Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
L’origen d’aquesta sèrie de relats que comença al Diari de Sant Cugat està en el meu canvi de domicili. Havia anat a viure a una casa heretada d’un avi que no sabia ni que existís.
El seu interior era infecte. En cinquanta o seixanta anys havien passat desenes de llogaters que convertiren aquella casa de poble de tres plantes en un magatzem de runa, escombraries, roba i mobles que es desfeien quan els tocaves, amb una pudor insuportable, i si no es veia cap ratolí ni insecte era per la professionalitat dels gats del veïnat. Per terra i penjades a les parets es veien espelmes a mig consumir; gran part del sostre estava ennegrit pel seu fum i les restes de la cera s’enganxaven a les sabates.
Quant temps faria que no s’havia passat ni una escombra ni una baieta? I no diguem, una capa de pintura.
La cambra de bany era vomitiva, la banyera plena de taques negres, sang seca?
L’administrador es va curar en salut: “Jo no sé a qui la llogava el seu avi. Sé, això sí, que tots els inquilins eren amics seus”, i amb veu més baixa com si tingués un sentiment de culpabilitat, “els darrers llogaters feien espiritisme”. El veí de davant ho puntualitzà: “No era espiritisme, era màgia negra. Se sentien crits, càntics pagans i música estranya. Tots el veïns teníem por”.
La casa està situada molt a prop del Monestir i aquí només m’emprenya el soroll de les campanes que encara ara em donen ensurts de mort. Sort que a la nit no toquen.
La vaig començar a netejar llençant tota la merda, però de seguida vaig veure que havia d’anar en compte amb el que llençava. Tot no era porqueria.
De tant en tant sortien estris que mereixien una ullada tranquil·la, com els que vam trobar dins de tres capses: una de galetes, plena de velles i esvanides fotografies d’homes i dones de cares inquietants; una de sabates, amb una pila de coses petites, figuretes, agulles de fer mitja, bijuteria barata, mistos, cordills, filferros..., i la tercera, una mena de bagul petit, ple de fulls, sobres, postals, tiquets del supermercat... vells, bruts, arrugats, esquinçats...
Llençats per tot arreu també hi havia llibres antics en diferents llengües, llibres que efectivament tractaven de ciències ocultes, esoterisme, màgia negra... molts amb dibuixos que em van treure la son moltes nits. Un prestatge s’havia esfondrat.
Ho vaig guardar tot contra l’opinió de la meva dona i quan vam acabar d’endreçar tota la casa fent-la habitable, em vaig dedicar a estudiar a fons el contingut de les tres capses, utilitzant els papers manuscrits com a punt de partida. Moltes coses les he pogut relacionar, d’altres no. Ha estat una feina de “xinos” però penso que ha pagat la pena.
Lligant i desxifrant papers, fotos i objectes, he descobert que hi pot haver una història de Sant Cugat molt diferent a la que descriuen els historiadors. Dic pot haver perquè la veritat és que jo no m’acabo de creure tot el que he descobert. Però, tots els que tracten de reconstruir fets passats saben que és impossible separar la veritat de la mentida, i que en els treball dels historiadors més rigorosos sempre hi ha una part especulativa, potser inventada. Aquesta mateixa introducció pot ser falsa.
Per això he posat a la sèrie el títol d’“Autèntiques històries falses”, curant-me així en salut sobre la seva autenticitat, deixant que cadascú pensi el que vulgui.
Les preguntes obligades són: quan i qui va escriure aquests manuscrits? No ho pogut saber. He estat pensant-hi molt i només tinc dues coses clares: no ha estat una sola persona i s’han escrit en diferents èpoques.
He de confessar que moltes històries les he hagut de suavitzar per no ferir sensibilitats i d’altres no he gosat ni escriure-les. No cal dir que he canviat tots els noms... si coneguéssiu els reals!
Us sorprendrà també que algunes parlin del futur, a mi també. No tinc cap explicació.
