“Ens vam posar dins una piscina l’àvia i jo perquè el foc no ens atrapés”

El Carlos Jiménez vivia a la Floresta, a l’avinguda Guix Borull, quan es va detectar l’incendi del 1994. Tot i que ara viu al centre de Sant Cugat, els seus pares continuen habitant la mateixa casa per on van passar les flames aquell 11 d’agost. “Estava al llit amb febre quan em va trucar la que ara és la meva dona i em va dir que hi havia foc a la Floresta. Vaig sortir a fora i era tot fum. En aquell moment a la casa només hi érem el meu pare i jo”, recorda en Carlos. El primer que els va passar pel cap va ser posar els cotxes que hi havia a la casa en un lloc segur. “Estàvem veient com les flames pujaven des dels túnels de Vallvidrera”. Van posar els cotxes a recer del foc, en un lloc més edificat”. Quan van tornar a pujar, el foc ja havia passat per casa seva. “Vam arribar i vam veure la meva mare sortint de les flames, ella havia tancat tota la casa perquè el foc no entrés. Va ser molt impactant. També hi havia la meva àvia a casa, que vivia al mateix carrer, ella no va voler sortir a fora. El foc va ser molt ràpid”. “Recordo les avionetes tirant aigua, però no Bombers a peu apagant el foc”, assegura. L’incendi els va cremar el jardí, tot el que era de fusta, però no va arribar a entrar a casa.

En Carlos utilitza la paraula angoixa per definir el que van sentir en aquell moment, explica que la gent va sortir cames ajudeu-me com si fos una estampida. “No va passar res de miracle”, assegura. “L’angoixa no va passar fins que vaig veure la meva àvia i la meva mare”. Una de les coses més impactants que recorda el Carlos va ser veure animals, com conills, morts dies després de l’incendi. L’estat dels boscos sempre entra a debat quan hi ha un incendi d’aquestes característiques. “El bosc estava molt malament, ara també hi ha llocs que ho estan. Vam tardar anys a tornar a veure la Floresta com estava”. En Carlos es va fer voluntari d’un grup de prevenció d’incendis de la Floresta, que actualment ja està dissolt.

En paral·lel, al carrer de Pere Planes, la Pili López estava amb les seves filles de 5 i 11 anys a casa els seus pares. “De cop va començar a canviar l’ambient, tot es va tornar negre i vaig pujar més amunt a veure què passava”, explica la Pili. Quan va veure les flames que pujaven cap a dalt no s’ho va pensar dues vegades, va cridar per avisar els seus pares que hi havia foc i va arrencar a córrer pel carrer del Casalot, el primer que pensava la Pili era posar les seves filles a resguard. “Vaig demanar a uns veïns si ens portaven amb cotxe, però ens van dir que no hi cabíem, després vam trobar una altra gent que ens va portar cap a Sant Cugat. Jo estava histèrica i no podia deixar de cridar que s’haurien cremat; només pensava que havia deixat els meus pares i les àvies a dalt, una anava amb cadira de rodes”, recorda la florestana.

Per la seva banda, el marit de la Pili, en José Antonio López Conesa, més conegut com a Cone, no s’ho va pensar dues vegades i va anar a buscar la seva família. “Estava treballant a la zona del Turó de Can Mates quan vaig veure foc a la Floresta i vaig anar corrents cap allà. La meva dona i les meves filles estaven al barri”, explica el marit de la Pili. En Cone no ho va tenir fàcil per poder passar a la zona del foc. “ Vaig arribar al Pont del Diari i hi havia la policia, que no em deixava passar. Alguns veïns em van dir que la policia no havia pogut treure una àvia de dins de casa. Vaig pensar, la meva. Vaig entrar a casa i ens vam posar dins una piscina l’àvia i jo perquè el foc no ens atrapés. Després la vaig pujar fins a dalt de tot, ella no es podia moure. Encara no sé com la vaig poder treure”. “Vaig acabar a Can Cortés apagant el foc amb els Bombers. Vam tenir molta sort que va parar sol, perquè si no ho hauria cremat tot,” recorda en Cone.


Llegeix el reportatge aquí