, aleshores reaccionarà i canviarà les normes. No pot ser que un cardiòleg d’urgències de la sanitat pública catalana, una persona que et salva la vida, cobri 17 euros l’hora. És una vergonya. Els metges són explotats, per tant, els metges joves que vulguin progressar, que marxin si cal. El país no ha de canviar els metges: el país ha de canviar.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.