Curiosament, quan he acabat d’escriure tots els relats, las tres capses i el seu contingut han desaparegut misteriosament. Serà tot fruit de la meva imaginació o de la meva decrepitud?.
El seu interior era infecte. En cinquanta o seixanta anys havien passat desenes de llogaters que convertiren aquella casa de poble de tres plantes en un magatzem de runa, escombraries, roba i mobles que es desfeien quan els tocaves, amb una pudor insuportable, i si no es veia cap ratolí ni insecte era per la professionalitat dels gats del veïnat. Per terra i penjades a les parets es veien espelmes a mig consumir; gran part del sostre estava ennegrit pel seu fum i les restes de la cera s’enganxaven a les sabates.
Quant temps faria que no s’havia passat ni una escombra ni una baieta? I no diguem, una capa de pintura.
La cambra de bany era vomitiva, la banyera plena de taques negres, sang seca?
L’administrador es va curar en salut: “Jo no sé a qui la llogava el seu avi. Sé, això sí, que tots els inquilins eren amics seus”, i amb veu més baixa com si tingués un sentiment de culpabilitat, “els darrers llogaters feien espiritisme”. El veí de davant ho puntualitzà: “No era espiritisme, era màgia negra. Se sentien crits, càntics pagans i música estranya. Tots el veïns teníem por”.
La casa està situada molt a prop del Monestir i aquí només m’emprenya el soroll de les campanes que encara ara em donen ensurts de mort. Sort que a la nit no toquen.
La vaig començar a netejar llençant tota la merda, però de seguida vaig veure que havia d’anar en compte amb el que llençava. Tot no era porqueria.
De tant en tant sortien estris que mereixien una ullada tranquil·la, com els que vam trobar dins de tres capses: una de galetes, plena de velles i esvanides fotografies d’homes i dones de cares inquietants; una de sabates, amb una pila de coses petites, figuretes, agulles de fer mitja, bijuteria barata, mistos, cordills, filferros..., i la tercera, una mena de bagul petit, ple de fulls, sobres, postals, tiquets del supermercat... vells, bruts, arrugats, esquinçats...
Llençats per tot arreu també hi havia llibres antics en diferents llengües, llibres que efectivament tractaven de ciències ocultes, esoterisme, màgia negra... molts amb dibuixos que em van treure la son moltes nits. Un prestatge s’havia esfondrat.
Ho vaig guardar tot contra l’opinió de la meva dona i quan vam acabar d’endreçar tota la casa fent-la habitable, em vaig dedicar a estudiar a fons el contingut de les tres capses, utilitzant els papers manuscrits com a punt de partida. Moltes coses les he pogut relacionar, d’altres no. Ha estat una feina de “xinos” però penso que ha pagat la pena.
Lligant i desxifrant papers, fotos i objectes, he descobert que hi pot haver una història de Sant Cugat molt diferent a la que descriuen els historiadors. Dic pot haver perquè la veritat és que jo no m’acabo de creure tot el que he descobert. Però, tots els que tracten de reconstruir fets passats saben que és impossible separar la veritat de la mentida, i que en els treball dels historiadors més rigorosos sempre hi ha una part especulativa, potser inventada. Aquesta mateixa introducció pot ser falsa.
Per això he posat a la sèrie el títol d’“Autèntiques històries falses”, curant-me així en salut sobre la seva autenticitat, deixant que cadascú pensi el que vulgui.
Les preguntes obligades són: quan i qui va escriure aquests manuscrits? No ho pogut saber. He estat pensant-hi molt i només tinc dues coses clares: no ha estat una sola persona i s’han escrit en diferents èpoques.
He de confessar que moltes històries les he hagut de suavitzar per no ferir sensibilitats i d’altres no he gosat ni escriure-les. No cal dir que he canviat tots els noms... si coneguéssiu els reals!
Us sorprendrà també que algunes parlin del futur, a mi també. No tinc cap explicació.
Curiosament, quan he acabat d’escriure tots els relats, las tres capses i el seu contingut han desaparegut misteriosament. Serà tot fruit de la meva imaginació o de la meva decrepitud?.