Els bandolers de la serra de Collserola a l’època del Barroc

La serra de Collserola és la muntanya que separa l’antiga vila de Sant Cugat de la ciutat de Barcelona. Per anar d’una a l’altra, des de l’antiguitat ha existit una xarxa de camins que la travessaven, com avui ho fan diverses carreteres. Per aquests circulaven persones i mercaderies que, en l’època del Barroc, foren objecte ocasional d’assalts de bandolers. La serra és prou petita i massa poblada de masies disperses perquè els lladres poguessin establir-s’hi de manera permanent. La continuïtat del bosc restava trencada pels camps de conreus i la superfície arbrada era inferior a l’actual. Però, sempre hi havia una raconada, un indret propici per parar-hi una emboscada.

Vers la segona meitat del segle xvi, els llibres d’òbits de la parròquia de Sant Pere d’Octavià comencen a enregistrar morts pels bandolers: d’escopetada, de punyalades, d’una pedrada o d’un cop de garrot. Entre els anys 1546 i 1600 es compten 17 assassinats. Les víctimes eren gent que tornava de Barcelona, on possiblement havien fet alguna venda i, per tant, portaven diners a sobre, cas dels pagesos Antoni Revella i Janot Miquel o de Mn. Ramon Moles. Però també podien ser habitants de les masies que es negaven a refugiar els bandolers o que oferiren resistència en el saqueig de llurs cases, com Madó Guàrdia (de can Gordi) que rebé un tret d’arcabús i fou degollada, o de Montserrat Calders (de can Llobet) a qui feriren un tret de pedrenyal i rematat a punyalades. La persecució dels delinqüents era un afer de jurisdicció reial i se n’encarregava el veguer. En ocasions, el mateix virrei comanà una expedició de captura, com la de 1593, anunciada prèviament per pregoners. No cal dir que no en trobaren cap: advertits, tots havien fugit. Això sí, el virrei compensà el fracàs amb un bon àpat al Palau Abacial.

De gent amb treball inestable: jornalers, pastors, bovers, que en una època de l’any poden treballar i, en una altra, fer de bandolers. Va existir una significativa presència d’immigrants occitans i el mot “bergant”, que inicialment designava un treballador jove, sense ofici, s’acaba utilitzant en el sentit de persona de mala vida. La misèria, la pujada dels preus dels aliments a causa de l’arribada de l’or d’Amèrica, la crisi econòmica d’inicis del segle xvii hi tenen molt a veure. En el període de 1601 a 1625, trobem 28 morts a la parròquia d’Octavià, mitjana que triplica la del segle anterior i que palesa com la penúria podia abocar a l’activitat delictiva. Hi ha l’exemple de Domenjó Morgadí, uns dies segador a can Major de Valldoreix, altres, bandoler a la Rierada. Puntualment també hi actuaren bandolers famosos, com en Trucafort, que segrestà l’hereu de Can Coll, a Cerdanyola, i se l’emportà a Mura.

La major part de les víctimes foren transeünts
Gent d’ofici que havia de desplaçar-se: el notari Ambròs Castells; el cirurgià Francesc Bocal; el paraire Pere Mercader, els sastres Joan Villar i Vicenç Bargalló. Resulta curiós observar la quasi absència de pagesos en la llista de morts, els quals semblen substituïts per criats seus, alguns d’ells immigrants occitans. Continuaren havent assalts a masies, altra vegada can Gordi, amb l’assassinat de la mare i la filla que oposaren resistència; can Borrell i, fins i tot, un mas de la plana com era can Volpelleres. Dins aquest segon període, hi ha dues víctimes notables. Una, el 1606, és la mort d’un tret de pedrenyal del criat del veguer del Vallès, la màxima autoritat comarcal en la repressió del bandolerisme. L’altra, en Francesc Figueres, el batlle de Sant Cugat, que morí el 1621 d’una escopetada. En ambdós casos és possible que la causa fos més una venjança que un estricte robatori.