Jaume Pahissa: “Vaig ser feliç fent de pagès i encara tinc un hort a casa on planto de tot”

Vostè prové d’una família històrica de la ciutat, els Pahissa de Cal Quitèria. A què us dedicàveu?
A l’agricultura: teníem un hort davant de casa, on avui hi ha la plaça de Cal Quitèria; i també teníem vinya a Can Volpelleres i a Can Magí, fèiem vi, i cada dilluns anàvem a Barcelona a repartir-lo.

I a més de vi, què més fèieu?
Cereals, patates... de tot; també vam tenir una quadra amb 13 vaques i la mare venia la llet en un taulell a l’entrada de casa.

Sempre s’ha dedicat a la pagesia?
De jove vaig fer de pagès, però després repartia material de la ferreteria de Cal Oristrell, que estava al carrer de Santa Maria.

L’espectacularitat de Cal Quitèria va fer que durant els Fets d’Octubre la confonguessin amb l’Ajuntament.
Sí, perquè és una casa molt gran i es veu que als de la Guàrdia d’Assalt els van dir que l’ajuntament estava després del pont, al costat de la riera. Des d’allà es van posar a tirar trets cap a casa i jo i els meus germans vam treure un drap blanc. Al cap d’una estona van venir i la meva mare, quan els va veure, va dir: “Entreu, entreu que ens estan disparant”, i ells van respondre: “No, no si éramos nosotros, que os hemos confundido con el ayuntamiento”.

Doncs quin ensurt!
Oi, i tant! Ens vam amagar sota l’escala perquè se sentia pim- pam, pim-pam. I a casa, a Cal Quitèria, encara hi ha els forats de les bales que ens van disparar. Després van passar per davant de Cal Juliana, a la cantonada entre el carrer de Sant Antoni i el de Francesc Moragas, que tenien una bandera vermella a la façana perquè quan mataven el porc la posaven per dir que hi havia carn fresca. Es van pensar que eren comunistes i, au, vinga!, van tornar a disparar.

Vostè que va néixer a Cal Quitèria, què li agradaria que s’hi fes?
Van dir que hi farien alguna cosa, però no hi fan res. Si tarden gaire ja no hi seran a temps.

Però li faria il·lusió que hi hagués alguna activitat determinada?
Que facin alguna cosa perquè es conservi la casa: m’és igual, el que sigui, però alguna cosa.

Fins quan hi va viure?
Fins que em vaig casar, amb 37 anys, amb la Montserrat Franch, de Cal Simon.

Com recorda la vida en aquell mas?
Una vida de pagès. A mi m’agradava anar a llaurar i anar a cavall. Vaig ser feliç fent de pagès, m’agradava, i ara encara tinc un hort a casa on planto de tot.

Com van viure la guerra?
No vam passar gana, perquè teníem terres, però aquestes van quedar ermes perquè jo tenia 13 anys i no em podia ocupar de totes i el pare va morir un any abans de la guerra. Els meus dos germans van anar al front: un va quedar al bàndol nacional i l’altre va anar a parar a la batalla de l’Ebre i una bala li va rosar el cap. Amb la mare resàvem el rosari perquè no els passés res... i no els va passar res.

Vostè es fundador de la Penya Regalèssia...
Sí, érem un grup de joves que rossegàvem regalèssia per no fumar i un home ens va dir que ens havíem de dir Penya Regalèssia, i així va quedar.

Ara, els de la Penya Regalèssia fomenteu el patrimoni local, però, què fèieu quan éreu joves?
Sortíem amb el grup d’amics i fèiem entremaliadures. Coses que es feien aleshores.

Quines eren aquestes coses?
De nit trucàvem a les cases i ens amagàvem. “Qui hi ha?”, preguntaven, i treien el cap per la finestra per veure qui hi havia; llavors, un de nosaltres esperava enganxat a la paret amb una canya i quan treien el cap, crac!, cop de canya.

Cop de canya! I ningú s’enfadava?
Oi, i tant! Però no ens veien i no sabien qui érem, a aquelles hores no passava ningú i quasi ho fèiem totes les nits!

I el sereno, què hi deia?
Que no el comprometéssim. El vigilàvem i quan estava en un lloc, nosaltres fèiem feina a un altre lloc. Una vegada vam fer una paret per tapar l’entrada de Can Cinc Rals i quan es va llevar al matí, no va poder sortir. “«Jo no he fet cap mal a ningú», deia, pobre”.

Ja estàveu fets unes bones pells!
Però també jugàvem a futbol contra la Penya del Bròquil, que eren els pagesos de Sant Cugat.

I jugant a futbol, éreu bons o no?
Sí, i una vegada els vam marcar 11 gols als de la Penya del Bròquil!

I què més fèieu?
Dansa, ball de bastons... fèiem de tot perquè llavors no hi havia res.

Vostè també és tenor segon a La Lira: des de quan en forma part?
Des que tinc 17 anys, perquè de sempre m’ha agradat cantar. De fet, de petit cantava el solus de Nadal a l’església del Monestir, des de l’orgue, que tocava el mossèn Arderius i el Bal. Xavier Azqueta va formar un orfeó que assajava al Club Muntanyenc. L’orfeó va desaparèixer i alguns es van quedar al cor del club i altres van anar a La Lira.

Li falta renovació generacional?
Sí, no hi ha pistes que vagi tirant, perquè la majoria som grans.

A més, el dia 9 de febrer La Lira grava el segon disc amb cançons recuperades de Josep Anselm Clavé...
Sí, és una qüestió del mestre, tenim un bon mestre, l’Eloi Jover, és molt actiu, és un estil com l’Azqueta. Ja estem assajant i hi haurà quatre o cinc cançons.

I també estan preparant les caramelles que es canten per Setmana Santa?
Encara no sabem el repertori, però cada any cantem una o dues de noves i arrosseguem les que sempre cantem.

Si tornés a néixer, canviaria alguna cosa de la seva vida?
No. Em vaig casa amb la meva dona i ens seguim estimant molt.

On va conèixer la seva dona?
En una Marxa del Club Muntanyenc, hi anaven petits i grans. El que més em va enamorar va ser com parlava i després de festejar dos o tres anys ens vam casar.

Història santcugatenca
El mot familiar el deu a una avantpassada que quan parlava recorria sovint a la santa i s’encomanava: “Me valga Santa Quitèria”. Aquest motiu quedarà definitivament vinculat a la ciutat, perquè en un futur, esperem que no sigui gaire llunyà, donarà nom a un equipament que prestarà serveis a la ciutadania. Minuts previs a l’entrevista, a la casa Pahissa del Colomer, ens trobem Frederic Cabanas en busca d’informació del municipi. El matrimoni Pahissa parla de l’hereu Bolet, la Rosita, el Peret Gerrer i en pocs minuts t’endinsen en una lliçó d’història local com si fos ahir.